Hem de parlar de família o famílies...

M’agradaria dedicar tota aquesta entrada a fer una reflexió sobre la temàtica de la família, o més bé, de les famílies, ja que sens dubte, cadascuna té les seves pròpies característiques, la seva pròpia manera d’actuar, i cadascuna representa un món de vivències i experiències plenes de misteri.

Encara molts de nosaltres, tendim a tenir en la nostra ment el típic esquema de família formada per pare-mare-fills (família nuclear), però sens dubte, ja comencem a poc a poc a ser conscients de la gran varietat que n’hi ha:  monoparental, divorciada, reconstituïda, adoptiva, homosexual,... Especialment, en el món de l’educació, s’ha de conèixer més bé que mai el tipus de família de la qual prové l’infant, ja que sens dubte, família i escola van o haurien d’anar unides. Com a educadora i/o possible mare de família n’haig de reflexionar molt. Família i escola són contextos diferents, però amb funcions molt similars.

Particularment, haig de dir que el fet de que aquests dies a l’assignatura d’educació emocional tractem aquesta temàtica, m’ha fet tornar a replantejar molts aspectes sobre aquesta, a construir i reconstruir nous esquemes, i a ajudar-me a tenir un tipus de mentalitat més adequat a la societat en la qual vivim. I a més a més, a cercar una nova definició de família, que no només tingui en compte un tipus en concret, sinó la multiplicitat que n’hi ha.

No és fàcil cercar una definició de família que englobi totes les famílies. L’any passat, gràcies a l’assignatura de sociologia, ja vaig poder reflexionar de primera mà sobre aquest aspecte, però encara ara em resulta bastant complex. Aquí podeu veure, la reflexió que vaig fer sobre un article que parlava de la família com agent de socialització:

Lectura Individual by eva_maria_ibz

A partir d’articles llegits com l’acabat de mostrar, i a través del que he après fins ara per mitjà d’altres medis i de la pròpia reflexió personal, en un primer moment defineix la família (a nivell individual) de la següent forma:

“La família és el primer agent socialitzador, format per un conjunt de membres que comparteixen llaços, rols i normes”

Tot seguit, comparo la meva definició amb dues companyes més (Carolina i Alicia), i la nova definició (fruit d’un acord mutu) queda així:

“La família és un agent socialitzador primari que té una gran influència sobre l’infant en el seu desenvolupament, i en la qual es creen vincles entre els seus membres, depenent dels tipus que n’hi ha”

Entre les tres decidim incloure que té una gran influència sobre l’infant, ja que creiem que la manera d’educar de la família repercutirà (positiva o negativament) en com serà i actuarà el nen o nena. Tot seguit, es pot visualitzar un vídeo que ens parla d’aquesta influència, i que depenent de si s’actua d’una manera o altra, quines són les possibles conseqüències que pot tenir en l’infant:

Un cop que les meves companyes i jo, tenim la definició de família, decidim comparar-la amb la resta del grup-classe, i encara ens adonem que hauríem pogut incloure més aspectes (alguns que no havíem ni pensat, i altres, que alguna de nosaltres l’havia inclòs en la seva definició individual, però que ara, a partir de la reflexió grupal, ens adonem que sí que era de vital importància). Alguns dels aspectes que hauríem pogut incloure en la nostra definició són:

-Es tracta d’un conjunt de persones vinculades per aspectes jurídics, afectius i/o biològics.

-És una institució educadora.

-En ella, s’assignen uns rols i s’estableixen unes normes comunes.

-S’encarrega de les funcions de socialització, desenvolupament i protecció/cura.

D’aquesta forma, sembla que la definició de família queda cada cop més completa i més ben definida. Això no obstant, a partir de la següent definició mostrada pel meu professor d’emocional, Iñaki: “Una família és aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia”, m’adono que se m’havia oblidat afegir en la definició de família un aspecte fonamental: una família ha de compartir espai, ja sigui físic o temporal. En un principi, em plantejo si són família aquells membres que es troben en una mateixa casa, o també, aquells, encara que estiguin en distint habitatge. Personalment, anomeno familiars meus, aquells que tant conviuen amb mi, com els que no. Per tant, en la meva opinió, si es compleixen tots els aspectes anteriorment mencionats fins ara, es tindrà la condició de família, tant si es conviu en un mateix habitatge, com si només es comparteix espai temporalment.

Això no obstant, des de la meva perspectiva, la influència serà més gran, si s’està vivint al voltant de les mateixes parets, que si no és així, però de totes formes, com diu Marta Rico Iñigo (en el seu article Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar) la família “segueix tenint un paper primordial a les vides de les persones i és una peça clau que representa la base per a la sociabilitat i una font de recursos i suport per a satisfer les diferents necessitats dels seus membres en cada moment del cicle vital”.

A mesura d’anar recercant informació sobre el concepte de família, cada cop n’aprenc més sobre aquesta. Sembla mentida que d’una paraula que sembla tant aparentment simple, amagui tants d’aspectes ocults. Així, algunes de les aportacions que m’han ajudat a tenir idees més clares en relació al terme “família” o més bé, “famílies”, són els següents:

·“La familia es base de la sociedad y el lugar donde las personas aprenden por vez primera los valores que les guían durante toda su vida”. Juan Pablo II  (1920-2005)

Està clar, que sense famílies, la societat no existiria.

· “La familia es el grupo donde se nace y donde se asumen las necesidades fundamentales del niño. Es un grupo en el cual los miembros se cohesionan, se quieren, se vinculan y así se ayudan recíprocamente a crecer vitalmente, a vivir como personas en todas sus dimensiones: cognitiva, afectiva, relacional, etc.”. (Font, Perez Testor, Romagosa, 1995).

Amb aquesta definició no hi estic gens d’acord, però l’he trobada i m’ha semblat molt interessant per reflexionar tota una sèrie d’aspectes sobre ella: És realment la família el grup en el qual es neix? I què passa amb aquelles infants que han sigut abandonats o que els seus pares biològics no han pogut tenir cura d’ells, i estan en una família adoptiva? Només es considera família aquells membres que comparteixen trets sanguinis? Una família és un entorn sempre ple de pau, harmonia, tranquil·litat i ajuda recíproca entre els seus membres?

·         L’ARTICLE DE: “RETRATO DE DOS MODELOS DE FAMILIA” (GIORJO NARDONNE I MAURO BOLMIDA)

Aquest article m’ha fet reflexionar molt sobre la temàtica de la família, especialment sobre dos tipus de modalitats familiars que es presenten de forma extrema: el model hiperprotector i el model democràtic-permissiu.

Anem a veure en què consisteix cada model amb un exemple:

MODEL	HIPERPROTECTOR
FOTO http://www.flickr.com/photos/cotrino/2274722997/	Aquest és en Pere. Té 2 anys i està sotmès al model hiperprotector per part dels seus pares.
CARACTERÍSTIQUES	·         La seva autonomia es veu disminuïda i té massa dependència. Els pares d’en Pere impedeixen que pugui resoldre autònomament algun problema. Creuen que sense ells no és capaç de solucionar el que se li presenta. En la meva opinió, s’ha de deixar que els infants desenvolupin la seva autonomia, però tenint en compte la seva edat, així com també, dur a terme les intervencions adequades en les situacions que ho requereixen. http://www.flickr.com/photos/hacedoraweb/4147092447/# ·         Els seus pares es posen en el seu lloc i el sobreprotegeixen massa. Els pares d’en Pere sempre tendeixen a respondre les preguntes pel seu fill, no el deixen decidir, i pensen que com es tracta d’un ésser dèbil i encara indefens, cal protegir-lo molt. D’aquesta forma, acaben substituint el seu fill en moltes situacions, i el tracten com si es trobés dins d’una bombolla d’aigua. A més a més, no li imposen tasques ni responsabilitats, sinó que són els mateixos pares els que les realitzen perquè pensen que el seu fill no ho pot fer per ell mateix, i el pitjor de tot, és que aquest fill s’ho acaba creient. En la meva opinió, cadascú ocupa el seu propi lloc i posició, tothom té dret a aportar la seva opinió, i no fa falta una protecció excessiva perquè l’infant es senti completament segur. http://www.flickr.com/photos/spam_cl/3211770246/ ·         És un model que provoca que Pere vulgui cada cop més, sense fer res. Pere està acostumat a què els seus pares facin tot per ell, fins i tot, el que més li agrada, sense fer ell absolutament res. Està mal acostumat, i exigeix molt als seus pares, els quals a més a més, li donen una resposta. Això provoca que cada cop les seves demandes siguin més accentuades. Reflexionant sobre això, m’adono que moltes vegades ens queixem dels infants perquè les seves demandes són contínues, i pensem que tenen un caràcter difícil... però no som nosaltres (els adults), els que incidim en què ells actuïn d’aquesta forma? Aquests nens i nenes arriben a l’edat adulta i continuen depenent dels seus pares, però ells hi estan molt agust perquè els hi donen tot fet, i a més, no han de tornar res a canvi. No veuen preocupacions en la seva vida. Són els anomenats “hijos de papá” o “hijos de mamá”. Em costa de creure com es poden arribar a educar els fills d’aquesta manera. En aquest vídeo en podeu veure un exemple molt clar de “No te preocupes de nada, tus padres te lo resolveremos todo”:
CONSEQÜÈNCIES	Quines conseqüències pot tenir aquest model per a en Pere i per al seu desenvolupament futur, tenint en compte que ni els propis pares saben molt bé com intervenir amb el seu propi fill? L’excessiva dependència dels pares, així com també la sobreprotecció per part d’aquestos, genera que Pere vulgui cada cop més, sense fer res, és a dir, que demani ajuda constant, sense donar res a canvi. L’únic que s’aconsegueix és que sigui un infant que es desanimi a la primera frustració que rebi, que reaccioni agressivament quan els seus desitjos no són acceptats, que tingui cada cop menys responsabilitats i menys capacitats per assumir les seves pròpies accions, i que per tant, en comptes de madurar, sigui immadur. Els pares d’en Pere volen aconseguir la pau familiar, i l’únic que aconsegueixen és provocar conflictes, inseguretat i problemes emocionals, problemes de relació social, falta de comunicació, desconeixença de límits i normes,... Aquest exemple sembla un cas aïllat, però trobem molts d’infants dirigits per aquest model, només fa falta mirar al nostre voltant. En la meva opinió, realment aquesta situació és preocupant, ja que no hi hauria d’haver models educatius tant extrems que perjudiquin el futur d’un infant. Si ens posem en el lloc de l’infant, suplantant-lo, l’infant es converteix en un ésser passiu, depenent, insegur, que no sap com actuar en la vida, sobreprotegit, incapaç de ser i d’empatitzar.

MODEL	DEMOCRÀTIC-PERMISSIU
FOTO http://www.flickr.com/photos/62400283@N02/5679152823/	Aquesta és na Maria.   Té 3 anys i està sotmesa al model democràtic-permissiu per part dels seus pares.
CARACTERÍSTIQUES	·         Els pares de na Maria la tracten com si fos una amiga, perdent així l’autoritat, i convertint-se la filla amb una “tirana”. Als pares de na Maria no els hi agrada estar per damunt de la seva filla, sinó que intenten mantenir una relació amb ella en el mateix nivell jeràrquic. La consideren com una amiga, però a vegades perden la seva funció de pares, és a dir, la seva autoritat, i na Maria acaba aconseguint més poder en moltes de les circumstàncies. En la meva opinió, és important que hi hagi una comunicació de plena confiança entre pares i fills, i que es puguin contar tant les alegries com les desgràcies, però no per això, s’ha de deixar de ser pares, és a dir, no s’ha de deixar de tenir l’autoritat. Des de la meva perspectiva, els pares han de tenir la funció de més de guies que no d’amics. Com diu Helena Casas, orientadora del Centro de Orientación Familiar LAR: “es posible ser amigo de tu hijo pero no es aconsejable, sobre todo en edades menores en las que el pequeño podría mal interpretar el tema de la amistad y con ello perder el respeto hacia la autoridad” “Cuando no te comportas como padre pierdes una oportunidad crucial de llevar a cabo el esfuerzo a largo plazo de criar un adolecente sensato, bien educado e independiente, que, se convertirá en un adulto responsable”. ·         Na Maria i els seus pares acorden normes, però estan en contínua discussió, i finalment, els pares deixen que faci el que vulgui, sense exigir-li deures ni responsabilitats. Així, les normes acaben sent acordades pel més fort, na Maria. Quina és la causa de que s’intentin acordar normes i finalment els fills acabin fent el que vulguin? Podria ser la falta de límits? Per tal d’aconseguir la pau familiar, hem de ser inferior als fills? Aquesta problemàtica, no només l’hem de plantejar a nivell familiar, sinó a nivell escolar també hi està molt present. En la meva opinió, està molt relacionada amb la disciplina, amb la capacitat per regular el comportament, però no sabem molt bé com actuar. Com a futura mestra, em pregunto què fer per no perdre l’autoritat, o fins i tot, la dignitat, davant dels nens.
CONSEQÜÈNCIES	Quines són les possibles conseqüències del model democràtic-permissiu per al desenvolupament futur de l’infant, en aquest cas de Maria? En la meva opinió, es produiran 2 conseqüències fonamentals, encara que entre moltes altres que afecten a tots els nivells del desenvolupament: -Es conrearan fills sense coneixement de límits i normes. Si en aquest model acaba acordant les normes el més fort, els fills, no aprendran els límits del què està bé i del què està malament. El per què? Perquè se’ls imposen ells mateixos. Si no posem límits, és possible que ens els posin a nosaltres, que cerquin els límits a l’exterior, que hi hagi problemes de conducta i dificultats de socialització, i que a més, siguin incapaços d’acceptar la frustració (en un món, on precisament, la toleració de la frustració és fonamental). -Es conrearan fills amb problemes per adaptar-se a la societat. Particularment, Maria, serà una nena que farà el que vulgui, amb falta de límits i responsabilitats, i amb plena inseguretat.

Quina opinió tinc respecte aquests dos models? Des del meu punt de vista, són dos models molt extrems i perillosos per al desenvolupament de qualsevol infant, i s’ha de començar a cercar solucions, no només a nivell teòric, sinó també aplicant-les a la pràctica.

Són models d’educació familiar, que no només acaben repercutint a l’àmbit familiar, sinó a tots els àmbits, i destacant especialment la seva influència sobre l’escola, en aquests casos, negativa. La feina de l’escola representa una tasca molt dura, i a la qual se li exigeixen moltes responsabilitats. Una d’elles és la comunicació amb les famílies, la qual moltes vegades suposa molts de problemes i dificultats. Els problemes familiars s’acaben traslladant a l’escola, i arriba un moment, en què els mestres tampoc saben com actuar amb els infants. Aquests venen d’uns models en els quals no se’ls hi exigeix ninguna responsabilitat, i quan arriben a l’escola només es troben normes i deures per tot arreu, les quals han de complir.

Els nens i nenes acaben adquirint una indefensió adquirida, que provoca que no puguin ser competents per enfrontar-se a la societat. Depenen dels seus pares per poder fer el que volen i quan volen, imposant-se ells mateixos les normes, o bé, actuant sense límits.

·         Conclusió...

Crec que és molt important reflexionar molt sobre tots aquests aspectes, els quals ens porten tots a una mateixa arrel: com eduquem. Volem educar i no ens plantegem com, i quines repercussions podrà acabar tenint en l’infant. Hem de començar a actuar des d’aquest precís moment.