Aquesta és l’última entrada que
faré de l’assignatura d’Educació Emocional abans de dur a terme l'examen de la matèria. Això no obstant, aquí no acaba el
meu aprenentatge, ja que el món de les emocions es troba en nosaltres mateixos,
i cada circumstància de la realitat és una oportunitat per a reflexionar-ne.
Al llarg de tot aquest temps,
he après molt en torn de les distintes temàtiques que estan directa i
indirectament relacionades amb l’àmbit emocional, però encara hem queda un
llarg recorregut per aprendre. Això no obstant, m’agradaria reflectir en
aquesta entrada, alguns dels aspectes que he après fins ara, analitzant un
documental molt interessant que hem visualitzat a classe aquests dies, i el
qual s’anomena: “Ser y Tener”, i el
qual està dirigit per Nicolàs Philibert. Aquí vos deixo per visualitzar una de
les parts que més m’ha agradat:
Malgrat tot, amb un fragment de
la història, no és suficient per expressar tot el que m’ha fet reflexionar
aquesta pel·lícula. Per això, ara vos exposaré un petit resum del documental
creat per mi, i tot seguit, les idees principals que n’he pogut extreure.
·
RESUM:
La història es situa en un petit poble rural de França, anomenat Augverne,
concretament en una escola unitària molt diminuta i acollidora (la qual convida
als infants a entrar), envoltada d’un entorn natural ple de plantes i arbres
(el qual s’aprofita al màxim per concordar-se amb l’ambient creat dins l’aula).
L’estil d’aprenentatge que s’intenta dur a terme en aquesta escola és
significatiu i constructivista, a més de basar-se amb el descobriment del
coneixement per part de l’alumne, encara que s’observen molts d’aspectes, que
recorden de forma molt arrelada, la metodologia tradicional i l’autoritarisme
per part del professor. Això no obstant, s’intenta fomentar l’aprenentatge
lúdic i individualitzat de cada infant.
Cal esmentar que en aquesta escola se li dóna molta importància a l’aprenentatge
entre iguals, al treball en equip, i es dóna la possibilitat que els infants de
distintes edats puguin interactuar i ajudar-se entre ells, destacant
especialment l’aprenentatge dels més petits gràcies a l’ajuda dels més grans i
a la imitació dels seus models.
En l’escola unitària d’aquest documental es demostra la preocupació perquè
hi hagi una bona comunicació entre família i escola. Per altra banda, apareixen
models de família que peguen al seu fill cada vegada que comet un error o no
sap alguna cosa, o bé, models de família que estressen massa a les seves
criatures.
Només al principi del documental, ja es pot observar una metàfora molt
significativa amb dues tortugues que apareixen caminant per l’interior de
l’aula, demostrant així símbol de vida més enllà de l’escola. L’escola no només
s’ha de mirar des del punt de vista acadèmic, sinó que també està totalment
vinculada amb el que es troba fora d’aquesta.
En el documental apareix una aula petita, oberta i intercultural, formada
per nens de diferents edats i característiques personals, destacant el cas
d’una nena amb necessitats especials.
Cal dir que el mestre que porta aquesta aula (el qual està a punt de
jubilar-se), està molt compromès, i mostra una gran implicació, a més de sentir
una profunda vocació per a la seva professió. Aquest segueix certes estructures
tradicionals i autoritàries, però no li falta afectivitat cap als seus alumnes,
i a més, du a terme un profund treball sobre les emocions en qualsevol situació
que es presenti, destacant fins i tot, el treball del dol.
Per concloure, el documental ens parla de tot allò que pot succeir a
l’interior d’una aula: continguts acadèmics, resolució de conflictes,
aprenentatge de valors i normes, educació emocional, disciplina, convivència,
atenció a la diversitat,... Ens mostra una confrontació entre autoritat i
afecte, però on acaba guanyant l’afecte. Ens mostra una confrontació entre el
constructivisme i el model tradicional, però on acaba guanyat el model vital i
constructivista.
Un cop entès el documental, m’agradaria reflexionar sobre
tota una sèrie d’aspectes de vital importància que hi apareixen:
·
L’ACTITUD DEL
MESTRE:
L’actitud que ens mostra el
mestre de l’escola unitària al llarg del documental és digne a seguir com a
futura docent, malgrat tenir certs arrelaments autoritaris i tradicionals (però
que es consideren normals per l’època i la zona geogràfica i cultural en la
qual està ambientada la història).
Cal dir que se’ns presenta com
un mestre, que malgrat estar a punt de jubilar-se, aquest no està cremat, sinó
que es mostra molt compromès, amb una gran implicació, i es pot observar que té
una profunda vocació per a la seva professió. En la meva opinió, tot mestre ha
de tenir vocació pel que realitza, ja que en cas contrari, només treballarà per
aconseguir un salari a final de mes, i no aconseguirà que els infants aprenguin
amb motivació. Personalment penso, que si un mestre no demostra interès pel que
realitza, tampoc podrà aconseguir estimular els interessos i les ganes
d’aprendre dels més petits.
“Es muy triste
ser un mercenario de la educación. Para los profesionales, para sus compañeros
y para los destinatarios de su trabajo. Para realizar bien esta tarea es
necesario un mínimo de pasión y de entusiasmo. Decía hace unas semanas Emilio
Lledó que era necesario amar la tarea y a las personas para las que se realiza".
Per altra banda, el mestre del
documental del qual estic parlant, proporciona atenció individualitzada a cada
infant, i en tot moment fa reflexionar als seus alumnes, és a dir, els hi
mostra una actitud reflexiva i filosòfica, fent-los raonar i cercar arguments
coherents i lògics per aconseguir formar-los com a persones, i fer que tinguin
una màxima concentració amb els seus estudis. D’aquesta forma, els hi pregunta
què han après i perquè, el que és molt adequat, des de la meva perspectiva, per
ajudar-los a prendre consciència del seu procés d’aprenentatge. En la meva
opinió, no s’ha de donar les respostes als alumnes, sinó que s’ha de fer
possible que ells mateixos les puguin respondre. Tot això, em fa pensar
amb un filòsof molt destacat, Sòcrates,
el qual deia que encara havia d’aprendre molt dels seus alumnes, tot
considerant-se ell mateix com un alumne.
Penso que un mestre no només ha
de dur a terme la funció d’un docent, sinó també la de tutor, guia i
orientador, acompanyant als seus alumnes en el seu recorregut d’aprenentatge en
tot moment, donant-los petites aprovacions sempre que sigui adient (aspectes
que es demostren al llarg de tot el documental).
Per tant, el documental ens
mostra l’exemple d’un mestre a seguir, en el qual a més, les tècniques de
l’escolta activa i l’ús del sentit de l’humor hi són presents. Això no obstant,
probablement un aspecte negatiu que en destacaria, és que aquest, en el
documental, cada cop que l’infant li deia algun aprenentatge que no havien
donat a classe, li ho comentava dient que això no ho havien donat, però en la
meva opinió semblava que no ho acceptava del tot de bon grat. Personalment, no
comentaria als infants si certs continguts s’havien donat a classe o no, ja que
dóna la sensació que els continguts que s’aprenen a l’escola, no tenen gaire
relació amb el que s’aprèn a l’exterior. Des de la meva perspectiva, algunes de
les característiques que han de conformar el perfil d’un bon docent, es poden
visualitzar en el següent vídeo:
·
EL VINCLE DEL
MESTRE AMB ELS ALUMNES:
Al llarg de diverses entrades
anteriors, vaig comentar la importància de que s’establís un bon vincle afectiu
entre mestre i els seus alumnes. En aquest documental, se n’han pogut observar
diversos aspectes d’aquest adequat vincle. Els motius?
El vincle que mostra el mestre
cap als seus alumnes és de plena confiança i proximitat, donant fins i tot,
molta importància al contacte físic en els casos necessaris i adients. Li
agrada observar-los i dedicar-li un temps a cadascun, fent possible així que
pugui conèixer a cada infant.
Cal destacar en el documental,
el temps que li dedica el mestre a una nena amb necessitats especials, a la
qual se la tracta igual que la resta, i amb la qual el mestre hi parla, li
pregunta com es sent, tot dient-li que creu en les seves possibilitats. A més,
vetlla per l’atenció a la diversitat de tots els alumnes.
Per altra banda, en tot moment
aprofita per interactuar amb ells de forma clara i calmada, en un mateix
nivell, sense tenir una taula de professor específica per a ell, i seient-se a
les mateixes taules que els seus alumnes. A més a més, fomenta molt les
relacions socials, i intenta transmetre’ls valors com el respecte, l’amistat i
el saber estar, per mitjà de recursos com la paraula, el diàleg, el raonament i
el tractament de la moral. Tot això, tenint en compte que el mestre de l’escola
en qüestió de la qual estem fent referència, sempre deixa fer possible que els
infants puguin explicar les seves vivències, experiències i temors.
Malgrat tot, el mestre exerceix
cert autoritarisme sobre els seus alumnes, i aquests últims en són totalment
conscients. Per exemple, la presència de l’autoritat es pot observar en el fet
que els alumnes han d’anomenar al seu mestre “senyor” i seure al mateix temps
quan aquest arriba a l’aula, i si aquests fan algun error, a vegades se’ls
culpabilitza, podent quedar fins i tot, sense sortir al pati. Això no obstant,
malgrat saber que té l’autoritat, volen semblar-se a ell, ja que també es
respira afectivitat entre ells. Aquest últim aspecte es demostra al llarg del
documental, però especialment m’agradaria destacar quan els nens i nenes
s’acomiaden del seu tutor l’últim dia de classe amb una besada, i aquest últim,
en comptes de sentir-se orgullós perquè arriben les vacances, es troba més bé
pensatiu i melancòlic. Em va donar la sensació com si els nens s’estesin
acomiadant del seu avi, com en el cas d’aquesta fotografia:
http://www.flickr.com/photos/menezo/4023841670/
http://www.flickr.com/photos/menezo/4023841670/
·
GESTIÓ DELS ESPAIS
I DEL TEMPS:
A l’escola és molt important la
gestió de l’espai i del temps, i un autor molt destacat, Vicenç Arnaiz, ens ho
recorda constantment. En la meva opinió, és essencial la seva correcta gestió,
ja que a partir de la seva planificació i organització, els aprenentatges seran
d’una manera o una altra. Un exemple d’escoles que he estudiat aquest any en
l’assignatura d’Estratègies d’Intervenció Educativa, i que ens demostra que han
triomfat gràcies a aqueta correcta gestió, són les escoles de Reggio Emília,
destacant a Loris Malaguzzi.
Aquí vos deixo un petit treball
que vaig realitzar en aquesta assignatura acabada d’esmentar, i que reflecteix
molt bé la importància de gestionar bé, especialment els espais:
Tornant al documental, alguns
dels aspectes que es porten a la pràctica per aconseguir aquesta gestió són els
següents:
-Hi ha una autèntica
concordança entre les estacions de l’any i els ambients d’aprenentatge que es
treballen a l’escola. D’aquesta forma, quan s’està a l’hivern, el mestre porta
als infants a tirar-se en trineu; quan fa més calor , surten d’excursió al
camp; quan s’està a l’arribada de l’estiu, surten a l’exterior a donar les
classes (encara que continuant una mica amb l’ensenyament més tradicional),...
Per altra banda, l’escola
unitària que apareix en el documental (la qual està envoltada d’un entorn
natural ple de plantes i arbres) convida als infants a entrar-hi. Està envoltada
de vida, i a l’interior de l’aula, a l’inici de la història, apareixen com a
metàfora tortugues, demostrant així que la vida de l’exterior ha entrat dins
l’aula.
-La distribució de l’aula per
taules rectangulars és una forma d’afavorir el diàleg i les relacions
interpersonals. Això és així, ja que es dóna importància al fet de
que cadascun dels infants mostri el seu treball a la resta de companys, i que
es donin i es facin comentaris i opinions entre ells. D’aquesta forma hi ha una
coavaluació constant. A més, quan es produeixen entrevistes amb els pares, el
mestre té en compte que es trobin en un mateix nivell, cara a cara, i de forma
càlida i pròxima.
-Per últim, en relació a aquest
apartat, només dir que el mestre del documental dóna temps perquè els infants
puguin reflexionar, i a més, els hi dedica un temps individual a cadascun.
·
EL TREBALL DE LES
EMOCIONS:
Les emocions formen part de
nosaltres mateixos, i per tant, són continguts que sens dubte, no s’han de
deixar de costat. Una de les característiques fonamentals que es pot observar
al llarg d’aquest documental tant interessant, és el treball de les emocions
que s’hi realitza:
-En un cas concret, el mestre
intenta fer una mediació amb dos infants que estan enfadats i que s’han
barallat. Els intenta fer reflexionar i tenir en compte els seus sentiments,
treballant l’empatia i que cadascun d’ells es posi a la pell de l’altre.
D’aquesta forma, cada infant acaba comentant el què li molesta, i finalment,
arriben a un acord mutu. En una altra ocasió, un infant tira a terra a un altre
nen. Davant d’aquesta situació, el mestre intenta fer ús de l’empatització, i fa
que es demanin perdó.
-El mestre pregunta als estudiants com es senten, si es senten millor,... Els hi pregunta per la seva vida personal i familiar, i a més, tracta les malalties com una part més de la seva vida.
-Quan algú plora, el mestre no
diu que ho deixi de fer, sinó que en fa constància, i ho accepta amb total
llibertat. A més, li pregunta els motius pels quals plora. Estic totalment d’acord
amb aquesta postura, plorar és una forma d’expressar emocions, i no s’ha de
limitar. Com diu Ciara Molina (psicòloga emocional):
“Cuando te sientas triste no niegues tu tristeza.
Conocerse y aceptarse marcan el camino de la Inteligencia Emocional”.
-Per una altra banda, el mestre
del documental treballa molt bé el període d’adaptació. Així per exemple, quan
es produeix l’entrada de nous alumnes, els prepara, els presenta a la resta de
companys de manera càlida i acollidora,... Concretament, en el documental es
pot observar un cas d’un nen que plora perquè vol veure a la seva mare. El
mestre hi estableix un primer vincle afectiu molt adequat, i a més, agafa el
petit en braços, tot dient-los als més majors que l’hi expliquin que després
d’una estona podrà tornar a veure a la seva mare. Per altra banda, també
s’observa com prepara als alumnes de sisè curs per a l’entrada a l’institut.
-Per últim, es fa un correcte treball del dol al llarg del documental. Per exemple, això es pot observar quan el mestre parla amb l’infant que té el seu pare amb càncer, o bé, quan hi ha una nena que ha d’anar-se’n de l’escola. En la meva opinió, treballar el dol a l’escola és fonamental, ja que la mort d’algú o alguna cosa estimada, forma part de la nostra existència.
·
PER CONCLOURE...
“Ser y tener” és
un documental que no deixa indiferent a ningú, ja que provoca una gran
reflexió. Apareix un mestre que a banda d’ensenyar a dibuixar, llegir i
escriure als seus alumnes, els acompanya en el seu recorregut vital d’aprenentatge,
i que a més, intenta evitar els problemes de disciplina i falta de motivació
que puguin sorgir.
Cal dir, que aquests són alguns dels meus reptes a
aconseguir com a futura docent!
No hay comentarios:
Publicar un comentario