El jueves
día 21 de marzo nos volvemos a reunir en la clase de representación escénica
para proseguir con nuestro proyecto musical, el cual se denominará “La transformación de la oruguita” (si
todo sigue tan bien como ahora).
Debo
decir que cada día que nos agrupamos estamos más emocionadas e ilusionadas, ya
que las distintas partes que antes parecían sueltas y difíciles de atar
(historia, disfraces, escenario, canciones,…) empiezan a coger forma y a tener
sentido. Todavía queda mucho camino por delante, sin duda, pero desde mi punto
de vista ya empieza a haber estructura.
Además,
empezamos mucho más motivadas esta nueva sesión debido a un importante motivo:
nuestra historia provisional con sus correspondientes diálogos que todavía no
había sido revisada por nuestro profesor Toni, recibe por fin su buena
aprobación. De momento va todo sobre ruedas, podemos empezar a dar forma a
nuestros disfraces de insectos y también, podemos empezar a centrarnos con las
canciones de nuestro musical. ¡Qué maravilla!
Antes de
reunirnos de forma propiamente dicha en la clase de representación escénica con
el resto de compañeras, Carolina, Alicia y yo decidimos ir a comprar algo de
material para nuestros disfraces. Como las tres llevaremos antenas, decidimos
comprarnos una diadema cada una para sujetarlas, y además, Carolina y Alicia
compran goma eva para dar forma a su vestuario.
Una vez
que estamos en clase, las distintas miembros del grupo empezamos a hablar de
qué haremos durante la sesión, cómo lo haremos, qué intenciones tenemos, qué materiales llevamos cada una,… para así
lograr ponernos manos a la obra lo antes posible. En mi caso, llevo pintura
lila y pincel para terminar de pintar las medias que había empezado la última
vez, y la diadema previamente comprada, para diseñar las antenas de hormiga. Por
otro lado, mi compañera Ana, por ejemplo, lleva una cajita con hilo y agujas
para poder coser nuestros trajes en caso de que sea necesario, y mi compañera
Alicia, alambre, especialmente para crear las antenas de los distintos insectos
y sus alas de mariposa.
En esta
tercera sesión de representación escénica, Arancha lleva una pequeña sorpresita
para todas. Ha buscado por su casa y ha encontrado un montón de material muy
interesante para poder diseñar nuestros disfraces, y muy amablemente, trae algo
para cada una. Para la mariposa (Alicia) una falda-tutú de color blanco, para
Ana unos pantalones, para la hormiga (yo) un vestidito de color lila (que será
el color del insecto), etc.
Una vez
que Arancha nos enseña el material que ha traído, nos repartimos las tareas de
los disfraces y empezamos a trabajar. Carolina crea sus ojos de mariquita
pintando con tempera negra las dos mitades de botella de plástico que
previamente ha cortado. Alicia se pone a diseñar sus alas de mariposa con goma
eva blanca y cartón. Ana saca provecho a las bolsas de basura azules que ha
traído para hacer su disfraz, y además va preparando los brazos de la oruga
llenándolos de pelos a través de lana. Al mismo tiempo, Arancha pretende
terminar su máscara de araña, y en mi caso en particular, mi propósito es
terminar de pintar con tempera lila las medias que empecé en la última sesión.
Mientras
estoy pintando con tempera lila las medias pienso que podría haber sido más
fácil comprar directamente las medias de color lila, pero al final llego a la
idea que es mucho más creativo y motivador pintarlas que no comprarlas ya
hechas. Además, creo que siempre es mejor probar y experimentar, ya que
comprarlo hecho siempre se está a tiempo. Al final el resultado no es tan malo,
las medias quedan mucho mejor de lo que esperaba, aunque todavía queda esperar
a que se sequen del todo bien.
Una vez
que he terminado de pintar las medias me quedo un poco bloqueada y no sé muy
bien cómo continuar en relación con el vestuario de hormiga. Por ello, pregunto
a mis compañeras y rápidamente una tarea me es asignada. Debo pensar qué tiene
de característico una hormiga para que el disfraz se lo más parecido a ésta, lo
que no es una tarea nada fácil. Arancha me deja su móvil y me pongo a buscar
ideas por Internet. Al final llego a una conclusión: lo más característico de
una hormiga son sus largas antenas curvadas hacia delante, su cabeza ovalada y
su culo respingón. Terminada mi búsqueda por Internet, me propongo ver cómo es
la hormiga de la película Bichos (la cual tengo en casa) y a pensar
material para la próxima sesión.
Observando
la foto de la hormiguita de Bichos se me ocurren varias ideas, aunque todavía
me queda mucho por reflexionar. Una buena forma de hacer las antenas sería con
alambre, la cabeza ovalada de la hormiga con un casco de bicicleta (por
ejemplo), las pequeñas alitas con alambre y tela blanca, el culo respingón con
forma de paquete de niño y rellenado con papel de periódico, etc.
Va
pasando el tiempo y cada vez se me ocurren más ideas para el disfraz de
hormiga. Eso no obstante, en esta sesión no puedo seguir creándolo porque no
llevo el material necesario. Por ese motivo, como Ana y Arancha están dando
forma al disfraz de oruga y de araña...
y Carolina está
entretenida haciendo sus antenitas de mariquita, me pongo a ayudar a hacer las
alas de mariposa de mi compañera Alicia. En mi opinión, es muy importante
ayudarse entre todas a realizar el disfraz, es mucho más fascinante. Alicia le
da forma a las alas con goma eva, yo le ayudo a recortar el cartón y después lo
lijamos.
Una vez
que terminamos con las alas, y de ayudar a Carolina con sus antenas, ya va
siendo hora de empezar a recoger. Ha sido una sesión muy intensa y motivadora.
Tanto a nivel individual como grupal estamos muy satisfechas.
A l’última entrada que vaig
escriure sobre les emocions primàries o bàsiques, vaig dir el següent: “encara em queda un llarg camí per seguir, i
moltes estones per reflexionar”, i que tenia il·lusió per continuar aprofundint
més sobre les emocions. Bé, doncs, aquesta és una de les entrades que crec que
intenta representar aquests propòsits, o almenys, intenta girar més entorn del què és això de les emocions. En la meva
opinió, parlar de les emocions és una temàtica que mai es dóna per acabada,
sinó que sempre se’n pot anar reflexionant més i més, al mateix temps que anar
entenent-ne el seu funcionament.
Aquesta nova entrada estarà
centrada en la recerca d’una definició d’emoció, per una banda, i per l’altra,
en aquelles estratègies educatives que des del meu punt de vista, són
essencials tenir en compte de cada emoció bàsica o primària. Comencem!
Quan vaig escriure la primera
entrada de l’assignatura Desenvolupament Socioemocional en la Primera Infància,
ja vaig intentar definir el què era això de les emocions:
“Per a mi, una emoció és un estat anímic que transcorre
pel nostre cos davant una situació o esdeveniment en concret, i que segons
aquesta mateixa situació, i depenent de l’experiència i caràcter de l’individu
(a un nivell més subjectiu), es produirà un tipus d’emoció o una altra”.
La veritat, ara que tinc més
nocions sobre aquesta temàtica, que no anava mica mal encaminada, però a través
de cercar informació per Internet, i reflexionar-ne a classe i a nivell
individual, m’han anat sorgit distintes definicions, les quals exposaré a
continuació. Totes aquestes, a través d’anar assimilant i reconstruint esquemes,
o bé, a través de crear-ne de nous.
Cercant per Internet vaig
trobar definicions, com ara les següents:
“Las emociones son reacciones a las informaciones que
recibimos en nuestras relaciones con el entorno. La intensidad está en función
de las evaluaciones subjetivas que realizamos sobre cómo la información
recibida va a afectar a nuestro bienestar. En estas evaluaciones subjetivas
intervienen conocimientos previos, creencias, objetivos personales, percepción
de ambiente provocativo, etc”. (Bisquerra, 2000)
“La emoción es una respuesta immediata del organismo que
le informa del grado de favorabilidad de un estímulo o situación”. (V.J. Wukmir)
Les emocions segons Antonio Damasio:
Per tal de formular una nova
definició d’emoció (a partir de la nova informació obtinguda i dels meus
coneixements previs), vaig fer una llista de tots aquells aspectes que
considerava característics d’aquesta, i que són els següents:
-És un estat
anímic.
-Es produeix davant una situació o esdeveniment (és una
resposta a un estímul).
-Depèn de l’experiència i del caràcter de l’individu,
així com dels seus coneixements previs.
-La intensitat d’una
emoció depèn de l’avaluació subjectiva que se’n faci.
-Sense emocions no té valor la intel·ligència.
-Una emoció és un sistema de guia per a l’organisme, i la
que fa possible prendre decisions.
-Una emoció que arriba a la ment es converteix en
sentiment.
-És de poca duració i transcorre pel nostre cos.
La meva nova definició d’emoció
era un conjunt de tots aquests aspectes i trets característics, però al
comparar-ho amb dues de les meves companyes de classe (Carolina i Alicia), vaig
acabar definint el concepte d’emoció de la següent manera:
“Una emoció és un estat afectiu intens i de poca durada,
influenciat per l’experiència i que es produeix com a resposta o reacció
inconscient davant un estímul. A més, està vinculat i interrelacionat amb el
sentiment, ja que és la causa d’aquest”.
De tots els aspectes que abans
havia inclòs en la meva llista, les meves companyes me’n varen fer posar en
dubte especialment dos (els quals estan marcats de color groc):
·És realment una emoció un estat anímic? Ànim i emoció és
el mateix? O bé és un determinat tipus d’emoció la causa d’un determinat tipus
d’ànim? Després de reflexionar una
estona arribo a la idea de que estat d’ànim i emoció no són sinònims, i que una
emoció produïda per un estímul o esdeveniment, produeix que variï l’estat d’ànim,
tenint en compte però, que aquest sempre està present en nosaltres mateixos. És
a dir, en la meva opinió sempre tenim un determinat estat d’ànim o un altre,
però aquest es veurà alterat per les emocions.
·La intensitat d’una emoció depèn de l’avaluació
subjectiva que se’n faci? En la meva opinió, si una emoció és una resposta o
reacció inconscient, si es du a terme una avaluació subjectiva ja no serà emoció,
sinó sentiment.
Un cop establerta la definició
del terme “emoció” junt amb les meves companyes, aquesta va tornar a veure’s
transformada quan vàrem compartir les nostres definicions amb tot el
grup-classe de l’assignatura d’educació emocional. Després d’arribar a un
consens entre tots, la definició d’emoció va quedar de la següent forma:
“Una emoció
és una resposta inconscient o involuntària a un estímul (intern o extern) que
provoca una alteració de l’ànim, i una alteració fisiològica i psicològica de
forma intensa i de curta durada. Aquesta pot ser agradable o desagradable, i pot
estar condicionada per les experiències prèvies, sent al mateix temps causant
del sentiment”.
Ara explicaré a través d’un
exemple el perquè considero aquests aspectes com a propis de la definició d’emoció
i no uns altres. Imaginem que es produeix el següent estímul extern: un crit
del nostre pare.
En aquest cas és extern, però
també hauria pogut ser intern (com ara per exemple, la sensació de gana).
Davant del crit del pare donem una resposta de forma inconscient o involuntària
que vendrà determinada per les nostres experiències prèvies. Com el crit ens
resulta una experiència desagradable (gens agradable pel que s’ha viscut fins
ara), el nostre estat d’ànim es veu disminuït, i es produeix una alteració
fisiològica (tensió en els muscles del cos) que va acompanyada d’una alteració
psicològica anomenada ràbia. Però aquesta emoció de ràbia es produeix de forma
intensa i de curta durada, ja que en la meva opinió, quan un es conscient a
nivell mental del que sent, ja no és emoció, sinó sentiment.
Un cop explicat el que entenc
per emocions (una temàtica molt complexa des del meu punt de vista), m’agradaria
centrar-me un altre cop en les emocions bàsiques, i especialment en aquelles
estratègies educatives que apareixen en el capítol Alquímia de las emociones
del llibre “Sentir y crecer” de
Silvia Palou i que considero essencials a tenir en compte.
·LES ESTRATÈGIES DE L’ESTIMA, DE L’AMOR
ESTRATÈGIA: “Todos los seres humanos buscan ser amados y
reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros
comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres
y madres, debemos tenerlo siempre presente”.
En la meva opinió és molt
important que tothom es senti estimat i reconegut. Crec que si això no
succeeix, serà molt difícil que es pugui aprendre a estimar als demés. Per a
mi, sentir-se estimat i reconegut es sentir l’aprovació dels altres, que es
valora la persona en tots els seus aspectes. Si aquesta persona es sent
estimada es sentirà feliç, ja que veurà que té importància per als altres.
Com a individus des de que
naixem, necessitem crear vincle afectiu amb els demés, sentir-nos protegits, ja
que en cas contrari només sentirem tristesa, inseguretat i sentiment d’abandó. Un
exemple el podem veure quan els infants s’han de separar dels seus pares quan
comencen anar a l’escola. Aquests senten tant de desconsol ja que amb els qui
havien creat vincle afectiu i els valorava, els vol “abandonar”. Encara recordo
la frustració que sentia quan vaig començar anar a l’escola quan era molt
petita. Ara puc entendre el perquè d’aquella frustració. Necessitava l’estima d’algú,
i si em deixaven en aquell lloc estrany, probablement ningú me’n
proporcionaria.
ESTRATÈGIA: “Es importante que el miedo deje de ser una
muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el
miedo y no negarlo”.
La nostra cultura sol
considerar la por com un aspecte vergonyós i dels més dèbils, però en la meva
opinió no ha de ser així. Per a mi, tenir por et fa resilent i és una forma de
fer front als obstacles de la vida, així com una oportunitat per aprendre a
enfrontar-se a situacions difícils. Des de la meva perspectiva, tenir por és
ser valent. És agafar aquell aspecte que posa en perill la nostra supervivència
i intentar enfrontar-s’hi. Crec que s’ha d’ensenyar als nens a posar nom a les
situacions de por en les quals es troben (les quals no són signe de debilitat),
que sempre se’n troben, ja que tothom té por a alguna cosa. Sense por, en la
meva opinió, no existiríem, ja que no percebríem el risc, i per tant, no
temeríem els perills de mort que moltes vegades ens posa al davant la mateixa
vida.
“El miedo atento
y previsor es madre de la seguridad”. Edmund
Burke (1729-1797)
·LES ESTRATÈGIES
DE LA RÀBIA
ESTRATÈGIA: “Dejar
salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie”.
Sempre havia pensat que deixar
sortir la ràbia per sí mateixa, no era un aspecte bo, que feia mal als demés
des del punt de vista emocional (encara que aquests no hi estassin gaire
involucrats). Però al llegir la lectura de Silvia Palou m’he adonat que és molt
important deixar sortir la ràbia, explicar-la, verbalitzar-la, per tal d’entrar
en un estat de calma i de control, però sempre sense ferir a ningú. En la meva
opinió, és una bona estratègia deixar sortir la ràbia, ja que si es porta a l’interior
és pitjor, i sinó s’expressa en el moment adient, pot resultar difícil en
ocasions controlar-la i no ferir als demés. Això no obstant, des del meu punt
de vista, hi ha que tenir molta cura en el moment d’expressar la ràbia, ja que
moltes vegades pot culminar en estats d’agressivitat i rabietes, que l’únic que
fan és irritar més encara l’individu.
·LES ESTRATÈGIES DE LA TRISTOR
ESTRATÈGIA: “Negar la tristeza no nos permite estar
alegres. Cuanto mayor es la pérdida, mayor es la tristeza”
He triat aquesta estratègia ja
que és molt típic dir als infants o a qualsevol altre individu que no plori,
per tal d’aconseguir així (probablement) que estigui content. Crec que és molt
important tenir en compte que plorar és una acció natural, i que el fet de
negar-la no fa estar contents, sinó l’únic que s’aconsegueix és reprimir una
emoció que té el mateix dret de ser expressada. És a dir, no estar trist no
provoca estar alegre, sinó que s’empresona una emoció i l’únic que s’aconsegueix
és estar encara més trist.
ESTRATÈGIA: “Poner humor a la vida. Es una buena actitud
que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y,
mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor”.
L’altre dia vaig llegir un
article per Internet de procedència desconeguda, extret de la pàgina de
Psicologia Emocional de Ciara Molina, que deia el següent:
EL PUNTO NEGRO
Cierto día, un profesor entra al salón de clases y le
dice a los alumnos que se preparen para una prueba sorpresa. Todos se pusieron
nerviosos mientras el profesor iba entregando la hoja del examen con la parte
frontal para abajo, de modo que no vieran lo que contenía hasta que él explicara
en qué consistía la prueba.
-Una vez que entregó todas las hojas, les pidió que las
dieran vuelta y miraran el contenido. Para sorpresa de todos, era una hoja en
blanco que tenía en el medio un punto negro. Viendo la cara de sorpresa de
todos sus alumnos, el profesor les dijo: ahora van a escribir una redacción
sobre lo que están viendo.
Todos los jóvenes, confundidos, se pusieron a pensar y a
escribir sobre lo que veían. Terminado el tiempo, el maestro recogió las hojas,
las colocó en el frente del escritorio y comenzó a leer las redacciones en voz
alta. Todas, sin excepción se referían al punto negro de diferentes maneras.
Terminada la lectura, el profesor comenzó a hablar de la
siguiente manera:
- Este examen no es para darles una nota, les servirá
como lección de vida. Nadie habló de la hoja en blanco, todos centraron su
atención en el punto negro. Esto mismo pasa en nuestra vida, en ella tenemos
una hoja en blanco entera, para ver y aprovechar, pero nos centramos en los
puntos negros.
La vida es un regalo de la naturaleza, nos es dada con
cariño y amor, siempre tenemos sobrados motivos para festejar, por nuestra
familia, por los amigos que nos apoyan, por el empleo que nos da el sustento,
por los milagros que nos suceden diariamente, y no obstante insistimos en mirar
el punto negro, ya sea el problema de salud que nos afecta, la falta de dinero,
la difícil relación con un familiar, o la decepción con un amigo.
Los puntos negros son mínimos en comparación con todo lo
que diariamente obtenemos, pero ellos ocupan nuestra mente en todo momento.
Saca tu atención de los puntos negros, aprovecha cada momento y SÉ FELIZ.
DESCONOCIDO
Crec que és molt important
posar humor a la vida, riure’s dels obstacles i enfrontar-se’n. En la meva
opinió, fa que la vida sigui més meravellosa i que es pugui gaudir més d’aquesta.
Si els pares o mestres no es riuen d’ells mateixos, els models que aprendran els infants tampoc seran
els més adients. Per tant, hi ha que aprendre a veure les possibles
frustracions amb alegria. Des del meu punt de vista, és essencial.
·Per concloure...
Cada dia vaig aprenent una mica
més sobre les emocions i la forma en què hi ha que afrontar-les en la vida.
Això no obstant, encara em queda molt per aprendre i tota una vida per
comprendre’n el seu funcionament, però a través d’anar provant i fallant ho
aconseguiré.
M’agradaria dedicar aquesta
entrada a parlar de les emocions primàries o bàsiques, i a fer una petita
reflexió sobre aquestes. Haig de dir que mai n’havia sentit a parlar en cap
moment de la meva vida, però tant bon punt m’he començat a interessar sobre
aquestes i a tenir-ne certs coneixements, m’he adonat que es troben presents en
nosaltres mateixos des de que naixem, però moltes vegades no els hi volem posar
nom, o bé, en restringim la seva expressió ja que pensem que algunes d’elles no
estan del tot ben vistes.
En el moment que el meu
professor d’educació socioemocional va formular la següent pregunta: “què penseu què són les emocions primàries o
bàsiques?”, el primer que em va passar pel cap era que entre la
multiplicitat d’emocions que hi ha, n’hi hauria d’haver algunes més importants que altres. Però vet
aquí la qüestió, per quin motiu en concret n’hi hauria d’haver de més fonamentals que altres, si tota emoció ha de
poder ser digna de ser expressada, precisament en aquell moment en el qual és
sent més la necessitat d’expressar-la? La resposta la vaig obtenir ràpidament: les
emocions primàries o bàsiques són aquelles que fan possible la nostra
supervivència, el manteniment de la nostra espècie, la interacció amb la
realitat social,... Està clar que sense aquestes, ara possiblement no podria
estar escrivint aquestes línies. Per tant, no cal posar en dubte que són molt
necessàries per a la nostra vida.
Si cerquem informació sobre les
emocions primàries o bàsiques entre diferents autors, podem obtenir que:
-Les emocions primàries o
bàsiques son “emociones independientes de
la cultura, con una organización más bien innata, en las que existe una
continuidad filogenética entre los tipos de estímulos que las provocan y los
tipos de comportamientos con los que se asocian” (Adolphs, 2002).
-Per altra banda, autors com
Fernández-Abascal, Martín y Domínguez (2001) diuen que les emociones primàries
o bàsiques “parecen poseer una alta carga
genética, en el sentido que presentan respuestas emocionales preorganizadas
que, aunque son modeladas por el aprendizaje y la experiencia, están presentes
en todas las personas y culturas”.
D’aquestes dues definicions puc
obtenir que les emocions primàries o bàsiques les tenim des de que naixem, és a
dir, que són innates, i que a més a més (encara que estan condicionades per les
experiències) la seva forma d’expressar-se és igual per a totes les cultures. O
sigui, puc arribar a la conclusió de que hi pot haver diferències entres les
persones en el moment de considerar quines són les emocions bàsiques i quines
no, però el fet d’expressar-les serà igual, tenint en compte que una mateixa
situació o fet per distints individus, no té perquè desembocar-se la mateixa emoció.
És el que ens ve a dir l’autor Paul Ekman, quan afirma:
“Les expressions facials de les emocions són universals,
però un mateix objecte o fet no té perquè produir a les persones la mateixa
acció facial”.
Per tant, en el moment
d’especificar aquelles emocions que personalment considero que són primàries o
bàsiques des del meu punt de vista, tinc consciència que probablement algunes
d’elles no concediran amb les que pensen les meves companyes o els autors que
n’estudien la temàtica, però tinc la seguretat en què la forma d’expressar-les
no serà diferent.
En un primer moment, la llista
d’emocions primàries o bàsiques que realitzo està formada pels següents
elements: l’alegria, la tristesa, la por, la ira, la sorpresa, la vergonya i
una emoció que no li sé posar nom, però que tinc clar que ha d’estar vinculada
amb la relació amb els altres. Cadascuna d’aquestes emocions les intento definir
a partir dels meus coneixements i experiències prèvies, i després, gràcies a la
lectura del capítol “Alquímia de las emociones”, del llibre Sentir y crecer
de Silvia Palou, acabo d’assimilar i acomodar els meus esquemes.
·L’ALEGRIA:
En un primer moment, abans de
llegir la lectura mencionada, defineixo l’alegria de la següent forma: “L’alegria és un estat emocional de benestar,
que fa sentir-se bé amb un mateix”. Comparant-ho amb la lectura, puc
observar que coincideixo amb dos principis que defensa Silvia Palou:
L’alegria
comporta repercussions favorables per al nostre organisme, benestar
(segons l’autora físic i psíquic).
L’alegria
és una emoció que deriva a sentir-se bé, és a dir, que desemboca cap un
estat emocional més profund, que posant-li nom seria un sentiment de
felicitat.
En la meva opinió, l’alegria és
una emoció molt important per a la nostra supervivència, ja que suposa que les
nostres expectatives i desitjos s’estan complint, el que implica que el nostre
esperit d’èxit quedi reforçat i que s’afrontin els nous reptes amb més energia.
Com ens diu Silvia Palou, és fonamental que es tingui un caràcter positiu i
optimista, però tenint en compte en tot moment que a vegades es pot fer servir
per amagar una profunda tristor. Així, quan una persona no està alegre li solem
preguntar què li passa, però no valdria més que deixés florir la seva vertadera
emoció i que no ho ocultés amb una alegria plena de falsedat? Probablement
aquestes persones creuen que, tal i com diu el filòsof Descartes:
“Una falsa alegria suele ser preferible a una verdadera
tristesa”
Des del meu punt de vista,
aquests individus solen mostrar l’alegria i no la tristesa, ja que la consideren
l’emoció més permesa dins de la societat, però totes les emocions s’han de
poder expressar.
·LA
TRISTESA:
Abans de llegir la lectura de
Silvia Palou, defineix la tristesa de la següent forma: “La tristesa és una emoció negativa produïda pel fet de no tenir allò
que es desitja, s’espera o s’estima”. Després ho comparo amb la lectura i
m’adono que em falten molts d’aspectes per acabar de completar la definició. La
tristesa és una resposta natural al sentiment de pèrdua i el fet de negar-la no
proporciona alegria. Fins ara havia pensat que quan s’estava trist, i aquesta
tristor s’evitava, era la millor forma per tornar a tenir alegria, però ara he
pogut comprovar que no és així. Si es reprimeix la tristor no s’aconsegueix més
alegria, ja que s’està evitant expressar una emoció que té el dret de ser
expressada. Per altra banda, la meva tendència al veure una persona trista que
està plorant, és la de dir que deixi de plorar, però a través de la lectura
m’he adonat que és molt important que es deixi fluir el plor. Plorant ens
sentim més alliberats, tranquils, ja que expressem el malestar o desacord amb
el que estem vivint. Plorar, de la mateixa forma que riure, també pot tenir els
seus propis avantatges, tal i com ens mostra el següent article que he llegit i
que m’ha resultat molt interessant:
LLORAR LIBERA
EMOCIONES NEGATIVAS (Artículo Psicóloga Emocional) Cuando lloramos, en la mayoría de los casos, encontramos como
primera reacción el intento, por parte de nuestro entorno, de aplacar nuestro
llanto. Son típicas expresiones como: No llores, Se te ve muy feo cuando lloras, Él/ella no
merece tus lágrimas, El llorar no va a solucionar tus problemas, etc. Si bien
estas expresiones buscan el consuelo en nosotros, ejercen el efecto contrario,
dado que nos sentimos frustrados al no ser comprendidos.
Culturalmente LLORAR se ha asociado a DEBILIDAD,
por ello muchas personas intentan reprimir el llanto, sobretodo públicamente.
Esto emocionalmente es una bomba de relojería. Tanto las emociones positivas
como las negativas han de ser expresadas logrando así un compendio emocional
equilibrado.
EMOCIONES EXPRESADAS, EMOCIONES SUPERADAS
Dejando atrás los tabúes, LLORAR ES BENEFICIOSO
PARA LA SALUD. Se produce una liberación de adrenalina, hormona segregada en
situaciones de estrés, y noradrenalina, hormona que actúa como neurotransmisor
que contrarresta el efecto de la adrenalina.
El efecto de ambas hormonas produce en el organismo
una sensación de DESAHOGO y TRANQUILIDAD, el cuerpo se relaja y en muchas
ocasiones la persona se queda dormida después de un episodio de llanto. Por
ello, el dejar liberar todas estas emociones negativas que nos sobrepasan en
determinados momentos de nuestra vida, ayuda al bienestar posterior y se
convierte en un aprendizaje propio sobre como gestionarnos emocionalmente.
Tan beneficioso es REIRSE como lo es LLORAR, puesto
que ambos son estados emocionales innatos en el ser humano que lo ayudan a
liberar emociones tanto positivas en el caso de la risa, como negativas en el
del llanto. Las dos formas de expresión de sentimientos son necesarias para que
la persona gestione correctamente su estado de ánimo. De la misma manera que el
fijarse en tan sólo una de ellas, como el hecho de estar todo el día riendo
reprimiendo el llanto, o todo el día llorando reprimiendo la risa, suponen un
malestar emocional difícil de controlar.
Por tanto, que no nos de miedo el expresar como nos
sentimos, primero nos ayudará a sentirnos mejor y segundo ayudará a que las
personas que nos rodean y nos quieren entiendan cuál es nuestro estado de ánimo
y puedan actuar en consecuencia siempre respetando que para nosotros es
necesario estas formas de expresión.
CIARA MOLINA Psicóloga Cognitivo Conductual especialista en
Gestión de Emocional
·LA
POR:
En un primer moment, abans de
comentar amb algú què era això de la por, la defineix de la següent forma: “La por és aquell estat emocional que es
produeix quan observem que estem en perill i que ens fa actuar per
defensar-nos”. Després, ho comparo amb les meves companyes, hi observo que
no hi ha molta diferència, però encara n’aprenc algun aspecte més: “La por es produeix davant una gran
inseguretat o davant alguna situació difícil o complicada”. Per primera
vegada puc dir, que gràcies a intentar explicar què és la por i gràcies a la
lectura de Silvia Palou, comprenc la gran importància que té aquesta per a la
nostra vida.
Així, al sentir a formular la
pregunta “Si no tinguéssim por, què
faríem?” una mena d’energia emocional (no sé ben bé quina) transcorre pel
meu cos. És veritat, sempre estem dient que mostrar la por només és de covards,
i sense aquesta, el més segur no existiríem. En la meva opinió, mostrar la por
no és fer el ridícul, sinó tot el contrari, serveix per mostrar que un és capaç
de defensar-se i fer front als obstacles que es presenten.
M’és impossible pensar no tenir
por, ja que el mateix fet de no voler tenir por, amaga la realitat de que és té
por. Crec que sinó tingués por, l’únic que podria fer seria no existir, ja que
sense aquesta no seria capaç de veure els riscs que oculta la pròpia vida. Tal
i com diu Apfeldolfer: “La por és una
senyal de perill”.
Això no obstant, penso que
també cal anar alerta amb la por, ja que hi ha individus que s’acostumen a
viure només d’ella, i pot acabar limitant les nostres vides.
·LA
IRA:
En un primer moment, proposo
com a emoció primària o bàsica la ira, i la defineixo de la següent manera: “La ira és ràbia per alguna cosa de la qual
estem descontents i que podria ser d’una altra manera”. És a dir, en un principi entenc la ràbia com
una manifestació de la ira, però al llegir l’article de Silvia Palou, aquesta
ens diu que la ràbia (emoció primària) té com a accepció a la ira (entre
altres) i em sorgeix un petit dilema: Quina diferència hi ha entre ira i ràbia?
Es poden considerar sinònims? Quina de les dues considerar-la emoció primària o
bàsica?
Al final em decanto per
considerar la ràbia com a emoció bàsica, ja que gràcies a reflexionar sobre la
lectura de Palou, arribo a la idea de que la ira és una resposta d’irritació
davant una situació que vulnera els drets més bàsics, mentre que la ràbia, des
del meu punt de vista, recull aspectes molt
més amplis i diversos, i entre els quals es troba la ira.
·LA
SORPRESA:
Surt a classe el tema de la
sorpresa, i la definim de la següent forma: “La
sorpresa és una emoció causada per allò que el subjecte no s’espera (positiu o
negatiu). És un estat involuntari previ al moment en què el cervell processa la
informació i reacciona amb una emoció adequada”. Després de reflexionar una
estona sobre aquesta, penso si la sorpresa la podria incloure dins del grup
d’emocions primàries o bàsiques, i així és. Silvia Palou, en el capítol Alquímia
de las emociones no ens parla en cap moment de considerar la sorpresa com a
emoció primària, però en la meva opinió sí ho hauria de ser.
Des del meu punt de vista, és
quan alguna cosa et sorprèn, que et produeix una emoció pel teu cos (ja sigui
positiva o negativa).
·LA
VERGONYA:
En el moment d’identificar
quines crec que són les emocions primàries o bàsiques, penso que des de sempre
he set una persona molt tímida, i que probablement aquesta vergonya podria ser
una emoció essencial per a la meva vida. Això no obstant, no ho tinc molt clar
que ho sigui ja que Silvia Palou, per exemple, no en parla. Per això, cerco
informació per Internet i arribo a una conclusió: no consideraré la vergonya
com una emoció primària, ja que des del meu punt de vista és una expressió de
la por, una forma emocional que va acompanyada d’inseguretat i temor per algun
motiu. Per tant, decideixo no classificar la vergonya dins de les emocions
primàries o essencials per a la vida, però sí probablement dins de les emocions
secundàries.
·UNA
EMOCIÓ SENSE NOM:
Quan per primera vegada intento
establir quines són les emocions que considero primàries o bàsiques, n’hi ha
una que no sé molt ben bé el motiu, que tinc consciència que ha d’estar
relacionada amb la interacció i els vincles que s’estableixin amb els altres,
però no li sé fixar un nom. Després de llegir la lectura de Silvia Palou,
ràpidament puc posar-li nom a aquesta emoció: estima o amor.
Com m’havia pogut oblidar d’una
emoció tant important com és l’estima o l’amor? Com ens diu l’autora, l’estima
és l’emoció mare que ens permet establir vincles afectius i relacions socials
satisfactòries, i a partir de la qual es deriven la resta d’emocions. Això no
obstant, no estic del tot segura que sigui així. Crec que una emoció serà mare
depenent de la situació en la qual es trobi cada persona. És a dir, per a una
persona que es trobi davant d’una situació de por, l’emoció mare serà aquesta,
davant d’una situació en la qual un es senti reconegut pels demés, l’amor, i
així tot el temps.
·Per
concloure...
Per concloure, són moltes les
emocions que són essencials per a la nostra vida, i de les quals cal prendre’n consciència
i no tenir por a expressar-les. A poc a poc, n’estic aprenent moltes coses
sobre aquestes, però encara em queda un llarg camí per seguir, i moltes estones
per reflexionar-ne. Cada vegada tinc més il·lusió per conèixer-les amb més
profunditat. Com? A través de viure-les i entendre’n el seu funcionament.
