Cada
semana que va pasando, nuestro proyecto de la asignatura de Representación
Escénica de la compañía “3, 2, 1, acció!”,
va cogiendo más forma. Los disfraces cada vez más, se van pareciendo a los
insectos que conformarán nuestra obra; el guión de la historia y las canciones,
así como las bases musicales correspondientes, ya han sido aceptadas por Toni,
por lo que ahora falta ensayar y perfilar para mejorar al máximo; y además, ya
hemos podido conocer el escenario del Diario de Ibiza en el cual vamos a
representar nuestro musical. Por ahora, son todo buenas noticias, pero todavía
nos queda mucho trabajo por hacer, un gran escenario que preparar y diseñar, y
muchos los ensayos que nos quedan para realizar.
El pasado
jueves día 18 de abril, nuestro grupo volvió a reunirse en la clase de
representación escénica con Carmen. La verdad, que mi estado emocional no era
tan bueno como el de las otras veces, ya que a mi parecer, mi disfraz de
hormiga no estaba avanzando. Sentía que todavía no sabía muy bien cómo realizar
el disfraz para parecerme a una hormiga. Tenía alguna idea, pero todavía la
tenía que poner a la práctica, pero no sabía exactamente cómo hacerlo.
Por tal
de no quedarme de brazos cruzados, decidí ayudar a mi compañera Alicia a
terminar de pintar de color rosa fosforito sus alas de mariposa, las cuales
tendrán que brillar en la oscuridad (de allí que sean de color fosforito).
Carolina también se dispone a ayudarnos. A todas nos encanta pintar con
tempera, por lo que nos motivamos mucho, provocando así que nos lleguen ideas
más creativas y originales. Cuando estamos pintando, opto por contarles mi
pequeño problema, diciéndoles que no sé muy bien qué dirección seguir para que
el disfraz de hormiga quede lo más bonito posible y parecido a ella. Entre
todas vamos sacando posibles ideas, las cuales me encantan. Mientras tanto, Ana
sigue poniendo pelitos de lana azul a su brazo de oruga.
Una vez
que tenemos las alas de mariposa bien pintadas, Alicia y yo empezamos a buscar
material que llevemos para poder hacer mi disfraz de hormiga, mientras que
Carolina termina de arreglar sus alas rojas de mariquita. Para ello, coge un
trozo de media negra que le había sobrado de su máscara, y la corta en pequeños
trocitos, y después los va pegando por distintos huecos de las alas con
pegamentos superglu.
Mientras
tanto, yo me vuelvo a probar mi máscara lila de hormiga, para lograr un mejor
recorte de los agujeros de los ojos y de la boca. Después de esto, cojo dos
coladores de tamaño pequeño que previamente había comprado, y empiezo a pensar
cómo podría crear unos ojos de hormiga a partir de ellos. Juntándolos, veo que
puedo crear una especie de gafas, por lo que pido lana azul que le sobra a Ana.
Posteriormente, gracias a la ayuda de Alicia y Carolina, las cuales me ayudan a
aguantar los coladores, voy atando y haciendo nudos. Una vez que tengo toda la
lana puesta y los coladores ya se aguantan unidos por sí solos, los sujeto más
fuerte poniendo celo. El resultado queda algo así:
La verdad
que los ojos pueden quedar fantásticos, pero hay un pequeño problema. Los
coladores tienen dos extremos de hierro hacia fuera, que me pueden molestar, ya
veré en la siguiente sesión que puedo hacer con ellos…
Una vez
que tengo los ojos de hormiga medio terminados, me dispongo a crear mis alitas
de hormiga, las cuales deben ser más bien pequeñitas. Mi compañera Alicia me
presta alambre, y con la ayuda de Carolina, le damos la forma de una gota de
agua. Para juntar los dos extremos del alambre, Carolina tiene la idea de poner
pegamento superglu y un trozo de papel para que se sujete mejor. Después,
gracias a una sábana blanca que había traído, cortamos un trocito a medida del
alambre, y con pegamento superglu lo unimos todo.
Terminamos
una ala, después la otra, y… ¡alitas de hormiga terminadas! Mirad qué bonitas:
Cada vez
estoy más motivada. Parece que mi disfraz va cogiendo forma consistente.
Seguidamente, me pruebo un vestido lila que mi compañera Arancha había
encontrado por su casa, y la verdad que me llegará a ser de gran utilidad:
La sesión
de representación escénica va dando a su fin, pero todavía se nos ocurren más
ideas para mi disfraz. El culo de una hormiga es bastante pronunciado. Carolina
me da la idea de hacerlo con botellas de plástico unidas. La verdad que la idea
me encanta, pero todavía voy a investigar un poquito más…
He iniciat la meva entrada amb
el títol “Un naixement, un nou món
d’emocions”, ja que considero que reflecteix molt bé de què tractarà
aquesta, i també recull (en la meva opinió) la temàtica principal d’un vídeo
vist en la classe d’educació socioemocional “The
Baby Human”, del qual m’hi dedicaré a fer-ne una reflexió.
Amb el títol “Un naixement, un nou món d’emocions” em
vull referir a què cada infant que neix, ja gaudeix de certes emocions, però que
per cadascun d’ells suposa una nova dimensió, ja que són sens dubte, éssers
únics, amb maneres de ser i d’expressar-se diferents. Aquesta és una de les
idees fonamentals que ens transmet el documental “The Baby Human”, fent-nos adonar al mateix temps, que durant els
primers anys de vida trobem presents moltes emocions en diverses situacions que
és molt important conèixer-les.
Haig de dir, que abans de veure
aquest vídeo, no em parava a pensar en la gran importància que pot arribar a
tenir l’àmbit emocional en els nadons, i no perquè no en sigui conscient, sinó
perquè em limitava a associar-ho més entre la gent adulta o entre infants més
majors. Ara, gràcies a aquest documental, he pogut conèixer de forma aproximada
quin és l’origen de les emocions durant els primers anys de vida, i a tenir-ne
una concepció molt més adaptada a la vertadera realitat. Per tant...
·Quins aspectes del
vídeo m’han resultat interessants i reforcen el que ja sabia?
-Un primer aspecte que em va
resultar molt interessant i que reforça de certa forma els coneixements previs
que ja tenia, és que si el nadó no estableix vincles afectius adequats des del
seu naixement amb les persones de referència per a ell, tardarà més en somriure
i en expressar les seves emocions pròpiament dites. Això em fa pensar en la
importància de que hi hagi un clima ple d’afectivitat i de seguretat per als
infants (ja des de dins del ventre matern), per a què pugui expressar les seves
emocions més fàcilment, ja que en cas contrari, l’únic que s’aconseguirà és
desenvolupar infants insegurs i ple d’incerteses, que veuran condicionada la seva
pròpia història en el futur.
“Todo lo que percibimos a lo largo de la vida – la manera de enfocar
cualquier realidad – está condicionado por nuestra historia y nuestras
experiencias afectivas.”(Autor, Silveira)
En la meva opinió, és molt
important la comunicació i el vincle afectiu del pare o la mare amb l’infant,
per així aconseguir una bona i saludable expressió emocional en un futur,
destacant a més a més, el tacte físic i els moments d’intimitat.
-Des de sempre he sigut
conscient que els infants, des de ben petits, són capaços de reconèixer amb la
cara, els gestos i el to de veu, si la seva mare o pare estan alegres o trists,
però probablement, aquest documental del qual estic fent referència, també m’ha
ajudat a reforçar la idea de que fins i tot són capaços d’interpretar les
emocions en persones desconegudes. http://www.flickr.com/photos/civilon/5117247599/
-Un aspecte de gran interès que
he notat que el documental també ens intenta transmetre i reforçar, és la
importància de que els adults coneguin en tot moment els diferents plors de l’infant,
ja que per mitjà d’aquests, els més petits ens expressen quines són les seves
necessitats i el què desitgen en cada situació. Moltes vegades, si ens hi parem
a pensar, els adults, quan sentim a un infant a plorar, només tenim en compte
els nostres beneficis, i poques vegades ens parem a reflexionar què és el que
ens vol dir exactament. A nivell personal, puc dir que és un tema que em té
bastant preocupada, ja que per a mi, entendre els distints plors de l’infant
requereix un llarg procés de reconeixement. Ara per ara, com no tinc cap nadó
proper, no som capaç d’identificar el plor de qualsevol nadó. Però per què és
tant important identificar què ens diu el nadó quan plora?
-Un altre aspecte del
documental que m’ha semblat interessant i que reforça el que ja sabia, és que
cada infant té el seu propi caràcter individual, i com la seva cura en depèn en
gran mesura, cal tenir-lo molt en compte en tot moment.
“La gran
esperanza de la sociedad radica en el carácter del individuo”.William Ellery Channing
Aquest últim aspecte relacionat
amb el propi caràcter de cadascú, també em fa reforçar la idea de que cada nen
tindrà el seu propi estil de superar els seus sentiments. Si observem en el
nostre voltant no trobem cap infant igual, tots són diferents, amb la seva
pròpia manera de ser, i amb reaccions
distintes, però no per això millors ni pitjors. Tenim el dret de poder ser
diferents. Cada nadó quan neix té el seu propi temperament, i d’ell, en depèn l’expressió
de les emocions en un primer moment.
Això no obstant, l’expressió de
les emocions no només depèn del caràcter i del temperament, sinó que també,
agents socialitzadors tant importants com la família, hi juguen un paper
essencial. Per altra banda, l’infant, a partir de l’observació i interactuació
amb el medi, també pot aconseguir un
gran desenvolupament emocional.
·Quins aspectes del
vídeo m’han aportat nous coneixements?
He acabat d’explicar en l’apartat
anterior aquells aspectes del documental que ja coneixia, però que aquest últim
m’ha ajudat a reforçar, i ara m’agradaria especificar quins són els nous
coneixements que m’ha ajudat a construir (els quals són diversos).
-En primer lloc, he pogut aprendre
sobre el somriure social que té lloc en els nadons. Sempre me’n recordaré de la
satisfacció que vaig tenir quan a l’acariciar lleugerament els llavis del nadó
de la meva cosina (de només 15 dies de vida), aquest em somreia àmpliament, com
si rigués, tot pensant que estava establint tota una interacció amb mi, però
resulta que aquest fet no era més que un simple acte reflex del nadó. El fet de
que l’acariciés provocava que somrigués, però encara no somreia per intentar
donar-me una resposta. El somriure social no apareix “aproximadament” fins els
3 mesos de vida (moment en el qual l’infant comença a expressar de forma més
clara les seves emocions). Aquest document que a continuació es pot veure ens
explica molt bé això del somriure i del somriure com a fet social que té lloc
en el nadó:
-En segon lloc, haig de dir que
no estava del tot segura que el caràcter d’una persona realment es pogués
modificar, però amb el documental he pogut aprendre que el caràcter d’un
individu canvia, es transforma, a partir de la gent que ens envolta i dels
diversos contextos que ens influeixen en el desenvolupament. Com diu Antifonte:
“El ambiente en el que se mueve la persona la mayor parte
del día determina su caràcter”.
-Per altra banda, també he
après que les emocions dels nens es poden regular a través de distraccions
externes i certs estímuls o estratègies. M’ha quedat molt clar que la conducta,
el caràcter, les emocions que tenim,... no han de ser sempre les mateixes, sinó
que amb les eines i els recursos adequats es poden regular, per exemple.
-Sempre havia pensat que un
infant s’autoreconeix, per exemple en un mirall, des del moment que neix. Però
amb el vídeo he pogut adonar-me’n que un infant no aprèn a autoreconeixer-se
fins que té aproximadament uns 2 anys d’edat. Abans d’aquesta època, va en
busca de l’infant que observa a través del mirall (sense pensar que és ell
mateix), o bé, pot arribar a tenir por d’allò que veu a través d’aquest últim.
Haig de confessar que sempre m’ha semblat molt interessant el procés d’autoreconeixement
com a ésser viu, però mai m’havia parat a pensar en quin moment un individu s’autoreconeix
pròpiament dit.
Però no només em sorprèn el fet
de que l’infant s’autoreconeixi a través dels sentits, sinó que el fet de que
sigui capaç de reconèixer els seus propis èxits i fracassos, dóna lloc que a
què aparegui en ell: l’orgull i la vergonya. Em considero una persona bastant
tímida i orgullosa, i em sembla molt curiós que apareguin en el moment en què
un infant comença a reconèixer els seus propis èxits i fracassos. Vet aquí unes
cites que defineixen molt bé què entenc per èxit i fracàs:
“El éxito es aprender a ir de fracaso en fracaso sin desesperarse”. Winston
Churchill
“Todo fracaso es condimento que da sabor al éxito”. Truman Capote
Això no obstant, el
documental “The Baby Human” ens
demostra que davant d’una situació d’èxit o fracàs, l’emoció que expressi el
nen dependrà del seu propi temperament i caràcter. Però què és això de
temperament i caràcter? És el mateix? Quina diferència hi ha? Sempre havia
utilitzat aquests dos termes com a sinònims, i gràcies al documental he pogut
entendre que cada infant neix amb un temperament propi, i aquest últim, s’expressa
a través del caràcter. Per tant, són dos conceptes molt relacionats, però que
no acaben de voler dir-nos el mateix.
·Quins aspectes del
vídeo m’han semblat susceptibles de debat o discussió?
Com es pot observar al llarg de
tota l’entrada, són molts els coneixements que he obtingut gràcies al
documental del qual estic fent referència, però això no obstant, m’he trobat
amb algun aspecte (que des del meu punt de vista) s’hauria de debatre o posar
en dubte, ja que moltes vegades, del debat i de la discussió, sorgeix la
vertadera reflexió.
-En primer lloc, m’agradaria
posar en dubte el fet de que els infants comencin a identificar les expressions
facials i de veu amb aquest ordre:
1) Les mares, per la raó de que
són més expressives que els homes.
2) Un poc més tard els
desconeguts.
3) Els pares.
Sí que és bastant lògic que els
nadons comencin a identificar les expressions facials i de veu de la seva mare,
ja que estan connectats amb ella des de que es troben en el ventre matern, i
només al néixer, aquesta és qui els hi ha de donar el pit, però i si no pot? En
la meva opinió, l’infant aprèn a identificar les expressions facials a partir
del vincle afectiu que estableixi, ja que per exemple, pot estar més temps amb
una altra persona que no amb la pròpia mare. Per altra banda, no estic d’acord amb el fet
de que els infants aprenguin a identificar primer les expressions facials de la
mare perquè aquestes són més expressives que els homes. Moltes vegades, en el
cas dels homosexuals (per exemple), trobem molts homes amb una gran expressivitat.
Per altra banda, també m’agradaria posar en dubte si són més fàcils de
reconèixer les emocions dels desconeguts que dels propis pares. Des del meu
punt de vista, es reconeix millor amb els qui s’està més temps unit.
-En segon lloc, també és digne
de debat o discussió, si els nens sempre disposen dels mateixos trets en el
caràcter al llarg del temps (temperament innat), o bé, aquest va variant a
través de les influències ambientals. El caràcter varia al llarg dels anys o
continua sent sempre el mateix? Existeixen els anomenats caràcters fàcils o
difícils? En la meva opinió, no hi ha caràcters fàcils ni difícils, sinó que
tot dependrà de la manera amb la qual es tracti aquest caràcter i de les
estratègies que es facin servir en cas de que es vulgui modificar.
-Un tercer aspecte que també
pot entrar en debat, és si els infants tenen habilitats pròpies per regular les
seves emocions o encara són massa petits. En la meva opinió, sí que disposen
dels recursos adients des de que són ben petits, ja que per exemple, utilitzen
moltes estratègies creatives per alliberar la seva frustració per qualsevol
circumstància. Cada infant es frustra de manera diferent davant d’una
circumstància que no ha acabat d’acomplir les seves expectatives, i el vídeo “The Baby Human” també ens ho demostra.
-Per acabar, una última idea
que també es podria discutir, és l’edat aproximada que dóna el vídeo sobre els
diversos avanços emocionals que es produeixen en l’infant al llarg dels seus
primers anys de vida. En la meva opinió, les diverses edats que es van dient
són molt relatives, ja que cada infant és un món i té un nivell maduratiu
distint.
·Aspectes a
reflexionar sobre el vídeo:
No m’agradaria acabar aquesta
entrada, sense abans destacar aquells aspectes dels quals m’ha fet reflexionar
el vídeo.
-En primer lloc, m’ha fet
reflexionar sobre les anomenades EMOCIONS MORALS. Mai havia sentit a
parlar d’elles, i en una primer instància, si les hagués de definir, diria que
són aquelles emocions que estan relacionades amb la moral, amb l’ètica, amb el
que està bé i el que està malament en relació a la resta i el propi jo. Del
vídeo se’n pot extreure que són aquelles emocions que sorgeixen quan l’infant
aprèn a reconèixer el seu propi jo (al voltant dels 2 anys d’edat) i que es
manifesten mostrant preocupació per la resta de persones. Així, les seves
possibles funcions poden ser el desenvolupament emocional a nivell personal, i
la millora de les relacions cap i amb els demés. Són per exemple, l’orgull i la
vergonya. Aquí podeu veure per exemple, un document molt interessant sobre les
emocions morals:
-En segon lloc, he pogut
reflexionar a primera mà, d’aspectes com els següents:
oDe la importància de que els infants reconeguin les seves
pròpies emocions i la dels demés, i que a més, hi hagi una interpretació mútua
del que aquestes volen dir.
oDe la importància de l’establiment d’uns adequats vincles
afectius per al desenvolupament emocional i d’un bon clima afectiu.
oDe la importància de conèixer l’infant com a individu únic,
i amb necessitats concretes, a més d’amb un caràcter i temperament determinat.
oDel rol que ha d’exercir l’adult i l’educador.
oI de mols altres aspectes més.
Per concloure, és molt l’aprenentatge
que he realitzat en torn al món de les emocions que té lloc en els infants des
del seu naixement, però encara em queden molts esquemes per acabar de
construir, modificar i reflexionar-ne. Com aconseguir-ho? Començant per
identificar les meves pròpies emocions, posant-les nom, i creant un clima afectiu
adequat per tal de reconèixer què ens vol dir l’infant quan expressa una
emoció, i especialment, reflexionant.
Nuestro
grupo ¡3, 2, 1, acción! vuelve de Semana Santa con las pilas lo más cargadas
posibles y con las ideas un poco más ajustadas. Durante las vacaciones nos
habíamos reunido para hablar un poco del escenario y de los elementos decorativos
que queremos incorporar en nuestra representación teatral, así como también de
los disfraces y de los distintos materiales que necesitábamos llevar en las
próximas sesiones, con el objetivo de ponernos manos a la obra lo antes
posible.
Aunque
empezamos a hablar del escenario, cabe decir que todavía no teníamos claro
dónde sería nuestra representación teatral, por lo que no pudimos prever su
posible distribución, pero sí que pudimos comentar aquellos elementos
necesarios para el desarrollo de nuestra historia, y que son válidos en
cualquier lugar, como pueden ser: el material necesario para diseñar flores,
rocas, hierba, hojas,… Ahora, al fin, ya sabemos dónde será la representación,
en el Diario de Ibiza, pero todavía nos queda una importante función: ir a
visitar el escenario de nuestra obra para poder adaptarnos a él.
El
material que acordamos entre todas las componentes del grupo que sería
importante traer para las próximas sesiones, es el siguiente: sábanas blancas,
cajas de cartón de tamaño muy grande, papel celofán, cinta de cerrajero,
pintura fluorescente, un casco para crear la cabeza de la hormiga,… entre
muchos otros, destacando especialmente en mi caso, traer unas medias lilas que
encontrase por casa, ya que las que había pintado con tempera lila no habían
quedado del todo bien, y es necesario que el material que utilice sea el más
adecuado posible para que pueda parecer una hormiga.
Gracias a
esta pequeña reunión durante las vacaciones de Pascua, ayer día 11 de abril,
cuando nos juntamos de nuevo, cada una ya sabía por dónde tenía que continuar y
qué hacer. Eso no obstante, en mi opinión, Carolina, Alicia y yo, quizá estábamos
algo más desorientadas, ya que justamente después de la clase de representación
con nuestra profesora Carmen, teníamos un examen oral de inglés, y los nervios
nos tenían un poco más descontroladas. Además, particularmente observaba que no
podríamos estar todo el tiempo deseado, ya que nos teníamos que ir antes por el
motivo del examen, y veía que no podríamos avanzar todo lo que hubiésemos querido.
A pesar
de los nervios, me puse manos a la obra, y la sesión transcurrió así:
-En
primer lugar, como faltaban algunos materiales para poder diseñar mi disfraz de
hormiga, me puse a ayudar a mi compañera Carolina con su traje de mariquita.
Ella estaba bastante entretenida diseñando sus alas con goma eva roja, pero yo
propuse ayudarla. Así, marqué con un lápiz la forma de las alas encima de la
goma eva, y después, entre las dos, las recortamos.
-Una vez
que estuvimos satisfechas con las alas, me acordé que yo había traído unas
medias lilas para poder diseñar mi máscara de hormiga de nuevo, ya que las
medias que había pintado con tempera lila en las sesiones anteriores no me
terminaban de convencer. Así, con la ayuda de Carolina, las corte acorde con el
tamaño de mi cabeza, y después mi compañera, con unas tijeras, cortó los
agujeros de alrededor de la boca, la nariz y los ojos. El resultado quedó así:
-Orgullosa
con mi máscara, me dispuse a observar y a preguntar cómo iba el trabajo de mis
compañeras. Alicia estaba concentrada pintando sus alas de mariposa con pintura
de color rosa fosforito, mientras que Ana estaba diseñando las patas de la
oruga y recubriéndolas con pelitos de lana. Mientras tanto, Arancha estaba
creando sus patas de araña. Debo decir, que estamos realizando un buen trabajo, y aquí se puede ver por ejemplo, como están quedando las alas de mi compañera Alicia:
-Como observé
que mis compañeras estaban ocupadas y cada una ejercía su función y no
necesitaban ayuda, y además, yo no podía continuar con mi disfraz de hormiga,
me propuse a seguir ayudando a Carolina, la cual sí necesitaba
ayuda. Así, con pegamento superglu que yo había traído, y con goma eva roja, creamos las antenas de la
mariquita, y además, terminamos los ojos. El resultado quedó así:
La verdad
que los ojos de mariquita de Carolina quedaron muy bien, y yo me empecé a
preguntar cómo crear los míos. Entre todas decidimos que lo más ideal para
crear mis ojos de hormiga, sería gracias a dos coladores. Eso no obstante,
llegó el momento de poner fin a la sesión, era la hora de ir recogiendo para
dar paso al examen de inglés.
Debo
decir que la sesión de ayer fue muy útil, pero quizá no pude disfrutar todo lo
que hubiese querido, ya que los nervios del examen empezaban a notarse, y
además, me quede con la sensación de querer avanzar más, pero no podía, me
debía ir. Sin embargo, a pesar de las posibles dificultades, en mi opinión,
cada sesión de representación termina siendo una experiencia fascinante e
inolvidable.
