El procés d'aprenentatge, de quina forma?

Moltes vegades sentim a parlar dels processos d’ensenyament-aprenentatge, que és molt important que els nens aprenguin (especialment de forma significativa), que l’aprenentatge depèn de molts de factors,... I a més a més, també escoltem frases i expressions en la vida quotidiana com: “aprèn, que et donarà bons resultats al llarg de la vida”, o bé, “aquest nen no hi ha manera de que aprengui”. Però em pregunto: Què és realment això d’aprenentatge?

Si recerquem entre diversos autors, podem trobar diferents definicions d’aprenentatge, com ara:

·       Pérez Gómez (1988), defineix l’aprenentatge com el conjunt de “los procesos subjetivos de captación, incorporación, retención y utilización de la información que el individuo recibe en su intercambio continuo con el medio”.

·   Alonso y otros (1994), diu que l’aprenentatge “es el proceso de adquisición de una disposición, relativamente duradera, para cambiar la percepción o la conducta como resultado de una experiencia”.

En la meva opinió, l’aprenentatge es pot definir com l’adquisició de competències (conceptes, procediments i actituds) i la presa de consciència d’aspectes de l’entorn, que es produeix al llarg de tota la vida, des de que naixem. Per a mi, l’aprenentatge és el conjunt de canvis de conducta i de pensament, que es produeix com a resultat de l’assimilació, l’exploració, la interacció, la imitació, l’experiència,... per tal de convertir la informació present en l’ambient en coneixement.

En el meu cas, no defenso una concepció conductista de l’aprenentatge, ja que seria considerar que el subjecte que aprèn és passiu, i que aprèn gràcies al resultat directe de les influències de l’ambient. Per a mi, l’infant ha de ser el vertader protagonista del seu aprenentatge i el qui construeix el seu coneixement. No ha de ser una tabula rassa que aprengui tot allò que ha plantejat l’educador que aprengui. A més a més, en la meva opinió, si no es parteix d’allò que ja sap (que sap i molt) i no es tenen en compte les seves motivacions i interessos, no podrà aprendre, ja que simplement no podrà posar ordre i estructura al seu coneixement.  

Malgrat tot, encara que no defengui la concepció d’aprenentatge del conductisme, això no vol dir que el rebutgi totalment, ja que en totes les teories educatives que hi ha, hi pot haver tècniques ben aplicades i altres que no. Vegeu un vídeo sobre el conductisme: 

Així per exemple, en el conductisme (el més clàssic), trobem una tècnica que pot arribar a generar un gran xoc emocional i un gran sentiment d’angoixa, i que és l’anomenada exposició en viu. Aquesta tècnica, la qual no es correspon amb els meus ideals, consisteix a incorporar directament el nen sobre aquell estímul que li provoca la resposta de por.  Mai hauria pensat que aquesta era la tècnica que aplicaven els monitors d’una piscina a la qual assistia amb una amiga quan era petita. La meva amiga tenia por d’entrar dins la piscina, de tirar-se a l’aigua, i els monitors, per tal d’aconseguir que afrontés el seu problema, la llançaven a l’aigua mentre que aquesta plorava i cridava. L’únic que aconseguiren fou que la nena tingués més por i que agafés una mena de “trauma”.


http://www.flickr.com/photos/23903805@N07/2333526846/

Això no obstant, en el conductisme també trobem tècniques més adequades, com ara la de la desensibilització sistemàtica, que va aproximant al nen de forma gradual al seu problema i aplica diferents tipus de relaxació. Probablement, en el cas anterior, si els monitors de la piscina haguessin aplicat aquesta tècnica, no li haurien provocat a la nena un xoc emocional tant gran. A poc a poc, i amb paciència, haurien aconseguit que li fugís la por.

Amb tot l’anterior esmentat, podem arribar a la conclusió, que l’aprenentatge que s’aconsegueixi, depèn molt del tipus de teoria educativa que es defensi, de la forma en què s’apliquin les diverses tècniques, dels principis que es tinguin en compte en relació a l’aprenentatge. Així doncs, quins són els aspectes necessaris per aconseguir un bon aprenentatge? Quina és la millor forma d’aprendre?

En la meva opinió, no hi ha un millor mètode que altres alhora d’educar, ja que cada nen té unes necessitats i peculiaritats distintes. A alguns infants els hi pot funcionar un mètode i unes tècniques determinades, i a altres no. A més a més, s’ha d’oblidar la idea de que els infants només aprenen a l’escola, ja que aprenen des del primer minut en què neixen. Els adults no són els qui han de decidir el moment i el lloc en què els infants han de començar a aprendre, però sí que els hi poden ajudar a proporcionar les condicions d’aprenentatge més adequades i a millorar les seves pròpies expectatives. Albert Bandura, el qual ens parlava de l’aprenentatge social o vicari, ja ens deia que l’expectativa que té un mateix és molt important per a l’aprenentatge.

Com a futura docent, m’agradaria especificar tots aquells aspectes, que considero que serien adequats per beneficiar l’aprenentatge dels infants, tot i que finalment són ells els qui tenen la última paraula:

·        Una nova mirada d’infància


http://www.flickr.com/photos/maxen_ar/2145610350/

Si realment es volen millorar les condicions d’aprenentatge dels infants, s’haurà de  començar per focalitzar la mirada sobre ells mateixos, i partir del que ells ens demanen. Des del meu punt de vista, s’ha de deixar d’entendre l’infant com un ésser passiu, que tot se li ha d’ensenyar, per centrar la mirada cap a un ésser constructor del seu coneixement, actiu, capaç d’investigar i construir les seves pròpies teories com un vertader científic, tal i com ens deia Francesco Tonucci en el seu article “El niño y la ciencia”: 

“S’ha de deixar que els nens investiguin, no se’ls ha de donar les respostes”.

·        El tractament del contingut

En la meva opinió, per aconseguir beneficiar l’aprenentatge dels infants, s’hauria de començar per observar quin és el contingut que interessa tractar. Per anar bé, haurà de ser un contingut que estigui contextualitzat a la vida quotidiana dels infants, que es basi amb activitats relacionades amb la vida real i les pròpies experiències dels nens i nenes, i que no només es basi en coneixements teòrics, sinó que també li doni prioritat als procediments i actituds. D’aquesta forma, es podrà aconseguir que els infants puguin donar continuïtat entre el que aprenen dins i fora de l’escola, un aspecte fonamental des del meu punt de vista, ja que aprenen des de que neixen fins que moren.

En la meva opinió, si tot el contingut es basa en la realització de fitxes, es pot arribar a aprendre alguna cosa, però de manera desestructurada, desordenada i descontextualitzada. Segons les meves expectatives, les fitxes no són gens motivadores, sinó que són més bé avorrides i sense gràcia. Situen la persona adulta com aquella que controla i decideix allò que els nens i nenes han d’aprendre i com ho han d’aprendre. A més a més, tots els nens fan el mateix i limita la seva creativitat. Es tracta d’un aprenentatge mecànic, que impedeix que el nen pugui autoregular el que aprèn.

En la meva opinió, i d’acord amb un autor molt destacat, Zinmmerman, l’autoregulació de l’aprenentatge per part del nen és fonamental, ja que li permet esdevenir més autònom i actiu, li permet conèixer allò que sap i ha après, implica que s’observi i s’avaluï a sí mateix,...

·        La importància de la motivació

Per aconseguir aprendre, des del meu punt de vista, hi ha d’haver motivació. Si no s’està motivat, no es pot aprendre, encara que el contingut sigui molt interessant i les activitats molt divertides. La nostra funció com a docents ha ser la de proporcionar condicions que permetin que l’alumne estigui motivat en tot moment. Com es pot saber quines són les motivacions que té l’infant? ESCOLTANT-LO. Com es pot motivar l'infant perquè senti interés per aprendre? 

·        Aspectes interessants del condicionament operant

El condicionament operant m’ha fet reflexionar sobre una sèrie d’aspectes en relació a l’aprenentatge, que crec que són importants a tenir en compte quan sigui docent. M’ha fet adonar que el càstig no és un mètode eficaç per aconseguir l’aprenentatge, ja que moltes vegades es castiga als nens perquè aprenguin, i l’únic que s’aconsegueix és que continuïn fent el mateix, probablement ja que no n’entenen els motius o tenen una forma de pensar diferent a la dels adults.  D’aquesta forma, m’ha fet reforçar la idea de que aprendre ha de ser una activitat agradable, gratificant, que parteixi dels errors produïts com a font d’aprenentatge, però no com a dificultats a menysprear.

“Y ese aprendizaje, es mi opinión, no se construye sólo sobre éxitos o fracasos ajenos, ni sobre grandes frases o teorías de salón, sino con los propios intentos, sean éxitos o fracasos”. [Pedro Villarubia]

http://discentia.blogspot.com.es/2012/01/impotencia.html

Una de les tècniques del condicionament operant que també em sembla molt interessant per aplicar com a futura docent i millorar les condicions d’aprenentatge dels alumnes, és el sistema de direcció de conducta mitjançant contracte. Em pareix una tècnica molt adequada per a l’aprenentatge, ja que es realitza com una mena de negoci entre el mestre i l’alumne, de tal forma que no només és l’educador qui decideix els objectius d’aprenentatge, sinó que compta amb el que es compromet dur  a terme l’alumne, partint així dels interessos de tots dos.

Una altra tècnica de la qual ens parla el condicionament operant i que pot resultar beneficiosa per a l’aprenentatge per basar-se en la cooperació, és la de la tutoria d’un company, que permet que cada nen pugui ajudar i ser ajudat, produint-se així un aprenentatge mutu.

·        Aspectes interessants del cognitivisme

Aquí teniu un vídeo que parla de tot el que proporciona el cognitivisme, per part d'una mestra que el defensa profundament, en contraposició al conductisme: 




El cognitivisme és el que realment m’ha fet reflexionar sobre la importància de que el nen sigui el vertader protagonista del seu aprenentatge, que sigui el constructor del seu coneixement. Per tal d’ajudar a aconseguir-ho, serà necessari que el docent tracti continguts interessants i amb sentit per a l’infant, que es puguin aplicar a la vida real, i que es puguin relacionar amb allò que ja sap el nen.

D’una sèrie d’autors cognitivistes, he pogut extraure aquells aspectes que ajuden a l’infant a aconseguir un millor aprenentatge. De Piaget, he pogut arribar a la idea de la importància que té tenir en compte el nivell de desenvolupament de l’infant i els seus coneixements previs, per tal de poder dur a terme una correcta estructuració del coneixement i produir-se adequadament els processos d’assimilació, acomodació, equilibració i organització. S’ha de partir del que el nen ja sap, dels seus propis esquemes, per tal d’integrar-ne de nous, però no per memoritzar-los.

De Vigotsky, m’he adonat de la importància que té que l’aprenentatge es produeixi a partir de la interacció social, no en solitari. Això és així, ja que treballant de forma conjunta distints individus amb diferents nivells de competència, es poden ajudar els uns amb els altres i aprendre mútuament. A més a més, és molt important l’ús de la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper), que és la distància que hi ha entre el que l’alumne sap fer autònomament i el que pot arribar a saber fer amb ajuda.

D’Ausubel, he après la importància de que l’aprenentatge sigui significatiu, amb sentit per als infants. En la meva opinió, si els nens i nenes no troben una certa lògica o coherència al que estan fent, no es pot produir de cap de les maneres un aprenentatge que els hi sigui d’utilitat.

Per últim, de Bruner, he après consciència de l’aprenentatge que s’obté per descobriment, a partir d’investigar i experimentar. Des de  les meves pròpies expectatives, per tal de que es produeixi aprenentatge, no es tracta de que el mestre proporcioni tot el material, sinó que sigui l’alumne qui el  construeixi. Com a futura docent, aquest aprenentatge per descobriment el podria fomentar per exemple, a través de projectes de treball o centres d’interès.

Per concloure, són distints aspectes els que generen millors condicions d’aprenentatge per als infants. Això no obstant, perquè sigui aprenentatge el nen ha de sentir que li aporta alguna cosa. No només s’han de cercar canvis per part del professor i dels continguts, sinó també es demana un canvi per part de l’alumne. És així, quan de forma conjunta, es produirà el vertader aprenentatge.