Com un pastís ple d'emocions... sí, aquest és el títol de la meva nova entrada, i no és una recepta de cuina. És una forma de sentir-me que m'ha esdevingut nova, i que espero que quedi clar al llarg d'aquesta entrada. He començat una nova assignatura i puc dir que em sento com un pastís no ple de maduixes, sinó d'emocions.
Una nova assignatura comença a tenir lloc en el meu
recorregut que em formarà com a docent, així com també, com a persona. S’anomena Educació Socioemocional, i li
vull donar la benvinguda ja que simplement és la primera matèria, des dels
inicis de la meva escolarització, que es dedica especialment (encara que entre
molts altres aspectes) a parlar de les emocions. Amb això no vull dir que pensi
que les emocions només siguin part de l’àmbit acadèmic, és clar, sinó tot el
contrari. El que realment vull dir és que les emocions formen part de la nostra
vida des de que naixem, i sembla que no està del tot ben vist mostrar-les a
l’exterior, i fins i tot, parlar d’elles amb total naturalitat. Per això, al
trobar-me per primera vegada amb una matèria que tracta d’elles em pareix
fascinant, i fins i tot estrany, tot i que no m’hi hauria d’aparèixer, ja que
sens dubte, les emocions són uns aspectes primordials que ens constitueixen com
a humans i que formen part de nosaltres mateixos.
“No
olvidemos que las pequeñas emociones son los capitanes de nuestras vidas y las
obedecemos sin siquiera darnos cuenta”. Vincent Van Gogh.
Des del meu punt de vista, la societat en general (encara
que ha evolucionat molt la seva forma de pensar), reprimeix massa les emocions,
i encara es considera en molts de casos, per exemple, que plorar és cosa de
persones sensibles i que no són fortes emocionalment. Això ja ho he pogut comprovar en l'assignatura de Psicologia Educativa cursada aquest any, i també, en la matèria de Desenvolupament Cognitiu i Lingüístic cursada l'any passat. D'aquesta última, especialment vull destacar una activitat que em va resultar molt agradable, satisfactòria i gratificant en relació a les emocions i als sentiments. Probablement, em va semblar tant fascinant, degut a què era la primera vegada en la meva vida que podia realitzar una activitat relacionada amb l'àmbit emocional. L'activitat consistia en teatralitzar una emoció que ens era assignada pel professor, per part de dues persones, mentre que una tercera s'encarregava d'observar i anotar les reaccions que provocava aquella emoció en la resta de persones del voltant. En el meu cas, a una companya i a mi, ens va tocar entrar a una botiga de collarets i pulseres, i teatralitzar l'exaltació i la bogeria. La reacció per part de les persones del voltant ho deia tot, estaven sorpreses per la nostra actuació (tant poc comuna, almenys per les persones que estaven comprant) dins d'una botiga. Què té de dolent en expressar les pròpies emocions, sensacions i sentiments?
Això no obstant, haig de
dir que a poc a poc la societat en general es va conscienciant de la
importància de tenir en compte les emocions, i respecte dècades anteriors s’ha
progressat molt. A nivell personal, puc dir que quan era més petita, creia que
les emocions s’havien de mostrar el menys possible, i que quan més es portessin
a l’interior d’un mateix, millor. Ara, a través d’anar reflexionant sobre les
emocions des de fa un temps (ja que la trobo una temàtica molt interessant que
sempre m’ha generat molta curiositat), puc dir que he canviat molt la meva concepció
respecte aquestes, i encara el que em queda per aprendre d’elles, i que espero
perfeccionar bastant a partir de l’assignatura que he mencionat anteriorment.
·
Quines
emocions em desperta aquesta assignatura, anomenada Educació Socioemocional?
Per començar, m’agradaria explicar quines noves emocions i
sensacions em desperta aquesta nova assignatura i que em fa sentir com un pastís ple d'emocions, però abans crec que seria més
adequat reflexionar sobre el que jo entenc per emoció. M’he adonat de compte
que moltes vegades creiem que tenim molt clar què vol dir el concepte d’emoció,
però després alhora de definir-lo no està tant clar.
Precisament és el que m’ha passat a mi. Fins ara havia
pensat que era un terme molt fàcil de definir, però no ha sigut així, i pel meu
cap han passat diverses preguntes, com: quina diferència hi ha entre una emoció
i un sentiment? Es senten emocions cada dia? Què es considera emoció i què no?
Per a mi, una emoció és un estat anímic que transcorre
pel nostre cos davant una situació o esdeveniment en concret, i que segons
aquesta mateixa situació, i depenent de l’experiència i caràcter de l’individu
(a un nivell més subjectiu), es produirà un tipus d’emoció o una altra. Aquesta
és la concepció que tinc d’emoció en aquests moments, però per altra banda,
tinc certa confusió en relació al concepte de sentiment. Després de reflexionar
una estona, he arribat a la idea de que un sentiment té un caire més cognitiu i
més durador que una emoció, i ve a ser com una mena d’actitud que es dóna a
partir d’una emoció, quan el cervell n’és conscient.
Per exemple, una amiga ens dóna un regal. L’emoció que es produirà en uns primers instants serà d’alegria, mentre que després ens quedarà un sentiment d’estima cap a ella. Així és com definiria sentiment i emoció en una primera instància, sense haver rebut cap tipus de formació, sinó a través de la meva pròpia reflexió i del bagatge de coneixements del qual disposo.
http://www.flickr.com/photos/juliot/2122457291/
Després de reflexionar una mica sobre les emocions i
sentiments, vaig a donar resposta a la pregunta de quines emocions em desperta
aquesta nova assignatura anomenada Educació Socioemocional. Bé, haig de dir que
en un primer moment, la primera paraula que em ve al cap és curiositat, molta
curiositat. Des de fa un temps m’interessa molt tot el que està relacionat amb
l’àmbit emocional, i no sé molt ben bé el perquè. Probablement degut a què en
la nostra societat ha estat bastant reprimit, i per la necessitat que hi ha de
poder expressar el que un sent sense cap tipus de prejudici. Això no obstant,
la curiositat és realment una emoció? Del que sí n’estic més segura és de les
següents emocions que em transmet l’assignatura:
-En primer lloc em transmet por, inseguretat. El perquè?
És una assignatura nova, amb una temàtica encara poc tractada en la nostra
societat, i que pot fer remoure el que cadascú porta en el seu interior. El mateix passa quan es realitza un pastís per primera vegada. Es poden tenir tots els ingredients i una explicació de com fer-lo, però la por i la inseguretat de no cuinar-lo bé estaran presents.
-En segon lloc em transmet alegria. El simple fet de
començar aquesta assignatura, des del meu punt de vista tant interessant, em fa
estar contenta i sentir una mena de pessigolleig a l’estómac, alhora que un
sentiment de benestar. El mateix passa quan es cuina un pastís.
http://www.flickr.com/photos/pikasteperotegustara/6427408551/
-En tercer lloc, vergonya. No sé molt ben bé el perquè,
però el fet de trobar-me amb una assignatura amb la qual es dóna una gran
oportunitat d’expressar les emocions, sentiments i sensacions, em causa
vergonya, encara que no hauria de ser així. Quan es cuina un pastís i aquest no queda tal i com es volia, es tindrà vergonya de presentar-lo davant algun familiar o amic.
-Per últim, sorpresa. És una assignatura que provoca que
em trobi en una situació novadora i estranya, i que incentiva el meu interès.
Aquestes són les emocions que em desperta aquesta
assignatura, però cal saber que cada persona experimenta emocions de forma particular
i concreta, ja que cada persona és única. Cadascú dissenya el seu propi pastís d'emocions. Amb això vull dir, que un altre
individu pot sentir unes emocions totalment diferents a les meves en relació al començament
d’aquesta nova matèria, o bé, veure una mateixa emoció en alguns casos de forma
positiva, en altres negativa o en altres ambigua. Per a mi no hi ha emocions
bones o dolentes, sinó que depèn molt de cada situació amb la qual un es trobi.
D’entre les emocions esmentades abans, les classificaria de la següent manera:
EMOCIÓ POSITIVA
|
EMOCIÓ NEGATIVA
|
EMOCIÓ AMBIGUA
|
L’alegria
|
La por i la vergonya
|
La sorpresa
|
-L’alegria és per a mi una emoció positiva ja que em fa
sentir bé amb mi mateixa, al mateix temps que motivada i amb un profund
benestar.
-La por i la vergonya les considero emocions negatives
perquè em fan perdre seguretat, no sentir-me bé amb mi mateixa ni amb les
persones del voltant, i em fan trobar desequilibrada emocionalment, al mateix
temps, que dificulten la consecució dels possibles objectius que pugui tenir.
-Per últim, la sorpresa la considero una emoció ambigua i
neutral, ja que pot variar en positiva o negativa segons l’estímul que
provingui de l’exterior.
·
Una
conferència molt útil...
Són diverses les emocions que em desperta aquesta nova
assignatura, però encara em queda un llarg camí per recórrer, molts d’aprenentatges
per assolir, així com moltes emocions, sentiments i sensacions per sentir. A
més a més, considero que es tracta d’una formació que no acaba en els estudis
universitaris, sinó que m’haig d’anar formant cada dia. De la mateixa forma, no s'aprèn a ser cuiner en un dia, sinó que és a través d'anar cuinat al llarg del temps que s'aconsegueix ser un bon cuiner.
Per aquest motiu,
aprofitant que considero molt important la meva formació al llarg de la vida,
no he dubtat dues vegades en assistir a una conferència molt interessant duta a
terme al Palau de Congressos de Santa Eulària del Riu el passat divendres dia
22 de febrer, i impartida per la psicòloga Laura Cardona.
La conferència,
anomenada “La importancia de poner
límites a los hijos, ¿por dónde empezamos?” m’ha resultat una experiència
molt enriquidora, i m’ha fet sentir molt alegre i motivada. Trobo que està molt
bé que es facin conferències d’aquesta mena, especialment dirigides a les
famílies, ja que sens dubte aquestes moltes vegades es troben desorientades en relació a posar límits i a exercir la seva “autoritat”. Ens trobem davant una situació
en la qual l’estructura familiar s’ha vist modificada, i per tant, també s’han
vist modificades les funcions dels pares, els quals ara no saben com actuar
davant els seus fills. A aquests ja no els hi serveix el rol autoritari, però
per a què una família pugui subsistir hi ha d’haver certa autoritat. A més a
més, aquests es volen mostrar afectius, i l’únic que aconsegueixen és eliminar
aquells límits que haurien pogut resultar ser afectius per als seus infants. Per
tant, sorgeixen molts de dubtes entre els pares, que després també són
transmesos als docents dels seus fills. Aquesta temàtica i moltes més, com ara,
la necessitat dels càstigs, la sobreprotecció, el perill de la violència física
i psicològica, l’autonomia, un estil democràtic,... són les que es varen tractar
en la conferència, i de les quals puc dir que tenen una profunda relació amb
les emocions. En la meva opinió, les emocions són la base de tots aquests
aspectes, i si aquestes no es tenen en compte, és el que provoca que després
els pares no sàpiguen posar límits als seus fills.
·
Per
concloure...
Des del meu punt de vista, les emocions encara estan
massa reprimides en la nostra societat. Per això és molt important reflexionar
sobre elles, i tenir en compte en tot moment les emocions que es desperten en
cada situació. Les emocions poden ser de diversos tipus i presentar-se de
manera diferent en cada persona, però són aspectes primordials que ens
configuren com a humans, i que després juguen un paper molt important en la
tasca docent i en l’establiment de límits per part dels pares als seus fills.
Tot això "crec" que ho tinc clar, però encara em queda molt per assimilar i acomodar en relació a la temàtica de les emocions, així com molts d'esquemes per construir, tal i com ens deia el psicòleg Piaget. Estic disposada totalment a saber els ingredients que formen el pastís de les emocions que he mencionat anteriorment. Vull descobrir-ho, em crida l'atenció, vull reflexionar-ne.
No hay comentarios:
Publicar un comentario