miércoles, 27 de marzo de 2013

Los disfraces empiezan a coger forma... Diario de representación escénica 3


El jueves día 21 de marzo nos volvemos a reunir en la clase de representación escénica para proseguir con nuestro proyecto musical, el cual se denominará “La transformación de la oruguita” (si todo sigue tan bien como ahora).

Debo decir que cada día que nos agrupamos estamos más emocionadas e ilusionadas, ya que las distintas partes que antes parecían sueltas y difíciles de atar (historia, disfraces, escenario, canciones,…) empiezan a coger forma y a tener sentido. Todavía queda mucho camino por delante, sin duda, pero desde mi punto de vista ya empieza a haber estructura.

Además, empezamos mucho más motivadas esta nueva sesión debido a un importante motivo: nuestra historia provisional con sus correspondientes diálogos que todavía no había sido revisada por nuestro profesor Toni, recibe por fin su buena aprobación. De momento va todo sobre ruedas, podemos empezar a dar forma a nuestros disfraces de insectos y también, podemos empezar a centrarnos con las canciones de nuestro musical. ¡Qué maravilla!

Antes de reunirnos de forma propiamente dicha en la clase de representación escénica con el resto de compañeras, Carolina, Alicia y yo decidimos ir a comprar algo de material para nuestros disfraces. Como las tres llevaremos antenas, decidimos comprarnos una diadema cada una para sujetarlas, y además, Carolina y Alicia compran goma eva para dar forma a su vestuario.

Una vez que estamos en clase, las distintas miembros del grupo empezamos a hablar de qué haremos durante la sesión, cómo lo haremos, qué intenciones tenemos,  qué materiales llevamos cada una,… para así lograr ponernos manos a la obra lo antes posible. En mi caso, llevo pintura lila y pincel para terminar de pintar las medias que había empezado la última vez, y la diadema previamente comprada, para diseñar las antenas de hormiga. Por otro lado, mi compañera Ana, por ejemplo, lleva una cajita con hilo y agujas para poder coser nuestros trajes en caso de que sea necesario, y mi compañera Alicia, alambre, especialmente para crear las antenas de los distintos insectos y sus alas de mariposa.

En esta tercera sesión de representación escénica, Arancha lleva una pequeña sorpresita para todas. Ha buscado por su casa y ha encontrado un montón de material muy interesante para poder diseñar nuestros disfraces, y muy amablemente, trae algo para cada una. Para la mariposa (Alicia) una falda-tutú de color blanco, para Ana unos pantalones, para la hormiga (yo) un vestidito de color lila (que será el color del insecto), etc.

Una vez que Arancha nos enseña el material que ha traído, nos repartimos las tareas de los disfraces y empezamos a trabajar. Carolina crea sus ojos de mariquita pintando con tempera negra las dos mitades de botella de plástico que previamente ha cortado. Alicia se pone a diseñar sus alas de mariposa con goma eva blanca y cartón. Ana saca provecho a las bolsas de basura azules que ha traído para hacer su disfraz, y además va preparando los brazos de la oruga llenándolos de pelos a través de lana. Al mismo tiempo, Arancha pretende terminar su máscara de araña, y en mi caso en particular, mi propósito es terminar de pintar con tempera lila las medias que empecé en la última sesión.

Mientras estoy pintando con tempera lila las medias pienso que podría haber sido más fácil comprar directamente las medias de color lila, pero al final llego a la idea que es mucho más creativo y motivador pintarlas que no comprarlas ya hechas. Además, creo que siempre es mejor probar y experimentar, ya que comprarlo hecho siempre se está a tiempo. Al final el resultado no es tan malo, las medias quedan mucho mejor de lo que esperaba, aunque todavía queda esperar a que se sequen del todo bien.

Una vez que he terminado de pintar las medias me quedo un poco bloqueada y no sé muy bien cómo continuar en relación con el vestuario de hormiga. Por ello, pregunto a mis compañeras y rápidamente una tarea me es asignada. Debo pensar qué tiene de característico una hormiga para que el disfraz se lo más parecido a ésta, lo que no es una tarea nada fácil. Arancha me deja su móvil y me pongo a buscar ideas por Internet. Al final llego a una conclusión: lo más característico de una hormiga son sus largas antenas curvadas hacia delante, su cabeza ovalada y su culo respingón. Terminada mi búsqueda por Internet, me propongo ver cómo es la hormiga de la película Bichos (la cual tengo en casa) y a pensar material para la próxima sesión.


Observando la foto de la hormiguita de Bichos se me ocurren varias ideas, aunque todavía me queda mucho por reflexionar. Una buena forma de hacer las antenas sería con alambre, la cabeza ovalada de la hormiga con un casco de bicicleta (por ejemplo), las pequeñas alitas con alambre y tela blanca, el culo respingón con forma de paquete de niño y rellenado con papel de periódico, etc.

Va pasando el tiempo y cada vez se me ocurren más ideas para el disfraz de hormiga. Eso no obstante, en esta sesión no puedo seguir creándolo porque no llevo el material necesario. Por ese motivo, como Ana y Arancha están dando forma al disfraz de oruga y de araña...


Carolina está entretenida haciendo sus antenitas de mariquita, me pongo a ayudar a hacer las alas de mariposa de mi compañera Alicia. En mi opinión, es muy importante ayudarse entre todas a realizar el disfraz, es mucho más fascinante. Alicia le da forma a las alas con goma eva, yo le ayudo a recortar el cartón y después lo lijamos.

Una vez que terminamos con las alas, y de ayudar a Carolina con sus antenas, ya va siendo hora de empezar a recoger. Ha sido una sesión muy intensa y motivadora. Tanto a nivel individual como grupal estamos muy satisfechas.

¡Hasta la próxima! 

sábado, 23 de marzo de 2013

Aprofundim més en les emocions?


A l’última entrada que vaig escriure sobre les emocions primàries o bàsiques, vaig dir el següent: “encara em queda un llarg camí per seguir, i moltes estones per reflexionar”, i que tenia il·lusió per continuar aprofundint més sobre les emocions. Bé, doncs, aquesta és una de les entrades que crec que intenta representar aquests propòsits, o almenys, intenta girar més entorn  del què és això de les emocions. En la meva opinió, parlar de les emocions és una temàtica que mai es dóna per acabada, sinó que sempre se’n pot anar reflexionant més i més, al mateix temps que anar entenent-ne el seu funcionament.

Un estudio analiza las emociones en la ingeniería de software

Aquesta nova entrada estarà centrada en la recerca d’una definició d’emoció, per una banda, i per l’altra, en aquelles estratègies educatives que des del meu punt de vista, són essencials tenir en compte de cada emoció bàsica o primària. Comencem!

Quan vaig escriure la primera entrada de l’assignatura Desenvolupament Socioemocional en la Primera Infància, ja vaig intentar definir el què era això de les emocions:

“Per a mi, una emoció és un estat anímic que transcorre pel nostre cos davant una situació o esdeveniment en concret, i que segons aquesta mateixa situació, i depenent de l’experiència i caràcter de l’individu (a un nivell més subjectiu), es produirà un tipus d’emoció o una altra”.

La veritat, ara que tinc més nocions sobre aquesta temàtica, que no anava mica mal encaminada, però a través de cercar informació per Internet, i reflexionar-ne a classe i a nivell individual, m’han anat sorgit distintes definicions, les quals exposaré a continuació. Totes aquestes, a través d’anar assimilant i reconstruint esquemes, o bé, a través de crear-ne de nous.

Cercant per Internet vaig trobar definicions, com ara les següents:

“Las emociones son reacciones a las informaciones que recibimos en nuestras relaciones con el entorno. La intensidad está en función de las evaluaciones subjetivas que realizamos sobre cómo la información recibida va a afectar a nuestro bienestar. En estas evaluaciones subjetivas intervienen conocimientos previos, creencias, objetivos personales, percepción de ambiente provocativo, etc”. (Bisquerra, 2000)

“La emoción es una respuesta immediata del organismo que le informa del grado de favorabilidad de un estímulo o situación”. (V.J. Wukmir)

Les emocions segons Antonio Damasio:


Per tal de formular una nova definició d’emoció (a partir de la nova informació obtinguda i dels meus coneixements previs), vaig fer una llista de tots aquells aspectes que considerava característics d’aquesta, i que són els següents:

-És un estat anímic.
-Es produeix davant una situació o esdeveniment (és una resposta a un estímul).
-Depèn de l’experiència i del caràcter de l’individu, així com dels seus coneixements previs.
-La intensitat d’una emoció depèn de l’avaluació subjectiva que se’n faci.
-Sense emocions no té valor la intel·ligència.
-Una emoció és un sistema de guia per a l’organisme, i la que fa possible prendre decisions.
-Una emoció que arriba a la ment es converteix en sentiment.
-És de poca duració i transcorre pel nostre cos.

La meva nova definició d’emoció era un conjunt de tots aquests aspectes i trets característics, però al comparar-ho amb dues de les meves companyes de classe (Carolina i Alicia), vaig acabar definint el concepte d’emoció de la següent manera:

“Una emoció és un estat afectiu intens i de poca durada, influenciat per l’experiència i que es produeix com a resposta o reacció inconscient davant un estímul. A més, està vinculat i interrelacionat amb el sentiment, ja que és la causa d’aquest”.

De tots els aspectes que abans havia inclòs en la meva llista, les meves companyes me’n varen fer posar en dubte especialment dos (els quals estan marcats de color groc):

·         És realment una emoció un estat anímic? Ànim i emoció és el mateix? O bé és un determinat tipus d’emoció la causa d’un determinat tipus d’ànim?  Després de reflexionar una estona arribo a la idea de que estat d’ànim i emoció no són sinònims, i que una emoció produïda per un estímul o esdeveniment, produeix que variï l’estat d’ànim, tenint en compte però, que aquest sempre està present en nosaltres mateixos. És a dir, en la meva opinió sempre tenim un determinat estat d’ànim o un altre, però aquest es veurà alterat per les emocions.

·         La intensitat d’una emoció depèn de l’avaluació subjectiva que se’n faci? En la meva opinió, si una emoció és una resposta o reacció inconscient, si es du a terme una avaluació subjectiva ja no serà emoció, sinó sentiment.

Un cop establerta la definició del terme “emoció” junt amb les meves companyes, aquesta va tornar a veure’s transformada quan vàrem compartir les nostres definicions amb tot el grup-classe de l’assignatura d’educació emocional. Després d’arribar a un consens entre tots, la definició d’emoció va quedar de la següent forma:

“Una emoció és una resposta inconscient o involuntària a un estímul (intern o extern) que provoca una alteració de l’ànim, i una alteració fisiològica i psicològica de forma intensa i de curta durada. Aquesta pot ser agradable o desagradable, i pot estar condicionada per les experiències prèvies, sent al mateix temps causant del sentiment”.  

Ara explicaré a través d’un exemple el perquè considero aquests aspectes com a propis de la definició d’emoció i no uns altres. Imaginem que es produeix el següent estímul extern: un crit del nostre pare.

Grito Rock Cuiabá (MT) 2013
http://www.flickr.com/photos/gritorock/8533170208/

En aquest cas és extern, però també hauria pogut ser intern (com ara per exemple, la sensació de gana). Davant del crit del pare donem una resposta de forma inconscient o involuntària que vendrà determinada per les nostres experiències prèvies. Com el crit ens resulta una experiència desagradable (gens agradable pel que s’ha viscut fins ara), el nostre estat d’ànim es veu disminuït, i es produeix una alteració fisiològica (tensió en els muscles del cos) que va acompanyada d’una alteració psicològica anomenada ràbia. Però aquesta emoció de ràbia es produeix de forma intensa i de curta durada, ja que en la meva opinió, quan un es conscient a nivell mental del que sent, ja no és emoció, sinó sentiment.

Un cop explicat el que entenc per emocions (una temàtica molt complexa des del meu punt de vista), m’agradaria centrar-me un altre cop en les emocions bàsiques, i especialment en aquelles estratègies educatives que apareixen en el capítol Alquímia de las emociones del llibre “Sentir y crecer” de Silvia Palou i que considero essencials a tenir en compte.

·         LES ESTRATÈGIES DE L’ESTIMA, DE L’AMOR

ESTRATÈGIA: “Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres y madres, debemos tenerlo siempre presente”.

En la meva opinió és molt important que tothom es senti estimat i reconegut. Crec que si això no succeeix, serà molt difícil que es pugui aprendre a estimar als demés. Per a mi, sentir-se estimat i reconegut es sentir l’aprovació dels altres, que es valora la persona en tots els seus aspectes. Si aquesta persona es sent estimada es sentirà feliç, ja que veurà que té importància per als altres.

Com a individus des de que naixem, necessitem crear vincle afectiu amb els demés, sentir-nos protegits, ja que en cas contrari només sentirem tristesa, inseguretat i sentiment d’abandó. Un exemple el podem veure quan els infants s’han de separar dels seus pares quan comencen anar a l’escola. Aquests senten tant de desconsol ja que amb els qui havien creat vincle afectiu i els valorava, els vol “abandonar”. Encara recordo la frustració que sentia quan vaig començar anar a l’escola quan era molt petita. Ara puc entendre el perquè d’aquella frustració. Necessitava l’estima d’algú, i si em deixaven en aquell lloc estrany, probablement ningú me’n proporcionaria.

La Revision Medica
·        LES ESTRATÈGIES DE LA POR

ESTRATÈGIA: “Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo”.

La nostra cultura sol considerar la por com un aspecte vergonyós i dels més dèbils, però en la meva opinió no ha de ser així. Per a mi, tenir por et fa resilent i és una forma de fer front als obstacles de la vida, així com una oportunitat per aprendre a enfrontar-se a situacions difícils. Des de la meva perspectiva, tenir por és ser valent. És agafar aquell aspecte que posa en perill la nostra supervivència i intentar enfrontar-s’hi. Crec que s’ha d’ensenyar als nens a posar nom a les situacions de por en les quals es troben (les quals no són signe de debilitat), que sempre se’n troben, ja que tothom té por a alguna cosa. Sense por, en la meva opinió, no existiríem, ja que no percebríem el risc, i per tant, no temeríem els perills de mort que moltes vegades ens posa al davant la mateixa vida.

“El miedo atento y previsor es madre de la seguridad”. Edmund Burke  (1729-1797)

·        LES ESTRATÈGIES DE LA RÀBIA

ESTRATÈGIA: “Dejar salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie”.

Sempre havia pensat que deixar sortir la ràbia per sí mateixa, no era un aspecte bo, que feia mal als demés des del punt de vista emocional (encara que aquests no hi estassin gaire involucrats). Però al llegir la lectura de Silvia Palou m’he adonat que és molt important deixar sortir la ràbia, explicar-la, verbalitzar-la, per tal d’entrar en un estat de calma i de control, però sempre sense ferir a ningú. En la meva opinió, és una bona estratègia deixar sortir la ràbia, ja que si es porta a l’interior és pitjor, i sinó s’expressa en el moment adient, pot resultar difícil en ocasions controlar-la i no ferir als demés. Això no obstant, des del meu punt de vista, hi ha que tenir molta cura en el moment d’expressar la ràbia, ja que moltes vegades pot culminar en estats d’agressivitat i rabietes, que l’únic que fan és irritar més encara l’individu.



·         LES ESTRATÈGIES DE LA TRISTOR

ESTRATÈGIA: “Negar la tristeza no nos permite estar alegres. Cuanto mayor es la pérdida, mayor es la tristeza”

He triat aquesta estratègia ja que és molt típic dir als infants o a qualsevol altre individu que no plori, per tal d’aconseguir així (probablement) que estigui content. Crec que és molt important tenir en compte que plorar és una acció natural, i que el fet de negar-la no fa estar contents, sinó l’únic que s’aconsegueix és reprimir una emoció que té el mateix dret de ser expressada. És a dir, no estar trist no provoca estar alegre, sinó que s’empresona una emoció i l’únic que s’aconsegueix és estar encara més trist.

MIS LAGRIMAS TIRAN LA TRISTEZA DE MI CORAZON
http://www.flickr.com/photos/caromicforeverandlovethepictures/2444325134/


·         LES ESTRATÈGIES DE L’ALEGRIA

ESTRATÈGIA: “Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor”.

L’altre dia vaig llegir un article per Internet de procedència desconeguda, extret de la pàgina de Psicologia Emocional de Ciara Molina, que deia el següent:

EL PUNTO NEGRO

Cierto día, un profesor entra al salón de clases y le dice a los alumnos que se preparen para una prueba sorpresa. Todos se pusieron nerviosos mientras el profesor iba entregando la hoja del examen con la parte frontal para abajo, de modo que no vieran lo que contenía hasta que él explicara en qué consistía la prueba.

-Una vez que entregó todas las hojas, les pidió que las dieran vuelta y miraran el contenido. Para sorpresa de todos, era una hoja en blanco que tenía en el medio un punto negro. Viendo la cara de sorpresa de todos sus alumnos, el profesor les dijo: ahora van a escribir una redacción sobre lo que están viendo.

Todos los jóvenes, confundidos, se pusieron a pensar y a escribir sobre lo que veían. Terminado el tiempo, el maestro recogió las hojas, las colocó en el frente del escritorio y comenzó a leer las redacciones en voz alta. Todas, sin excepción se referían al punto negro de diferentes maneras.
Terminada la lectura, el profesor comenzó a hablar de la siguiente manera:
- Este examen no es para darles una nota, les servirá como lección de vida. Nadie habló de la hoja en blanco, todos centraron su atención en el punto negro. Esto mismo pasa en nuestra vida, en ella tenemos una hoja en blanco entera, para ver y aprovechar, pero nos centramos en los puntos negros.

La vida es un regalo de la naturaleza, nos es dada con cariño y amor, siempre tenemos sobrados motivos para festejar, por nuestra familia, por los amigos que nos apoyan, por el empleo que nos da el sustento, por los milagros que nos suceden diariamente, y no obstante insistimos en mirar el punto negro, ya sea el problema de salud que nos afecta, la falta de dinero, la difícil relación con un familiar, o la decepción con un amigo.

Los puntos negros son mínimos en comparación con todo lo que diariamente obtenemos, pero ellos ocupan nuestra mente en todo momento. Saca tu atención de los puntos negros, aprovecha cada momento y SÉ FELIZ.

DESCONOCIDO

Crec que és molt important posar humor a la vida, riure’s dels obstacles i enfrontar-se’n. En la meva opinió, fa que la vida sigui més meravellosa i que es pugui gaudir més d’aquesta. Si els pares o mestres no es riuen d’ells mateixos, els  models que aprendran els infants tampoc seran els més adients. Per tant, hi ha que aprendre a veure les possibles frustracions amb alegria. Des del meu punt de vista, és essencial.

·        Per concloure...

Cada dia vaig aprenent una mica més sobre les emocions i la forma en què hi ha que afrontar-les en la vida. Això no obstant, encara em queda molt per aprendre i tota una vida per comprendre’n el seu funcionament, però a través d’anar provant i fallant ho aconseguiré. 

miércoles, 20 de marzo de 2013

Les emocions primàries o bàsiques, necessàries?


M’agradaria dedicar aquesta entrada a parlar de les emocions primàries o bàsiques, i a fer una petita reflexió sobre aquestes. Haig de dir que mai n’havia sentit a parlar en cap moment de la meva vida, però tant bon punt m’he començat a interessar sobre aquestes i a tenir-ne certs coneixements, m’he adonat que es troben presents en nosaltres mateixos des de que naixem, però moltes vegades no els hi volem posar nom, o bé, en restringim la seva expressió ja que pensem que algunes d’elles no estan del tot ben vistes.

Candado 39
http://www.flickr.com/photos/elnicofotos/787510075/

En el moment que el meu professor d’educació socioemocional va formular la següent pregunta: “què penseu què són les emocions primàries o bàsiques?”, el primer que em va passar pel cap era que entre la multiplicitat d’emocions que hi ha, n’hi hauria d’haver  algunes més importants que altres. Però vet aquí la qüestió, per quin motiu en concret n’hi hauria d’haver de més  fonamentals que altres, si tota emoció ha de poder ser digna de ser expressada, precisament en aquell moment en el qual és sent més la necessitat d’expressar-la? La resposta la vaig obtenir ràpidament: les emocions primàries o bàsiques són aquelles que fan possible la nostra supervivència, el manteniment de la nostra espècie, la interacció amb la realitat social,... Està clar que sense aquestes, ara possiblement no podria estar escrivint aquestes línies. Per tant, no cal posar en dubte que són molt necessàries per a la nostra vida.

Si cerquem informació sobre les emocions primàries o bàsiques entre diferents autors, podem obtenir que:

-Les emocions primàries o bàsiques son “emociones independientes de la cultura, con una organización más bien innata, en las que existe una continuidad filogenética entre los tipos de estímulos que las provocan y los tipos de comportamientos con los que se asocian” (Adolphs, 2002).

-Per altra banda, autors com Fernández-Abascal, Martín y Domínguez (2001) diuen que les emociones primàries o bàsiques “parecen poseer una alta carga genética, en el sentido que presentan respuestas emocionales preorganizadas que, aunque son modeladas por el aprendizaje y la experiencia, están presentes en todas las personas y culturas”.

D’aquestes dues definicions puc obtenir que les emocions primàries o bàsiques les tenim des de que naixem, és a dir, que són innates, i que a més a més (encara que estan condicionades per les experiències) la seva forma d’expressar-se és igual per a totes les cultures. O sigui, puc arribar a la conclusió de que hi pot haver diferències entres les persones en el moment de considerar quines són les emocions bàsiques i quines no, però el fet d’expressar-les serà igual, tenint en compte que una mateixa situació o fet per distints individus, no té perquè desembocar-se la mateixa emoció. És el que ens ve a dir l’autor Paul Ekman, quan afirma:

“Les expressions facials de les emocions són universals, però un mateix objecte o fet no té perquè produir a les persones la mateixa acció facial”.

Per tant, en el moment d’especificar aquelles emocions que personalment considero que són primàries o bàsiques des del meu punt de vista, tinc consciència que probablement algunes d’elles no concediran amb les que pensen les meves companyes o els autors que n’estudien la temàtica, però tinc la seguretat en què la forma d’expressar-les no serà diferent.



En un primer moment, la llista d’emocions primàries o bàsiques que realitzo està formada pels següents elements: l’alegria, la tristesa, la por, la ira, la sorpresa, la vergonya i una emoció que no li sé posar nom, però que tinc clar que ha d’estar vinculada amb la relació amb els altres. Cadascuna d’aquestes emocions les intento definir a partir dels meus coneixements i experiències prèvies, i després, gràcies a la lectura del capítol “Alquímia de las emociones”, del llibre Sentir y crecer de Silvia Palou, acabo d’assimilar i acomodar els meus esquemes.

·         L’ALEGRIA:

En un primer moment, abans de llegir la lectura mencionada, defineixo l’alegria de la següent forma: “L’alegria és un estat emocional de benestar, que fa sentir-se bé amb un mateix”. Comparant-ho amb la lectura, puc observar que coincideixo amb dos principis que defensa Silvia Palou:

  • L’alegria comporta repercussions favorables per al nostre organisme, benestar (segons l’autora físic i psíquic).

  • L’alegria és una emoció que deriva a sentir-se bé, és a dir, que desemboca cap un estat emocional més profund, que posant-li nom seria un sentiment de felicitat.
En la meva opinió, l’alegria és una emoció molt important per a la nostra supervivència, ja que suposa que les nostres expectatives i desitjos s’estan complint, el que implica que el nostre esperit d’èxit quedi reforçat i que s’afrontin els nous reptes amb més energia. Com ens diu Silvia Palou, és fonamental que es tingui un caràcter positiu i optimista, però tenint en compte en tot moment que a vegades es pot fer servir per amagar una profunda tristor. Així, quan una persona no està alegre li solem preguntar què li passa, però no valdria més que deixés florir la seva vertadera emoció i que no ho ocultés amb una alegria plena de falsedat? Probablement aquestes persones creuen que, tal i com diu el filòsof Descartes:

“Una falsa alegria suele ser preferible a una verdadera tristesa”

Des del meu punt de vista, aquests individus solen mostrar l’alegria i no la tristesa, ja que la consideren l’emoció més permesa dins de la societat, però totes les emocions s’han de poder expressar.

·        LA TRISTESA:

Abans de llegir la lectura de Silvia Palou, defineix la tristesa de la següent forma: “La tristesa és una emoció negativa produïda pel fet de no tenir allò que es desitja, s’espera o s’estima”. Després ho comparo amb la lectura i m’adono que em falten molts d’aspectes per acabar de completar la definició. La tristesa és una resposta natural al sentiment de pèrdua i el fet de negar-la no proporciona alegria. 

Fins ara havia pensat que quan s’estava trist, i aquesta tristor s’evitava, era la millor forma per tornar a tenir alegria, però ara he pogut comprovar que no és així. Si es reprimeix la tristor no s’aconsegueix més alegria, ja que s’està evitant expressar una emoció que té el dret de ser expressada. 

Per altra banda, la meva tendència al veure una persona trista que està plorant, és la de dir que deixi de plorar, però a través de la lectura m’he adonat que és molt important que es deixi fluir el plor. Plorant ens sentim més alliberats, tranquils, ja que expressem el malestar o desacord amb el que estem vivint. Plorar, de la mateixa forma que riure, també pot tenir els seus propis avantatges, tal i com ens mostra el següent article que he llegit i que m’ha resultat molt interessant:

LLORAR LIBERA EMOCIONES NEGATIVAS 
(Artículo Psicóloga Emocional)

Cuando lloramos, en la mayoría de los casos, encontramos como primera reacción el intento, por parte de nuestro entorno, de aplacar nuestro llanto. Son típicas expresiones como: No llores, Se te ve muy feo cuando lloras, Él/ella no merece tus lágrimas, El llorar no va a solucionar tus problemas, etc. Si bien estas expresiones buscan el consuelo en nosotros, ejercen el efecto contrario, dado que nos sentimos frustrados al no ser comprendidos.

Culturalmente LLORAR se ha asociado a DEBILIDAD, por ello muchas personas intentan reprimir el llanto, sobretodo públicamente. Esto emocionalmente es una bomba de relojería. Tanto las emociones positivas como las negativas han de ser expresadas logrando así un compendio emocional equilibrado.

EMOCIONES EXPRESADAS, EMOCIONES SUPERADAS

Dejando atrás los tabúes, LLORAR ES BENEFICIOSO PARA LA SALUD. Se produce una liberación de adrenalina, hormona segregada en situaciones de estrés, y noradrenalina, hormona que actúa como neurotransmisor que contrarresta el efecto de la adrenalina.

El efecto de ambas hormonas produce en el organismo una sensación de DESAHOGO y TRANQUILIDAD, el cuerpo se relaja y en muchas ocasiones la persona se queda dormida después de un episodio de llanto. Por ello, el dejar liberar todas estas emociones negativas que nos sobrepasan en determinados momentos de nuestra vida, ayuda al bienestar posterior y se convierte en un aprendizaje propio sobre como gestionarnos emocionalmente.

Tan beneficioso es REIRSE como lo es LLORAR, puesto que ambos son estados emocionales innatos en el ser humano que lo ayudan a liberar emociones tanto positivas en el caso de la risa, como negativas en el del llanto. Las dos formas de expresión de sentimientos son necesarias para que la persona gestione correctamente su estado de ánimo. De la misma manera que el fijarse en tan sólo una de ellas, como el hecho de estar todo el día riendo reprimiendo el llanto, o todo el día llorando reprimiendo la risa, suponen un malestar emocional difícil de controlar.

Por tanto, que no nos de miedo el expresar como nos sentimos, primero nos ayudará a sentirnos mejor y segundo ayudará a que las personas que nos rodean y nos quieren entiendan cuál es nuestro estado de ánimo y puedan actuar en consecuencia siempre respetando que para nosotros es necesario estas formas de expresión.

CIARA MOLINA
Psicóloga Cognitivo Conductual especialista en Gestión de Emocional

·        LA POR:

En un primer moment, abans de comentar amb algú què era això de la por, la defineix de la següent forma: “La por és aquell estat emocional que es produeix quan observem que estem en perill i que ens fa actuar per defensar-nos”. Després, ho comparo amb les meves companyes, hi observo que no hi ha molta diferència, però encara n’aprenc algun aspecte més: “La por es produeix davant una gran inseguretat o davant alguna situació difícil o complicada”. Per primera vegada puc dir, que gràcies a intentar explicar què és la por i gràcies a la lectura de Silvia Palou, comprenc la gran importància que té aquesta per a la nostra vida.

Així, al sentir a formular la pregunta “Si no tinguéssim por, què faríem?” una mena d’energia emocional (no sé ben bé quina) transcorre pel meu cos. És veritat, sempre estem dient que mostrar la por només és de covards, i sense aquesta, el més segur no existiríem. En la meva opinió, mostrar la por no és fer el ridícul, sinó tot el contrari, serveix per mostrar que un és capaç de defensar-se i fer front als obstacles que es presenten.

M’és impossible pensar no tenir por, ja que el mateix fet de no voler tenir por, amaga la realitat de que és té por. Crec que sinó tingués por, l’únic que podria fer seria no existir, ja que sense aquesta no seria capaç de veure els riscs que oculta la pròpia vida. Tal i com diu Apfeldolfer: “La por és una senyal de perill”.

Això no obstant, penso que també cal anar alerta amb la por, ja que hi ha individus que s’acostumen a viure només d’ella, i pot acabar limitant les nostres vides. 



·        LA IRA:

En un primer moment, proposo com a emoció primària o bàsica la ira, i la defineixo de la següent manera: “La ira és ràbia per alguna cosa de la qual estem descontents i que podria ser d’una altra manera”.  És a dir, en un principi entenc la ràbia com una manifestació de la ira, però al llegir l’article de Silvia Palou, aquesta ens diu que la ràbia (emoció primària) té com a accepció a la ira (entre altres) i em sorgeix un petit dilema: Quina diferència hi ha entre ira i ràbia? Es poden considerar sinònims? Quina de les dues considerar-la emoció primària o bàsica?

Al final em decanto per considerar la ràbia com a emoció bàsica, ja que gràcies a reflexionar sobre la lectura de Palou, arribo a la idea de que la ira és una resposta d’irritació davant una situació que vulnera els drets més bàsics, mentre que la ràbia, des del meu punt de vista, recull aspectes molt  més amplis i diversos, i entre els quals es troba la ira.

·        LA SORPRESA:

Surt a classe el tema de la sorpresa, i la definim de la següent forma: “La sorpresa és una emoció causada per allò que el subjecte no s’espera (positiu o negatiu). És un estat involuntari previ al moment en què el cervell processa la informació i reacciona amb una emoció adequada”. Després de reflexionar una estona sobre aquesta, penso si la sorpresa la podria incloure dins del grup d’emocions primàries o bàsiques, i així és. Silvia Palou, en el capítol Alquímia de las emociones no ens parla en cap moment de considerar la sorpresa com a emoció primària, però en la meva opinió sí ho hauria de ser.

Des del meu punt de vista, és quan alguna cosa et sorprèn, que et produeix una emoció pel teu cos (ja sigui positiva o negativa).
  


·      LA VERGONYA:

En el moment d’identificar quines crec que són les emocions primàries o bàsiques, penso que des de sempre he set una persona molt tímida, i que probablement aquesta vergonya podria ser una emoció essencial per a la meva vida. Això no obstant, no ho tinc molt clar que ho sigui ja que Silvia Palou, per exemple, no en parla. Per això, cerco informació per Internet i arribo a una conclusió: no consideraré la vergonya com una emoció primària, ja que des del meu punt de vista és una expressió de la por, una forma emocional que va acompanyada d’inseguretat i temor per algun motiu. Per tant, decideixo no classificar la vergonya dins de les emocions primàries o essencials per a la vida, però sí probablement dins de les emocions secundàries.

·        UNA EMOCIÓ SENSE NOM:

Quan per primera vegada intento establir quines són les emocions que considero primàries o bàsiques, n’hi ha una que no sé molt ben bé el motiu, que tinc consciència que ha d’estar relacionada amb la interacció i els vincles que s’estableixin amb els altres, però no li sé fixar un nom. Després de llegir la lectura de Silvia Palou, ràpidament puc posar-li nom a aquesta emoció: estima o amor.

Com m’havia pogut oblidar d’una emoció tant important com és l’estima o l’amor? Com ens diu l’autora, l’estima és l’emoció mare que ens permet establir vincles afectius i relacions socials satisfactòries, i a partir de la qual es deriven la resta d’emocions. Això no obstant, no estic del tot segura que sigui així. Crec que una emoció serà mare depenent de la situació en la qual es trobi cada persona. És a dir, per a una persona que es trobi davant d’una situació de por, l’emoció mare serà aquesta, davant d’una situació en la qual un es senti reconegut pels demés, l’amor, i així tot el temps.

·        Per concloure...

Per concloure, són moltes les emocions que són essencials per a la nostra vida, i de les quals cal prendre’n consciència i no tenir por a expressar-les. A poc a poc, n’estic aprenent moltes coses sobre aquestes, però encara em queda un llarg camí per seguir, i moltes estones per reflexionar-ne. Cada vegada tinc més il·lusió per conèixer-les amb més profunditat. Com? A través de viure-les i entendre’n el seu funcionament.