Els factors implicats en l'aprenentatge...

A l’entrada anterior, El procés d’aprenentatge, dequina forma?, ja vaig comentar tota una sèrie d’aspectes que des del meu punt de vista, creia que constituïen bones condicions o oportunitats per afavorir l’aprenentatge dels infants.

Alguns d’aquests aspectes, eren per exemple: la construcció d’una nova imatge d’infància (una infància amb un gran protagonisme i activisme en la creació del seu coneixement); una perspectiva diferent de tractar els diversos continguts (fomentant la investigació i el descobriment, i no el treball a través de fitxetes, alhora que afavorint la continuïtat entre el que s’aprèn dins i fora de l’escola); la importància de la motivació; i per últim, tota una sèrie de principis relacionats amb el conductisme i el cognitivisme, que m’havien cridat l’atenció i que em resultaven interessants dur a terme en un futur com a docent.

Tot el que havia dit en l’entrada anterior era totalment cert, però des del moment que la vaig escriure fins ara (que no fa molts de dies), haig de dir que après moltes més coses que abans no sabia sobre l’aprenentatge i els diversos processos que hi intervenen. És aquí, quan una persona s’adona que cada dia un aprèn coses noves, i mai un no se’n va a dormir sense saber alguna cosa més.

“Cada día se aprende algo nuevo, que beneficia el crecimiento intelectual del hombre y su habita.” (Raul Alejandro Tiburcio)

Tornant a rellegir la última entrada, m’he adonat que són molts els factors implicats en el procés d’aprenentatge, i molts els processos que hi influeixen (tant cognitius com afectius, entre altres), i jo m’havia deixat els més bàsics, i sinó els més bàsics, els principals eixos que fan possible l’aprenentatge (excepte un, la motivació).

Així, algun dels factors que m’havien quedat per comentar, són: l’atenció, la memòria, la intel·ligència, la personalitat, la importància de treballar les emocions a l’aula i la metacognició. En la meva opinió, aquests factors és primordial tenir-los en compte, i tractar-los amb més profunditat, almenys per ser-ne més conscients i canviar la nostra forma d’entendre’ls, ja que al llarg de la història n’hi ha hagut concepcions errònies, i cal saber que tenen un gran valor per al procés d’ensenyament-aprenentatge.

Per tant, ara dedicaré a fer una petita reflexió de cadascun dels factors psicològics implicats en l’aprenentatge, seguint el següent ordre:

Esquema d’elaboració pròpia

• ·         L’ATENCIÓ:

Què és això d’atenció? Sempre s’està atent? Segons els conductistes, “l’atenció és una disponibilitat sensorial que el nen posa de manifest a través de la mirada, la seva postura corporal i la seva expressió facial”· Segons un escriptor, Renny Yagosesky, l’atenció es pot definir de la següent forma: “Focalización u orientación de la energía hacia un lugar, espacio o situación determinada, con la intención consciente o inconsciente de lograr un objetivo”.

Per a mi, les dues definicions anteriors són les que expressen millor la idea que tinc d’atenció, ja que des del meu punt de vista, es tracta d’un procés que s’observa físicament a través de la disposició corporal, i que consisteix en focalitzar la mirada damunt un estímul, ja sigui de manera voluntària (conscientment) o involuntària (inconscientment), quan alguna cosa resulta interessant.

Això és així, ja que sempre s’està atent a alguna cosa, probablement no a la tasca a la que s’hauria de centrar l’atenció, però sí a allò que es correspon amb els propis interessos i motivacions dels infants. Sempre me’n recordaré d’un company meu de segon de primària alhora de plàstica. Aquest seia al meu costat, centrant tota la seva atenció amb la capsa de cartró que posteriorment es faria servir per fer una manualitat. La mestra el renyava per no prestar atenció, però en realitat sí que en prestava, però a allò que en aquell moment li resultava més interessant i curiós, la capsa de cartró. 

      http://www.flickr.com/photos/unascroquetas/2921341043/

Però per què és tant important el factor de l’atenció en el procés d’ensenyament-aprenentatge? En la meva opinió, l’atenció és primordial simplement pel fet que permet escoltar i aprendre. També, ja que activa la ment i incrementa el grau de selecció de la informació, posant-nos en alerta en tot moment. A més a més, sense aquesta atenció, la capacitat de memòria quedaria desvirtuada. Cal tenir en compte però, que l’atenció varia segons el nivell de desenvolupament de l’infant, ja que moltes vegades no se’n té cura, i es pretén que un nen petit, centri tota la seva atenció molta estona en una tasca determinada, i aquest encara no és capaç de fer-ho. Un gran error, ja que no es té en compte el nivell maduratiu de l’infant.

Des de ben petita, sempre m’he preguntat per què hi ha nens que són capaços d’estar més atents que els altres. Ara he pogut començar a entendre’n la raó. Alguns dels aspectes que hi influeixen són per exemple, la fatiga i els diferents estils d’aprenentatge de cada persona. Així, un nen que estigui fatigat (per una gran quantitat de tasques monòtones i poc motivadores, per una excessiva jornada lectiva, per la falta de descans, per una alimentació inadequada, per una mala organització familiar, per no  tenir en compte el seu estil d’aprenentatge més impulsiu o reflexiu,...), li repercutirà negativament sobre el seu nivell d’atenció. Em plantejo, per què continuem fatigant tant als infants si sabem que repercuteix en la seva capacitat d’atenció i en el seu aprenentatge? Per què fem predominar el Kronos sobre el Kairos? Per què continuem plantejant activitats ràpides i impulsives, que disminueixen l’atenció, i que no tenen en compte els vertaders subjectes de l’aprenentatge?

Aquí podeu veure un vídeo molt interessant que ens permet entendre millor l’atenció:

• ·         LA MEMÒRIA:

“Si hay una facultad de nuestra naturaleza que puede considerarse maravillosa, esa es la memoria”.
Jane Austen

  
                 http://www.flickr.com/photos/azuaje/8158735020/

Tradicionalment, hi ha hagut la idea, de que aquells que aconseguien retenir més informació, eren els que tenien millor memòria. Haig de confessar, que fins ara, havia cregut amb aquest principi. El per què? Des dels meus inicis escolars fins ara, m’han dit que tenia molt bona memòria, ja que aconseguia recordar-me de tots els continguts teòrics que donàvem per després plasmar en un examen. Però ara em pregunto, recordar-se d’una gran quantitat d’informació (probablement molta descontextualitzada i sense sentit) per després oblidar al cap d’un parell de dies després de l’examen, s’ha de considerar bona memòria?

Sens dubte, crec que s’ha de parlar de bona memòria, quan s’aconsegueix traslladar la informació apresa a llarg termini, podent-la aplicar i recuperar en diverses situacions de la vida quotidiana. Això significarà, que realment s’haurà fet un gran esforç mental i un gran procés de comprensió i d’enteniment de la informació, independentment de la quantitat que s’hagi memoritzat. Per a mi, té més valor aprendre significativament una petita porció d’informació, que no memoritzar grans quantitats de dades, que ràpidament fugen de la memòria i s’obliden, ja que s’han après de forma mecànica.

La memòria intervé en tot. Pensem a través de la memòria, creem a través de la memòria, parlem gràcies a la memòria,... Per tant, és un factor de primordial importància en el procés d’ensenyament-aprenentatge i en  el món en el qual vivim. La nostra vida és un conjunt de memòries d’allò que ens ha resultat significatiu i interessant.

Des de la meva perspectiva, però, la memòria és una capacitat que s’ha de treballar per tal de millorar-la.

“La memoria se acrecienta usando y aprovechándose de ella”.  Juan Luis Vives

Crec que és necessari que es duguin a terme diverses estratègies mnemotècniques per tal d’ajudar a facilitar l’emmagatzematge i la recuperació de la informació, però tenint especial alerta en què siguin estratègies que afavoreixin la memòria a llarg termini, ja que segons quines estratègies s’utilitzin per exercitar la memòria, poden ser eficaces per retindre informació per un curt període de temps, però no per aprendre significativament.

Així, algunes de les estratègies que puc dir que he utilitzat durant la meva infància i adolescència per emmagatzemar informació, però que després no m’han resultat útils, ja que l’únic que han aconseguit és que aprengui sense significat són: l’estratègia de repetició del que s’ha d’aprendre, i l’estratègia d’apòcrifes. Aquest última estratègia consisteix en inventar-se una paraula amb o sense sentit, a partir d’aquells principis o idees que un s’ha de recordar. Així per exemple, si una persona vol recordar-se dels principis per afavorir una bona autoestima, es pot inventar la paraula “calma”, però més endavant, al llarg d’un temps, difícilment se’n recordarà. Per tant, s’han de tenir molt en compte les estratègies mnemotècniques que s’empren per tal de millorar la memòria.

• ·        LA INTEL·LIGÈNCIA:

La intel·ligència, un concepte complex de definir des del meu punt de vista, i que té una gran importància en el procés d’aprenentatge d’un individu. Etimològicament, el seu origen es pot trobar en la paraula llatina “inteligere”, formada per “intus” (entre) i “legere” (elegir). D’aquí es pot arribar a la idea, per tant, que ser intel·ligent, vol dir poder ser capaç d’elegir la millor opció entre les diverses alternatives que es presenten, per tal de resoldre un problema de forma adequada. Fins aquí tot clar, però em sorgeixen tota una sèrie d’interrogants que vull exposar a continuació:

La intel·ligència és un procés estàtic des de naixement, o és un procés dinàmic que pot anar canviant al llarg de la vida? El seu origen és genètic o bé ambiental? La intel·ligència d’una persona es pot desenvolupar? S’ha de parlar de l’existència d’una única intel·ligència o bé de multiplicitat d’intel·ligències? És correcte parlar de persones més intel·ligents que altres? Es pot mesurar la intel·ligència?

Aquestes i moltes més, són les preguntes que em sorgeixen entorn al tema de la intel·ligència. Són dilemes que em sorgeixen de reflexionar, i que intento donar-los resposta. En la meva opinió, la intel·ligència no és un procés estàtic des de naixement, és  a dir, no crec que una persona neixi amb un tipus determinat d’intel·ligència invariable. Crec que és un procés que pot anar canviant al llarg de la vida, i que es pot anar desenvolupant a través de treballar-lo i fer-ne un bon ús. Segons la meva forma de pensar, la intel·ligència, o més ben dit els diferents tipus d’intel·ligències, es poden educar, ja que el seu origen és ambiental. De la mateixa forma que ho defensa Howard Gardner, no crec en la idea de que hi hagi una única intel·ligència, sinó que n’hi ha diverses, i el fet de que els infants tinguin unes intel·ligències més desenvolupades que altres, depèn del seu entorn i context social. Per tant, no crec que sigui correcte parlar de persones més intel·ligents que altres, ja que tothom té totes les intel·ligències, però alguns els hi anirà millor alguns àmbits, i altres, altres. Dependrà molt de la capacitat que es tingui per aplicar el que es coneix.

“La inteligencia consiste no sólo en el conocimiento, sino también en la destreza de aplicar los conocimientos en la práctica”. Aristóteles (384 AC-322 AC) Filósofo griego.

Per un altre costat, la pregunta de si realment es pot es mesurar la intel·ligència, haig de dir que també em genera bastanta confusió. Crec que els tests que mesuren la intel·ligència dels éssers humans, poden de certa manera orientar-nos sobre quines són les activitats que ens anirien millor segons el tipus d’intel·ligència, sobre quines capacitats hauríem de fomentar,... però no arriben a fer un estudi exhaustiu de totes les distintes intel·ligències que pot tenir l’ésser humà, ja que es solen centrar més amb les capacitats lingüístiques i lògica-matemàtiques. A més a més, solen ser tests que ens serveixen d’indicadors sobre el nivell de desenvolupament i de rendiment, però són molt estàtics.

                  http://www.flickr.com/photos/alidhaey/195625207/

Segons el meu punt de vista, és molt important que es treballin a les aules, concretament els 8 tipus d’intel·ligència de les quals ens parlava Gardner. Però com es poden treballar? Aquí teniu un vídeo que ens en dóna alguna idea:

• ·        LA METACOGNICIÓ:

A partir d’aquest vídeo tant interessant i tant ben explicatiu sobre la metacognició, es pot arribar a la conclusió de que aquesta és un procés fonamental per aconseguir un bon aprenentatge.

A partir del vídeo que hem observat, es pot descobrir que els millors processos d’aprenentatge que esdevenen, són aquells en els que els estudiants reflexionen sobre les seves pròpies pràctiques d’aprenentatge, i que es basen en tota una sèrie d’habilitats metacognitives. Així, aquells estudiants que acaben per tenir més èxit, són aquells que han reflexionat i reflexionen sobre les tasques que realitzen, que es fan preguntes abans, durant i després del seu procés d’aprenentatge per tal de regular-se, que utilitzen estratègies d’aprenentatge,... En cas contrari, només perden temps, i els seus esforços no es veuen recompensats.

 Ara, és quan entenc el que li passava a una amiga meva. Aquesta última dedicava molt de temps a l’estudi i era molt constant, però després, els resultats que obtenia eren molt  inferiors als meus. Sí que és veritat, que no s’han de tenir en compte només els resultats, sinó els processos, però fa uns anys era el que realment importava, els resultats finals. El problema està en què la meva amiga simplement es basava en memoritzar, i no duia a terme cap tipus d’habilitat o estratègia d’aprenentatge. A més a més, no controlava el seu procés d’aprenentatge ni l’autoavaluava. Només aprenia per aprendre, sense reflexionar. No prenia consciència del seu propi coneixement, ni tampoc dels processos que feia servir, demostrant-se així, l’absència d’un factor tant important com el de la metacognició, que encara avui, en els nostres dies, no ha set pressa en consideració del tot.

• ·        LA PERSONALITAT:

Per tal de reflexionar sobre la personalitat, m’agradaria partir de la mateixa idea de la qual va partir un psicòleg humanista molt important, W. Allport. És la idea de que la persona és única, i que no hi ha dos individus iguals. O sigui, que la característica principal de la humanitat és la individualitat.

Per tant, si hi ha diferents tipus de personalitat, s’haurà de tenir en compte en l’àmbit educatiu, que cada alumne es basarà en distintes formes d’aprendre, i que cadascun tindrà el seu propi ritme d’aprenentatge, que no hi haurà cap alumne igual, i que per tant, s’haurà de tenir en compte la forma distinta de ser de cadascú (aspecte que avui en dia encara falla en molts d’àmbits). Com diu Miguel Ángel Santos Guerra, en el seu bloc El Adarve, concretament en la seva entrada "El dromedario no es un camello defectuoso": 

“Un camello es un camello. Un dromedario es un dromedario. Una gallina es una gallina. Un águila es un águila. Estas afirmaciones que parecen obviedades cercanas al ridículo están frecuentemente negadas cuando, en la escuela por ejemplo, tratamos a los niños y a las niñas como si fuesen iguales, como si tuviesen que acomodarse a un prototipo. Quienes se alejan de ese modelo, de ese arquetipo, parece que tienen alguna deficiencia, alguna tara. Son, por consiguiente, niños defectuosos”.

                 http://www.flickr.com/photos/chausinho/4571988322/

• ·        LA IMPORTÀNCIA DE TREBALLAR LES EMOCIONS:

Des de l’escola, es pot treballar la personalitat que hem acabat de mencionar, a través de les emocions com la por, l’alegria, la tristesa,... És molt important treballar les emocions dins l’aula, ja que si es mentalitzen i passen a nivell cognitiu, permeten l’autoregulació de la conducta, una autoestima més alta, més seguretat, eviten possibles estats d’ansietat i estrès, i generen més ocasions d’aprenentatge, entre altres.

Des del meu punt de vista, en l’àmbit escolar i en la societat en general, no es tenen en compte les emocions, estan mal vistes. Són aspectes molt arrelats a la pròpia vida, que hi tenen a veure de manera molt profunda i significativa, però que es reprimeixen. Per què es tracten només continguts propis de l’àmbit mental i es deixen de costat les emocions i els sentiments? Per què aspectes com l’alegria, la por, la tristesa,... no és consideren fonts d’aprenentatge si són aspectes tant primordials dins de la humanitat? Què hi ha de dolent en expressar el que un sent? És en tot cas, signe d’inferioritat?

En la meva opinió, si es volen començar a treballar les emocions dins de l’aula, s’ha de començar per un canvi a nivell personal, consistent en reconèixer les pròpies emocions.  

• ·        Para Todos La 2 - Debate: Educar las emociones

• Para Todos La 2 - Debate: Educar las emociones

• LA MOTIVACIÓ:

En l’entrada anterior ja havia parlat de la importància de la motivació per a l’aprenentatge. Per tant, ara només afegiré algun aspecte que m’havia quedat per comentar i que he après en els últims dies.

Per tal d’afavorir un correcte procés d’aprenentatge, és necessari que la motivació sigui continuada, mantinguda en el temps. Això és així, ja que no tots els infants saben motivar-se per ells mateixos, sinó que necessiten uns incentius externs que ho facin.

És primordial que des de l’escola es motivi cap a l’aprenentatge, i que en la meva opinió, es proporcionin estratègies motivacionals, que provoquin que en un moment determinat els infants siguin capaços de motivar-se tots sols. Així, un infant podrà motivar-se a partir d’aspectes com ara els següents:

-Experimentant que s’és millor que els altres.

-Experimentant que no s’és pitjor que els demés.

En tot cas, s’haurà de procurar que els infants no experimentin que són els pitjors de tots, ja que la seva autoestima seria mínima i només es generaria frustració.

Per concloure, són molts els factors implicats en l’aprenentatge, i molts els processos que s’han de tenir en compte, però si realment es vol que els infants gaudeixin d’experiències espectaculars d’aprenentatge, s’haurà de tenir cura d’ells.

Espero que aquesta entrada vos hagi agradat, i només aprofitar per desitjar-vos un bon final d’any, i un feliç 2013!