Des de que he iniciat els meus estudis per convertir-me
en mestre d’educació infantil, i especialment gràcies a les aportacions
obtingudes de la psicologia, he pogut prendre constància de que els primers
anys de vida de l’infant són fonamentals per al seu aprenentatge, i que com a
conseqüència d’això, és necessari dur a terme una bona educació, on hi jugarà
un paper essencial, la família i l’escola.
“Ante
todo lo demás está la infancia. La huella de los primeros años, los que deciden
para siempre lo que vamos a ser”. Josefina Aldecoa (escriptora)
Aquí teniu un vídeo que ens parla de la importància de l’educació
en els primers anys:
Per tant, en aquesta nova entrada m’agradaria tractar
aquells àmbits que més influència i repercussió tenen sobre l’aprenentatge dels
infants en les primeres edats, que són la família i l’escola, i que
especialment depèn d’una bona interacció entre elles (tot i que lamentablement,
encara avui en dia, des del meu punt de vista i de molts d’investigadors,
aquesta relació encara deixa molt per desitjar). Concretament, intentaré
reflexionar sobre aquells factors interpersonals implicats en el procés d’ensenyament-aprenentatge,
i sobre la interrelació entre família i escola, i les seves corresponents variables.
Quins són els factors que envolten i que influeixen en el
nivell de desenvolupament de l’infant, i que organitzats d’una manera o una
altra, poden repercutir positiva o negativament sobre ell? Com ha d’actuar la
família per facilitar el procés d’aprenentatge de l’infant des del seu
naixement? Com han d’intervenir els docents per aconseguir que les famílies s’impliquin
en el centre escolar i en la pròpia educació dels seus fills? Aquestes i moltes preguntes més, són les que em passen
pel cap per intentar reflexionar sobre aquesta temàtica, tant simple però
complexa, que estic intentant tractar.
·
LA FAMÍLIA:
“La familia es base de la sociedad y el lugar donde las
personas aprenden por vez primera los valores que les guían durante toda su
vida”. Juan Pablo II
Sempre he set conscient de que la família és el primer context socialitzador de l’infant, i l’eix fonamental d’una bona educació. Això és així, ja que és el model que m’ha transmès la meva pròpia família, des de que vaig començar a fer les meves primeres passes.
Això
no obstant, avui en dia és molt difícil parlar del concepte de família, ja que
no es fa referència a un únic tipus de família, sinó que es parla de
multiplicitat de famílies, i cadascuna amb unes necessitats determinades. Per
això, probablement deu ser tant difícil la relació d’aquestes amb l’escola, ja
que aquestes realitzen unes comandes, i no els hi són correspostes. Però també cal preguntar-se: i la responsabilitat que ha d'exercir la pròpia família? Així, les
famílies demanen la millor educació per als seus fills, i sembla que només
acudeix a les seves orelles l’expressió de fracàs escolar; demanen un espai
segur, càlid i de confiança, però la informació que els hi arriba és més be
incerta; demanen ser escoltades pels mestres, i simplement obtenen
justificacions que no els hi resulten interessants. A més a més, no es poden
implicar del tot a l’escola, ja que tampoc el seu horari laboral es pot
combinar bé amb l’escolar. Tots aquests aspectes mencionats, a trets generals,
és clar, però avui en dia encara no és gens estrany trobar-los.
Moltes
de les famílies es troben descontentes amb els mestres dels seus fills, ja que
comparen l’educació que tenien elles amb la que ara es proposa, i tot i que hi
veuen avantatges, no acaben de veure els principis necessaris per aconseguir la
millor educació per als seus fills, i a més a més, pensen que es sol desvalorar
la disciplina. Així per exemple, encara es pot escoltar algú dient: “En el meu
temps s’aprenia més que ara, almenys, disciplina”.
En
la meva opinió, és per tots aquests motius, que provoquen que la família no
vulgui agrair la feina del professor, o que desconfiï d’aquesta, o bé, que no
vulgui implicar-se ni participar en l’escola (i que si ho fa, sigui pel simple
fet de participar, però no per generar canvis).
Per
tal d’entendre-ho millor, m’agradaria explicar el cas d’un nen que conec. Aquest
té 10 anys, i els seus pares desconfien totalment dels seus mestres. El per
què? El seu fill pateix molt de fracàs escolar, i els pares pensen que els
mestres no intenten fer res per intentar satisfer les seves necessitats i
demandes, o per tal de solucionar la seva problemàtica. Davant d’aquesta situació, no ens podem posar
a defensar únicament un dels dos bàndols, família o escola, ja que es tracta
d’un treball conjunt, d’implicar-se mútuament, i de confiar l’un amb l’altre. Des
de la meva perspectiva, la família hauria de valorar més la funció docent (que
sens dubte és primordial) i començar per confiar amb l’escola, ja que si
aquesta no es mostra segura en la responsabilitat que té l’àmbit escolar en l’educació
del seu fill, com pot voler millorar la situació? Per altra banda, els docents
també haurien de complir una sèrie de requisits, com ara: transmetre confiança
a les famílies, no voler canviar-les, i explicar-les en tot moment el procés d’aprenentatge
del seu infant. Moltes vegades em dóna la sensació que hi ha docents que “amaguen”
informació a les famílies, probablement per por de reprimir-los que han fet poc,
i que no s’han adaptat a les seves exigències.
Aquí podem observar un vídeo que parla de la importància d'establir un vincle entre família i escola:
Aquí podem observar un vídeo que parla de la importància d'establir un vincle entre família i escola:
·
L’ESCOLA:
De
l’escola, m’agradaria destacar aquelles variables que poden afectar (de manera
directa o indirecta) en el procés d’aprenentatge de l’infant, i que provenen
concretament, del mestre d’aquest últim. En la meva opinió, és molt important
tenir en compte que cada mestre té una forma de ser i d’actuar determinada, i
que es basa amb una metodologia i un estil educatiu diferent, que pot
repercutir en el seu alumne sense donar-se’n de compte. Per tal d’entendre-ho
millor, n’explicaré 2 casos diferents, en els quals es pot observar, que a
vegades la persona de referència pot influir en el camí de l’aprenentatge de l’alumne.
1)
Aquí
tenim en Pep:
En
Pep és un mestre que es basa amb una metodologia tradicional, consistent en
explicar la teoria del llibre de text, mentre que els seus alumnes van copiant
i reproduint el que va dient. Un cop explicada la teoria, els hi encomana
fitxetes per fer. Cal dir, que no treballa en cap moment les emocions, pel que
els seus alumnes els hi resulta molt dificultós poder resoldre algun conflicte
entre ells. A més a més, això genera que es sentin insegurs dins l’aula. En Pep
segueix un paper autoritari i dirigent, i es limita a elogiar molt als qui fan
les coses bé, mentre que renya i fa atacs personals als qui tenen problemes.
Davant d’aquesta situació, els alumnes es senten etiquetats i no senten gaire interès
per aprendre.
Per
tant, en Pep està molt influenciat per les seves pròpies expectatives, que
inconscientment, poden limitar el procés d’aprenentatge d’algun dels seus
alumnes i reduir la seva autoestima. Així, sol donar més prioritat a aquells alumnes
que van més ben vestits i que estan més atents, mentre que mostra una actitud
de rebuig, cap aquells infants que rendeixen poc, li exigeixen massa, i
presenten problemes de conducta.
Posem-nos
en la pell d'un alumne de'n Pep per un moment, què sentiríem? Si sabem que té bones
expectatives de nosaltres, treballarem i ens esforçarem més, ens mostrarem més
atents, i estarem més motivats. En canvi, si sabem que té males expectatives de
nosaltres, no ens esforçarem, no escoltarem, i creurem que no servim per
aprendre o estudiar. Aquest últim aspecte, si no li posem solució, podria
esdevenir aviat en fracàs escolar.
2)
Aquí
tenim na Margalida:
http://www.flickr.com/photos/bichuas/3539480480/
Na Margalida és una mestra que es basa amb una
metodologia constructivista. Fa ús del treball per projectes i del treball de
les emocions. A partir d’actuar d’aquesta forma, aconsegueix que els alumnes
estiguin motivats per aprendre (ja que parteix dels seus coneixements previs i preferències). Cal dir a més a més, que li dóna molta
importància a la part afectiva, intenta crear vincles amb els seus alumnes, es
mostra empàtica, sempre està predisposada a ajudar, i té molt en compte el
desenvolupament emocional dels infants.
Per altra banda, cal afegir que es basa amb un estil
educatiu democràtic, ja que valora totes les tasques que realitzen els infants,
els hi ajuda a cercar les seves estratègies, i fa la funció de guia i de suport
sempre que sigui necessari.
Na Margalida sap que tothom es fa les seves pròpies
expectatives, però intenta estar alerta en tot moment amb aquestes, ja que és
conscient que poden afectar-li inconscientment en la seva tasca docent, perjudicant
el procés d’aprenentatge dels infants. Lamentablement, molts de nens han vist paral·litzat el seu procés d'aprenentatge, per culpa de les expectatives del professor. Sense anar més lluny, a una cosina meva li varen dir quan anava a quart de primària, que mai li anirien bé les matemàtiques, i que no servia per això. I tot, per culpa d'unes expectatives mal utilitzades.
Si tornem al cas, i ens posem en la pell d’un alumne de na Margalida, podem observar que el nostre aprenentatge no es veurà tant perjudicat com en el cas anterior. Això és així, ja que es parteix en tot moment de les nostres necessitats i preferències, i perquè a més a més, ens valora tal i com som, sense sentir-nos etiquetats en cap moment. Per tant, si hagués d'elegir un tipus de mestre, elegiria seguir el camí de na Margalida, però sempre tenint en compte, que cadascú té la seva pròpia personalitat i la seva pròpia forma d'actuar, encara que amb un objectiu fonamental: la felicitat dels infants.
Per concloure, tant la família com l’escola tenen papers
fonamentals en el procés d’aprenentatge de l’infant. Això no obstant, cal tenir en compte que
els nens i nenes aprenen en qualsevol moment de la vida quotidiana, però que és
gràcies a aquests dos contextos fonamentals, que poden tenir una educació
millor.
Fins aquí, la meva última entrada de l’assignatura de
Psicologia Educativa. Espero que vos hagi agradat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario