Les emocions primàries o bàsiques, necessàries?

M’agradaria dedicar aquesta entrada a parlar de les emocions primàries o bàsiques, i a fer una petita reflexió sobre aquestes. Haig de dir que mai n’havia sentit a parlar en cap moment de la meva vida, però tant bon punt m’he començat a interessar sobre aquestes i a tenir-ne certs coneixements, m’he adonat que es troben presents en nosaltres mateixos des de que naixem, però moltes vegades no els hi volem posar nom, o bé, en restringim la seva expressió ja que pensem que algunes d’elles no estan del tot ben vistes.

http://www.flickr.com/photos/elnicofotos/787510075/

En el moment que el meu professor d’educació socioemocional va formular la següent pregunta: “què penseu què són les emocions primàries o bàsiques?”, el primer que em va passar pel cap era que entre la multiplicitat d’emocions que hi ha, n’hi hauria d’haver  algunes més importants que altres. Però vet aquí la qüestió, per quin motiu en concret n’hi hauria d’haver de més  fonamentals que altres, si tota emoció ha de poder ser digna de ser expressada, precisament en aquell moment en el qual és sent més la necessitat d’expressar-la? La resposta la vaig obtenir ràpidament: les emocions primàries o bàsiques són aquelles que fan possible la nostra supervivència, el manteniment de la nostra espècie, la interacció amb la realitat social,... Està clar que sense aquestes, ara possiblement no podria estar escrivint aquestes línies. Per tant, no cal posar en dubte que són molt necessàries per a la nostra vida.

Si cerquem informació sobre les emocions primàries o bàsiques entre diferents autors, podem obtenir que:

-Les emocions primàries o bàsiques son “emociones independientes de la cultura, con una organización más bien innata, en las que existe una continuidad filogenética entre los tipos de estímulos que las provocan y los tipos de comportamientos con los que se asocian” (Adolphs, 2002).

-Per altra banda, autors com Fernández-Abascal, Martín y Domínguez (2001) diuen que les emociones primàries o bàsiques “parecen poseer una alta carga genética, en el sentido que presentan respuestas emocionales preorganizadas que, aunque son modeladas por el aprendizaje y la experiencia, están presentes en todas las personas y culturas”.

D’aquestes dues definicions puc obtenir que les emocions primàries o bàsiques les tenim des de que naixem, és a dir, que són innates, i que a més a més (encara que estan condicionades per les experiències) la seva forma d’expressar-se és igual per a totes les cultures. O sigui, puc arribar a la conclusió de que hi pot haver diferències entres les persones en el moment de considerar quines són les emocions bàsiques i quines no, però el fet d’expressar-les serà igual, tenint en compte que una mateixa situació o fet per distints individus, no té perquè desembocar-se la mateixa emoció. És el que ens ve a dir l’autor Paul Ekman, quan afirma:

“Les expressions facials de les emocions són universals, però un mateix objecte o fet no té perquè produir a les persones la mateixa acció facial”.

Per tant, en el moment d’especificar aquelles emocions que personalment considero que són primàries o bàsiques des del meu punt de vista, tinc consciència que probablement algunes d’elles no concediran amb les que pensen les meves companyes o els autors que n’estudien la temàtica, però tinc la seguretat en què la forma d’expressar-les no serà diferent.

En un primer moment, la llista d’emocions primàries o bàsiques que realitzo està formada pels següents elements: l’alegria, la tristesa, la por, la ira, la sorpresa, la vergonya i una emoció que no li sé posar nom, però que tinc clar que ha d’estar vinculada amb la relació amb els altres. Cadascuna d’aquestes emocions les intento definir a partir dels meus coneixements i experiències prèvies, i després, gràcies a la lectura del capítol “Alquímia de las emociones”, del llibre Sentir y crecer de Silvia Palou, acabo d’assimilar i acomodar els meus esquemes.

·         L’ALEGRIA:

En un primer moment, abans de llegir la lectura mencionada, defineixo l’alegria de la següent forma: “L’alegria és un estat emocional de benestar, que fa sentir-se bé amb un mateix”. Comparant-ho amb la lectura, puc observar que coincideixo amb dos principis que defensa Silvia Palou:

• L’alegria comporta repercussions favorables per al nostre organisme, benestar (segons l’autora físic i psíquic).

• L’alegria és una emoció que deriva a sentir-se bé, és a dir, que desemboca cap un estat emocional més profund, que posant-li nom seria un sentiment de felicitat.

En la meva opinió, l’alegria és una emoció molt important per a la nostra supervivència, ja que suposa que les nostres expectatives i desitjos s’estan complint, el que implica que el nostre esperit d’èxit quedi reforçat i que s’afrontin els nous reptes amb més energia. Com ens diu Silvia Palou, és fonamental que es tingui un caràcter positiu i optimista, però tenint en compte en tot moment que a vegades es pot fer servir per amagar una profunda tristor. Així, quan una persona no està alegre li solem preguntar què li passa, però no valdria més que deixés florir la seva vertadera emoció i que no ho ocultés amb una alegria plena de falsedat? Probablement aquestes persones creuen que, tal i com diu el filòsof Descartes:

“Una falsa alegria suele ser preferible a una verdadera tristesa”

Des del meu punt de vista, aquests individus solen mostrar l’alegria i no la tristesa, ja que la consideren l’emoció més permesa dins de la societat, però totes les emocions s’han de poder expressar.

·        LA TRISTESA:

Abans de llegir la lectura de Silvia Palou, defineix la tristesa de la següent forma: “La tristesa és una emoció negativa produïda pel fet de no tenir allò que es desitja, s’espera o s’estima”. Després ho comparo amb la lectura i m’adono que em falten molts d’aspectes per acabar de completar la definició. La tristesa és una resposta natural al sentiment de pèrdua i el fet de negar-la no proporciona alegria. 

Fins ara havia pensat que quan s’estava trist, i aquesta tristor s’evitava, era la millor forma per tornar a tenir alegria, però ara he pogut comprovar que no és així. Si es reprimeix la tristor no s’aconsegueix més alegria, ja que s’està evitant expressar una emoció que té el dret de ser expressada. 

Per altra banda, la meva tendència al veure una persona trista que està plorant, és la de dir que deixi de plorar, però a través de la lectura m’he adonat que és molt important que es deixi fluir el plor. Plorant ens sentim més alliberats, tranquils, ja que expressem el malestar o desacord amb el que estem vivint. Plorar, de la mateixa forma que riure, també pot tenir els seus propis avantatges, tal i com ens mostra el següent article que he llegit i que m’ha resultat molt interessant:

LLORAR LIBERA EMOCIONES NEGATIVAS 
(Artículo Psicóloga Emocional)

Cuando lloramos, en la mayoría de los casos, encontramos como primera reacción el intento, por parte de nuestro entorno, de aplacar nuestro llanto. Son típicas expresiones como: No llores, Se te ve muy feo cuando lloras, Él/ella no merece tus lágrimas, El llorar no va a solucionar tus problemas, etc. Si bien estas expresiones buscan el consuelo en nosotros, ejercen el efecto contrario, dado que nos sentimos frustrados al no ser comprendidos.

Culturalmente LLORAR se ha asociado a DEBILIDAD, por ello muchas personas intentan reprimir el llanto, sobretodo públicamente. Esto emocionalmente es una bomba de relojería. Tanto las emociones positivas como las negativas han de ser expresadas logrando así un compendio emocional equilibrado.

EMOCIONES EXPRESADAS, EMOCIONES SUPERADAS

Dejando atrás los tabúes, LLORAR ES BENEFICIOSO PARA LA SALUD. Se produce una liberación de adrenalina, hormona segregada en situaciones de estrés, y noradrenalina, hormona que actúa como neurotransmisor que contrarresta el efecto de la adrenalina.

El efecto de ambas hormonas produce en el organismo una sensación de DESAHOGO y TRANQUILIDAD, el cuerpo se relaja y en muchas ocasiones la persona se queda dormida después de un episodio de llanto. Por ello, el dejar liberar todas estas emociones negativas que nos sobrepasan en determinados momentos de nuestra vida, ayuda al bienestar posterior y se convierte en un aprendizaje propio sobre como gestionarnos emocionalmente.

Tan beneficioso es REIRSE como lo es LLORAR, puesto que ambos son estados emocionales innatos en el ser humano que lo ayudan a liberar emociones tanto positivas en el caso de la risa, como negativas en el del llanto. Las dos formas de expresión de sentimientos son necesarias para que la persona gestione correctamente su estado de ánimo. De la misma manera que el fijarse en tan sólo una de ellas, como el hecho de estar todo el día riendo reprimiendo el llanto, o todo el día llorando reprimiendo la risa, suponen un malestar emocional difícil de controlar.

Por tanto, que no nos de miedo el expresar como nos sentimos, primero nos ayudará a sentirnos mejor y segundo ayudará a que las personas que nos rodean y nos quieren entiendan cuál es nuestro estado de ánimo y puedan actuar en consecuencia siempre respetando que para nosotros es necesario estas formas de expresión.

CIARA MOLINA
Psicóloga Cognitivo Conductual especialista en Gestión de Emocional

·        LA POR:

En un primer moment, abans de comentar amb algú què era això de la por, la defineix de la següent forma: “La por és aquell estat emocional que es produeix quan observem que estem en perill i que ens fa actuar per defensar-nos”. Després, ho comparo amb les meves companyes, hi observo que no hi ha molta diferència, però encara n’aprenc algun aspecte més: “La por es produeix davant una gran inseguretat o davant alguna situació difícil o complicada”. Per primera vegada puc dir, que gràcies a intentar explicar què és la por i gràcies a la lectura de Silvia Palou, comprenc la gran importància que té aquesta per a la nostra vida.

Així, al sentir a formular la pregunta “Si no tinguéssim por, què faríem?” una mena d’energia emocional (no sé ben bé quina) transcorre pel meu cos. És veritat, sempre estem dient que mostrar la por només és de covards, i sense aquesta, el més segur no existiríem. En la meva opinió, mostrar la por no és fer el ridícul, sinó tot el contrari, serveix per mostrar que un és capaç de defensar-se i fer front als obstacles que es presenten.

M’és impossible pensar no tenir por, ja que el mateix fet de no voler tenir por, amaga la realitat de que és té por. Crec que sinó tingués por, l’únic que podria fer seria no existir, ja que sense aquesta no seria capaç de veure els riscs que oculta la pròpia vida. Tal i com diu Apfeldolfer: “La por és una senyal de perill”.

Això no obstant, penso que també cal anar alerta amb la por, ja que hi ha individus que s’acostumen a viure només d’ella, i pot acabar limitant les nostres vides. 

·        LA IRA:

En un primer moment, proposo com a emoció primària o bàsica la ira, i la defineixo de la següent manera: “La ira és ràbia per alguna cosa de la qual estem descontents i que podria ser d’una altra manera”.  És a dir, en un principi entenc la ràbia com una manifestació de la ira, però al llegir l’article de Silvia Palou, aquesta ens diu que la ràbia (emoció primària) té com a accepció a la ira (entre altres) i em sorgeix un petit dilema: Quina diferència hi ha entre ira i ràbia? Es poden considerar sinònims? Quina de les dues considerar-la emoció primària o bàsica?

Al final em decanto per considerar la ràbia com a emoció bàsica, ja que gràcies a reflexionar sobre la lectura de Palou, arribo a la idea de que la ira és una resposta d’irritació davant una situació que vulnera els drets més bàsics, mentre que la ràbia, des del meu punt de vista, recull aspectes molt  més amplis i diversos, i entre els quals es troba la ira.

·        LA SORPRESA:

Surt a classe el tema de la sorpresa, i la definim de la següent forma: “La sorpresa és una emoció causada per allò que el subjecte no s’espera (positiu o negatiu). És un estat involuntari previ al moment en què el cervell processa la informació i reacciona amb una emoció adequada”. Després de reflexionar una estona sobre aquesta, penso si la sorpresa la podria incloure dins del grup d’emocions primàries o bàsiques, i així és. Silvia Palou, en el capítol Alquímia de las emociones no ens parla en cap moment de considerar la sorpresa com a emoció primària, però en la meva opinió sí ho hauria de ser.

Des del meu punt de vista, és quan alguna cosa et sorprèn, que et produeix una emoció pel teu cos (ja sigui positiva o negativa).

  

·      LA VERGONYA:

En el moment d’identificar quines crec que són les emocions primàries o bàsiques, penso que des de sempre he set una persona molt tímida, i que probablement aquesta vergonya podria ser una emoció essencial per a la meva vida. Això no obstant, no ho tinc molt clar que ho sigui ja que Silvia Palou, per exemple, no en parla. Per això, cerco informació per Internet i arribo a una conclusió: no consideraré la vergonya com una emoció primària, ja que des del meu punt de vista és una expressió de la por, una forma emocional que va acompanyada d’inseguretat i temor per algun motiu. Per tant, decideixo no classificar la vergonya dins de les emocions primàries o essencials per a la vida, però sí probablement dins de les emocions secundàries.

·        UNA EMOCIÓ SENSE NOM:

Quan per primera vegada intento establir quines són les emocions que considero primàries o bàsiques, n’hi ha una que no sé molt ben bé el motiu, que tinc consciència que ha d’estar relacionada amb la interacció i els vincles que s’estableixin amb els altres, però no li sé fixar un nom. Després de llegir la lectura de Silvia Palou, ràpidament puc posar-li nom a aquesta emoció: estima o amor.

Com m’havia pogut oblidar d’una emoció tant important com és l’estima o l’amor? Com ens diu l’autora, l’estima és l’emoció mare que ens permet establir vincles afectius i relacions socials satisfactòries, i a partir de la qual es deriven la resta d’emocions. Això no obstant, no estic del tot segura que sigui així. Crec que una emoció serà mare depenent de la situació en la qual es trobi cada persona. És a dir, per a una persona que es trobi davant d’una situació de por, l’emoció mare serà aquesta, davant d’una situació en la qual un es senti reconegut pels demés, l’amor, i així tot el temps.

·        Per concloure...

Per concloure, són moltes les emocions que són essencials per a la nostra vida, i de les quals cal prendre’n consciència i no tenir por a expressar-les. A poc a poc, n’estic aprenent moltes coses sobre aquestes, però encara em queda un llarg camí per seguir, i moltes estones per reflexionar-ne. Cada vegada tinc més il·lusió per conèixer-les amb més profunditat. Com? A través de viure-les i entendre’n el seu funcionament.