UNA EXPERIENCIA DE LAS QUE NUNCA SE OLVIDAN…

Escribo esta nueva entrada para contaros una de las experiencias, que sin duda alguna, estoy segura que no voy a olvidar. Estoy hablando de una experiencia que ha supuesto mucho trabajo, esfuerzo y constancia a lo largo de casi 4 meses, pero que tal y como esperaba, los resultados y los frutos obtenidos, han sido fascinantes.

Un duro trabajo en equipo...

La primera vez que se nos informó que teníamos que hacer un musical, diseñar el escenario, los disfraces, las canciones,… y después representarlo delante del público infantil, me supuso un gran mar de dudas, ya que pensaba que no sería capaz, pero ahora una vez vivida la experiencia, puedo confirmar que sí. Como dice un refrán: 

"Lo que parece imposible se vuelve posible al intentarlo"

Situémonos en los últimos días de preparativos, concretamente en los últimos días del mes de mayo antes del 30 y el 31, es decir, antes del ensayo y la exposición final al público. De estos últimos días, sólo puedo recordar nervios, estrés, últimas perfecciones, pero con muchas ganas de mostrar delante de la gente lo que todo el resto de mis compañeras y yo somos capaces de hacer, así como todo lo que hemos aprendido.

Llega el día 30, día del ensayo general. Me encuentro muy nerviosa y motivada a la vez. Es el primer día que vamos al Diario de Ibiza para representar nuestra obra como si fuera la de la gran final, delante de nuestras compañeras. Tengo decidido que el disfraz me lo pondré en el vestuario, pero decido ir algo vestida desde mi casa, para que después no haya falta de tiempo para la preparación del escenario. Tengo muchos temores: que se nos haya olvidado parte de la decoración del escenario y que ésta no se adapte bien, que alguna de mis compañeras o a mí misma se nos olvide parte del guión, las canciones o la coreografía, que la voz no se proyecte bien,...

También temo las dimensiones del escenario, el cual me lo imagino realmente grande. Eso no obstante, cuando entro en la sala de representación, rápidamente los temores quedan atrás. La sala es más bien pequeña y acogedora, lo suficientemente amplia, pero muy apta, desde mi perspectiva, para hacer mi primera representación teatral delante de público al cual muchas de las personas que lo conforman, no las conozco.

Una vez dentro, con ayuda del profesor, empezamos a planificar cómo hacer los cambios de escenario en el menor tiempo posible, entre una y otra representación teatral. La verdad que es un poco difícil planificar el cómo, pero al final conseguimos buscar la mejor forma. Simplemente cada componente del grupo se tiene que ocupar de poner y quitar una parte del decorado, con la mayor agilidad posible, para que se pueda dar paso a la siguiente representación.

Empiezan los primeros grupos a hacer su primer ensayo encima del escenario. Mis compañeras del grupo y yo, estamos realmente nerviosas, pero nos empezamos a tranquilizar al ver que el resto de compañeras se lo están pasando realmente bien encima del escenario. Llega nuestro turno, y cuando ya estamos allí, da la sensación de ser alguien importante, con algo destacado a representar para el resto de personas. Por mi cuerpo, así como en el resto de compañeras de mi grupo, pasan muchos nervios (y hasta me falta la respiración), pero también muchas sensaciones positivas y agradables. Al fin, la compañía “3, 2, 1, acció!” consigue hacer su primer ensayo (el de “La transformació de l’eruga”) de forma realmente satisfactoria, dando así por finalizados los posibles temores que habían surgido previamente. Con este primer ensayo, me encuentro realmente preparada para mostrarlo delante del público infantil, familiares y amigos al día siguiente.

Llega el día 31, la gran final, un día que nunca olvidaré. El día anterior ya habíamos hecho los ensayos, por lo que este día ya está todo mucho más claro. Ahora sólo hace falta mucho valor y optimismo, para transmitir nuestra historia al resto del público, y especialmente, al público infantil, el cual lo vive como si se encontrase en el propio mundo de la historia.

Entra una gran cantidad de público en la sala, habrá mucha expectación, por lo que los nervios se incrementan, pero la motivación y las ganas de hacerlo bien, también. Empiezan los primeros grupos a representar y todo sale genial, sobre ruedas. Al fin toca la historia de los insectos, la nuestra, y la experiencia que se siente al estar encima del escenario con tanta gente, es fascinante. Todo nos sale perfecto, y nuestra aventura encima del escenario se puede considerar efímera. En poco tiempo, tenemos nuestra obra representada. La hemos vivido con rapidez, pero con intensidad de emociones, y los motivos que lo explican es que nos lo hemos pasado realmente bien, tanto, que ni siquiera nos hemos dado cuenta que ya hemos terminado.

Terminan todas las obras teatrales, y tanto mis compañeras como yo misma, nos sentimos con más ganas de más. En mi caso, no tengo duda de que si tengo la oportunidad de volver a subir encima de un escenario, no me lo pensaré. Subir encima de un escenario no es fácil, y se necesita mucho trabajo, pero lo que se siente ahí encima es tanto, que se vuelven a tener ganas de revivir.

Aquí podéis ver partes de nuestra experiencia, la cual espero que os guste:

Mi grupo: La mariposa, la hormiga (yo), la mariquita, la araña, la oruga y la abeja

                                           Todas las componentes de la obra de teatro...

                                             Salimos en el Diario de Ibiza... ¡Qué emoción! 

                           

                            "La transformació de l'eruga" en vídeo...

Por último, únicamente decir, que si no hubiera sido por el trabajo conjunto con el resto de mis compañeras, la ayuda de mi profesor Toni y mi profesora Carmen, y gracias a la ayuda del Diario de Ibiza, esta experiencia inolvidable, no hubiera sido posible. ¡Muchísimas gracias!

Finalitzem amb una reflexió sobre el documental: "Ser y Tener"

Aquesta és l’última entrada que faré de l’assignatura d’Educació Emocional abans de dur a terme l'examen de la matèria. Això no obstant, aquí no acaba el meu aprenentatge, ja que el món de les emocions es troba en nosaltres mateixos, i cada circumstància de la realitat és una oportunitat per a reflexionar-ne.

Al llarg de tot aquest temps, he après molt en torn de les distintes temàtiques que estan directa i indirectament relacionades amb l’àmbit emocional, però encara hem queda un llarg recorregut per aprendre. Això no obstant, m’agradaria reflectir en aquesta entrada, alguns dels aspectes que he après fins ara, analitzant un documental molt interessant que hem visualitzat a classe aquests dies, i el qual s’anomena: “Ser y Tener”, i el qual està dirigit per Nicolàs Philibert. Aquí vos deixo per visualitzar una de les parts que més m’ha agradat:

Malgrat tot, amb un fragment de la història, no és suficient per expressar tot el que m’ha fet reflexionar aquesta pel·lícula. Per això, ara vos exposaré un petit resum del documental creat per mi, i tot seguit, les idees principals que n’he pogut extreure. 

·         RESUM:

La història es situa en un petit poble rural de França, anomenat Augverne, concretament en una escola unitària molt diminuta i acollidora (la qual convida als infants a entrar), envoltada d’un entorn natural ple de plantes i arbres (el qual s’aprofita al màxim per concordar-se amb l’ambient creat dins l’aula).

L’estil d’aprenentatge que s’intenta dur a terme en aquesta escola és significatiu i constructivista, a més de basar-se amb el descobriment del coneixement per part de l’alumne, encara que s’observen molts d’aspectes, que recorden de forma molt arrelada, la metodologia tradicional i l’autoritarisme per part del professor. Això no obstant, s’intenta fomentar l’aprenentatge lúdic i individualitzat de cada infant.

Cal esmentar que en aquesta escola se li dóna molta importància a l’aprenentatge entre iguals, al treball en equip, i es dóna la possibilitat que els infants de distintes edats puguin interactuar i ajudar-se entre ells, destacant especialment l’aprenentatge dels més petits gràcies a l’ajuda dels més grans i a la imitació dels seus models.

En l’escola unitària d’aquest documental es demostra la preocupació perquè hi hagi una bona comunicació entre família i escola. Per altra banda, apareixen models de família que peguen al seu fill cada vegada que comet un error o no sap alguna cosa, o bé, models de família que estressen massa a les seves criatures.

Només al principi del documental, ja es pot observar una metàfora molt significativa amb dues tortugues que apareixen caminant per l’interior de l’aula, demostrant així símbol de vida més enllà de l’escola. L’escola no només s’ha de mirar des del punt de vista acadèmic, sinó que també està totalment vinculada amb el que es troba fora d’aquesta.

En el documental apareix una aula petita, oberta i intercultural, formada per nens de diferents edats i característiques personals, destacant el cas d’una nena amb necessitats especials.

Cal dir que el mestre que porta aquesta aula (el qual està a punt de jubilar-se), està molt compromès, i mostra una gran implicació, a més de sentir una profunda vocació per a la seva professió. Aquest segueix certes estructures tradicionals i autoritàries, però no li falta afectivitat cap als seus alumnes, i a més, du a terme un profund treball sobre les emocions en qualsevol situació que es presenti, destacant fins i tot, el treball del dol.

Per concloure, el documental ens parla de tot allò que pot succeir a l’interior d’una aula: continguts acadèmics, resolució de conflictes, aprenentatge de valors i normes, educació emocional, disciplina, convivència, atenció a la diversitat,... Ens mostra una confrontació entre autoritat i afecte, però on acaba guanyant l’afecte. Ens mostra una confrontació entre el constructivisme i el model tradicional, però on acaba guanyat el model vital i constructivista.

Un cop entès el documental, m’agradaria reflexionar sobre tota una sèrie d’aspectes de vital importància que hi apareixen:

·         L’ACTITUD DEL MESTRE:

L’actitud que ens mostra el mestre de l’escola unitària al llarg del documental és digne a seguir com a futura docent, malgrat tenir certs arrelaments autoritaris i tradicionals (però que es consideren normals per l’època i la zona geogràfica i cultural en la qual està ambientada la història).

Cal dir que se’ns presenta com un mestre, que malgrat estar a punt de jubilar-se, aquest no està cremat, sinó que es mostra molt compromès, amb una gran implicació, i es pot observar que té una profunda vocació per a la seva professió. En la meva opinió, tot mestre ha de tenir vocació pel que realitza, ja que en cas contrari, només treballarà per aconseguir un salari a final de mes, i no aconseguirà que els infants aprenguin amb motivació. Personalment penso, que si un mestre no demostra interès pel que realitza, tampoc podrà aconseguir estimular els interessos i les ganes d’aprendre dels més petits.

Miguel Ángel Santos Guerra, ens diu en la seva entrada de bloc Mercenarios de la educación:

“Es muy triste ser un mercenario de la educación. Para los profesionales, para sus compañeros y para los destinatarios de su trabajo. Para realizar bien esta tarea es necesario un mínimo de pasión y de entusiasmo. Decía hace unas semanas Emilio Lledó que era necesario amar la tarea y a las personas para las que se realiza". 

Per altra banda, el mestre del documental del qual estic parlant, proporciona atenció individualitzada a cada infant, i en tot moment fa reflexionar als seus alumnes, és a dir, els hi mostra una actitud reflexiva i filosòfica, fent-los raonar i cercar arguments coherents i lògics per aconseguir formar-los com a persones, i fer que tinguin una màxima concentració amb els seus estudis. D’aquesta forma, els hi pregunta què han après i perquè, el que és molt adequat, des de la meva perspectiva, per ajudar-los a prendre consciència del seu procés d’aprenentatge. En la meva opinió, no s’ha de donar les respostes als alumnes, sinó que s’ha de fer possible que ells mateixos les puguin respondre. Tot això, em fa pensar amb  un filòsof molt destacat, Sòcrates, el qual deia que encara havia d’aprendre molt dels seus alumnes, tot considerant-se ell mateix com un alumne.

 
http://www.flickr.com/photos/andrewaliferis/6957542526/

Penso que un mestre no només ha de dur a terme la funció d’un docent, sinó també la de tutor, guia i orientador, acompanyant als seus alumnes en el seu recorregut d’aprenentatge en tot moment, donant-los petites aprovacions sempre que sigui adient (aspectes que es demostren al llarg de tot el documental).

Per tant, el documental ens mostra l’exemple d’un mestre a seguir, en el qual a més, les tècniques de l’escolta activa i l’ús del sentit de l’humor hi són presents. Això no obstant, probablement un aspecte negatiu que en destacaria, és que aquest, en el documental, cada cop que l’infant li deia algun aprenentatge que no havien donat a classe, li ho comentava dient que això no ho havien donat, però en la meva opinió semblava que no ho acceptava del tot de bon grat. Personalment, no comentaria als infants si certs continguts s’havien donat a classe o no, ja que dóna la sensació que els continguts que s’aprenen a l’escola, no tenen gaire relació amb el que s’aprèn a l’exterior. Des de la meva perspectiva, algunes de les característiques que han de conformar el perfil d’un bon docent, es poden visualitzar en el següent vídeo:

·         EL VINCLE DEL MESTRE AMB ELS ALUMNES:

Al llarg de diverses entrades anteriors, vaig comentar la importància de que s’establís un bon vincle afectiu entre mestre i els seus alumnes. En aquest documental, se n’han pogut observar diversos aspectes d’aquest adequat vincle. Els motius?

El vincle que mostra el mestre cap als seus alumnes és de plena confiança i proximitat, donant fins i tot, molta importància al contacte físic en els casos necessaris i adients. Li agrada observar-los i dedicar-li un temps a cadascun, fent possible així que pugui conèixer a cada infant.

http://www.flickr.com/photos/martius/8062402491/

Cal destacar en el documental, el temps que li dedica el mestre a una nena amb necessitats especials, a la qual se la tracta igual que la resta, i amb la qual el mestre hi parla, li pregunta com es sent, tot dient-li que creu en les seves possibilitats. A més, vetlla per l’atenció a la diversitat de tots els alumnes.

Per altra banda, en tot moment aprofita per interactuar amb ells de forma clara i calmada, en un mateix nivell, sense tenir una taula de professor específica per a ell, i seient-se a les mateixes taules que els seus alumnes. A més a més, fomenta molt les relacions socials, i intenta transmetre’ls valors com el respecte, l’amistat i el saber estar, per mitjà de recursos com la paraula, el diàleg, el raonament i el tractament de la moral. Tot això, tenint en compte que el mestre de l’escola en qüestió de la qual estem fent referència, sempre deixa fer possible que els infants puguin explicar les seves vivències, experiències i temors.

Malgrat tot, el mestre exerceix cert autoritarisme sobre els seus alumnes, i aquests últims en són totalment conscients. Per exemple, la presència de l’autoritat es pot observar en el fet que els alumnes han d’anomenar al seu mestre “senyor” i seure al mateix temps quan aquest arriba a l’aula, i si aquests fan algun error, a vegades se’ls culpabilitza, podent quedar fins i tot, sense sortir al pati. Això no obstant, malgrat saber que té l’autoritat, volen semblar-se a ell, ja que també es respira afectivitat entre ells. Aquest últim aspecte es demostra al llarg del documental, però especialment m’agradaria destacar quan els nens i nenes s’acomiaden del seu tutor l’últim dia de classe amb una besada, i aquest últim, en comptes de sentir-se orgullós perquè arriben les vacances, es troba més bé pensatiu i melancòlic. Em va donar la sensació com si els nens s’estesin acomiadant del seu avi, com en el cas d’aquesta fotografia:

http://www.flickr.com/photos/menezo/4023841670/

·         GESTIÓ DELS ESPAIS I DEL TEMPS:

A l’escola és molt important la gestió de l’espai i del temps, i un autor molt destacat, Vicenç Arnaiz, ens ho recorda constantment. En la meva opinió, és essencial la seva correcta gestió, ja que a partir de la seva planificació i organització, els aprenentatges seran d’una manera o una altra. Un exemple d’escoles que he estudiat aquest any en l’assignatura d’Estratègies d’Intervenció Educativa, i que ens demostra que han triomfat gràcies a aqueta correcta gestió, són les escoles de Reggio Emília, destacant a Loris Malaguzzi.

Aquí vos deixo un petit treball que vaig realitzar en aquesta assignatura acabada d’esmentar, i que reflecteix molt bé la importància de gestionar bé, especialment els espais:

L'Espai i l'Ambient en Les Escoles de Reggio Emilia by eva_maria_ibz

Tornant al documental, alguns dels aspectes que es porten a la pràctica per aconseguir aquesta gestió són els següents:

-Hi ha una autèntica concordança entre les estacions de l’any i els ambients d’aprenentatge que es treballen a l’escola. D’aquesta forma, quan s’està a l’hivern, el mestre porta als infants a tirar-se en trineu; quan fa més calor , surten d’excursió al camp; quan s’està a l’arribada de l’estiu, surten a l’exterior a donar les classes (encara que continuant una mica amb l’ensenyament més tradicional),...

Per altra banda, l’escola unitària que apareix en el documental (la qual està envoltada d’un entorn natural ple de plantes i arbres) convida als infants a entrar-hi. Està envoltada de vida, i a l’interior de l’aula, a l’inici de la història, apareixen com a metàfora tortugues, demostrant així que la vida de l’exterior ha entrat dins l’aula.

-La distribució de l’aula per taules rectangulars és una forma d’afavorir el diàleg i les relacions interpersonals. Això és així, ja que es dóna importància al fet de que cadascun dels infants mostri el seu treball a la resta de companys, i que es donin i es facin comentaris i opinions entre ells. D’aquesta forma hi ha una coavaluació constant. A més, quan es produeixen entrevistes amb els pares, el mestre té en compte que es trobin en un mateix nivell, cara a cara, i de forma càlida i pròxima.

-Per últim, en relació a aquest apartat, només dir que el mestre del documental dóna temps perquè els infants puguin reflexionar, i a més, els hi dedica un temps individual a cadascun.

·         EL TREBALL DE LES EMOCIONS:

Les emocions formen part de nosaltres mateixos, i per tant, són continguts que sens dubte, no s’han de deixar de costat. Una de les característiques fonamentals que es pot observar al llarg d’aquest documental tant interessant, és el treball de les emocions que s’hi realitza:

-En un cas concret, el mestre intenta fer una mediació amb dos infants que estan enfadats i que s’han barallat. Els intenta fer reflexionar i tenir en compte els seus sentiments, treballant l’empatia i que cadascun d’ells es posi a la pell de l’altre. D’aquesta forma, cada infant acaba comentant el què li molesta, i finalment, arriben a un acord mutu. En una altra ocasió, un infant tira a terra a un altre nen. Davant d’aquesta situació, el mestre intenta fer ús de l’empatització, i fa que es demanin perdó.

-El mestre pregunta als estudiants com es senten, si es senten millor,... Els hi pregunta per la seva vida personal i familiar, i a més, tracta les malalties com una part més de la seva vida.

-Quan algú plora, el mestre no diu que ho deixi de fer, sinó que en fa constància, i ho accepta amb total llibertat. A més, li pregunta els motius pels quals plora. Estic totalment d’acord amb aquesta postura, plorar és una forma d’expressar emocions, i no s’ha de limitar. Com diu Ciara Molina (psicòloga emocional):

“Cuando te sientas triste no niegues tu tristeza. Conocerse y aceptarse marcan el camino de la Inteligencia Emocional”.

http://www.flickr.com/photos/laradanielle/3361651207/

-Per una altra banda, el mestre del documental treballa molt bé el període d’adaptació. Així per exemple, quan es produeix l’entrada de nous alumnes, els prepara, els presenta a la resta de companys de manera càlida i acollidora,... Concretament, en el documental es pot observar un cas d’un nen que plora perquè vol veure a la seva mare. El mestre hi estableix un primer vincle afectiu molt adequat, i a més, agafa el petit en braços, tot dient-los als més majors que l’hi expliquin que després d’una estona podrà tornar a veure a la seva mare. Per altra banda, també s’observa com prepara als alumnes de sisè curs per a l’entrada a l’institut.

-Per últim, es fa un correcte treball del dol al llarg del documental. Per exemple, això es pot observar quan el mestre parla amb l’infant que té el seu pare amb càncer, o bé, quan hi ha una nena que ha d’anar-se’n de l’escola. En la meva opinió, treballar el dol a l’escola és fonamental, ja que la mort d’algú o alguna cosa estimada, forma part de la nostra existència.

·         PER CONCLOURE...

“Ser y tener” és un documental que no deixa indiferent a ningú, ja que provoca una gran reflexió. Apareix un mestre que a banda d’ensenyar a dibuixar, llegir i escriure als seus alumnes, els acompanya en el seu recorregut vital d’aprenentatge, i que a més, intenta evitar els problemes de disciplina i falta de motivació que puguin sorgir.

Cal dir, que aquests són alguns dels meus reptes a aconseguir com a futura docent! 

Reflexions de mestra sobre les emocions...

Tinc la necessitat d’un nou canvi en el marc del meu aprenentatge i en la reflexió sobre el meu futur com a mestra, especialment en relació al món de les emocions. Ja he vist al llarg de diverses entrades, la importància d’aquestes en la pròpia vida personal, així com també, de la importància de treballar-les a l’aula i en l’àmbit de l’educació. Per això, ara és moment de reflexionar sobre com la forma d’actuar pot influir sobre aquestes emocions. D’aquesta forma, aquesta nova entrada estarà dividida en dos eixos fonamentals:

-Sobre com la forma d’actuar d’una mestra amb els pares d’un infant, pot influir a nivell emocional.

-Sobre una possible activitat de les emocions com a futura docent.

·         Analitzem la forma d’actuar d’una mestra:

“Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades”.

(Text vist a classe d’Educació Socioemocional)

Qui tenia raó? La mare o la mestra? O totes dues? L’educadora es va equivocar o va donar una resposta correcta a la situació en concret? En la meva opinió, per tal de poder contestar aquestes qüestions, primerament cal reflexionar sobre les temàtiques principals amb les quals gira el text mencionat. A simple vista, només llegir-lo, podem parlar del període d’adaptació, de la protocol·lització, o de la relació entre família i escola.

Com es pot observar en el text, el període d’adaptació és molt important a l’inici del curs escolar, ja que a més, afecta a família, escola i infants. Per altra banda, té molt a veure amb la implementació de les rutines, les quals són essencials ens els primers anys d’escola, ja que ajuden als infants a adquirir estructures temporals, entre altres aspectes. Anem a veure un vídeo, per entendre què és això del període d’adaptació:

Per tant, l’adaptació inicial és un moment molt crucial, ja que l’infant ha de separar-se dels primers vincles afectius, per tal d’adquirir-ne altres de nous. A més, des de la meva perspectiva, si realment es vol aconseguir una bona base, s’haurà d’invertir una gran quantitat d’energies en establir uns bons vincles i unes adequades regles de funcionament (basades amb la coherència, l’autenticitat i la condició positiva incondicional).

El procés d’adaptació és més important del que sembla, i com a mestres, crec que hem de fer saber als pares o a les principals persones de referència dels infants, la importància d’una cooperació conjunta per assolir aquest satisfactòriament. En la meva opinió, en el text citat més amunt, la mestra explica a la mare que no es troba segura en donar per finalitzat el període d’adaptació, i els arguments que dóna no són del tot convincents. Només parla de la programació, i dóna la sensació que només es preocupa per assolir els continguts que li són demanats. A més a més, crec que una de les funcions principals dels mestres, és aconseguir que els pares es sentin integrats dins l’escola, i transmetre’ls confiança, i en la meva opinió, en aquest cas, la mestra no ho aconsegueix.

El procés d’adaptació suposa molts de canvis en les costums dels infants, i en la reorganització de la vida familiar, i no es pot jugar amb aquest. En el text que estem analitzant, es pot observar que no hi ha un acord entre família i escola, pel que serà totalment necessari arribar a una proposta mútua, acceptada per totes dues parts, sempre vetllant per les necessitats del nen en qüestió. Crec que sinó hi ha una bona comunicació, res del que es desitja es podrà aconseguir. A més, cal tenir especialment en compte, que tots els infants són diferents, i cal respectar el seu ritme individual.

“Todos los hombres son diferentes. Y deben hacer lo posible por continuar siéndolo”. Paulo Coelho

Per tant, què hem de fer davant una situació en la que els pares ens diuen que el seu fill ja ha superat el període d’adaptació? Els mestres, al tenir en compte que tots els infants són diferents i per tant, consten de ritmes distints, han de donar per finalitzat el procés d’adaptació, o bé, han de seguir amb el seu protocol en concret?

Aquest vídeo,  ens pot ajudar a donar una resposta a les qüestions formulades:

Per tant, com es mostra en aquest vídeo, es tracta de respectar el ritme de cadascú. Però què fem si ens hem preestablert un protocol? En la meva opinió, les programacions relacionades amb el període d’adaptació, ens han de servir de marc d’actuació, pel que hauran de ser flexibles, però no per tallar el desenvolupament i el procés maduratiu de l’infant.  Estic parlant d’un protocol, però obert.

Per últim, en relació a l’anàlisi del text descrit més amunt, només dir que crec que la mestra no va donar una bona resposta a la mare de l’infant de 3 anys, ja que no va saber cercar uns arguments coherents, i a més, tallava el possible procés de l’infant, entre altres.

·         Una activitat de les emocions com a futura docent...

He acabat d’analitzar la forma d’actuar d’una mestra, especialment tenint en compte el nivell emocional. Això no obstant, crec que ja és moment de que comenci a proposar les meves pròpies activitats, i a mirar com actuaria en determinades situacions. Això sí, està clar que a través d’observar les actuacions dels altres, es poden aconseguir unes profundes reflexions i aprenentatges.

Després de que el meu professor d’emocional ens proporcionés tot un conjunt d’exemples sobre activitats per treballar les emocions, si n’hagués d’elegir una em quedaria amb la que ara explicaré, però fent tota una sèrie de modificacions oportunes:

·         TÍTOL:

L’activitat s’anomena “Tira i emociona’t”.

http://www.flickr.com/photos/annais/9335900/

·         DESCRIPCIÓ DE L.’ACTIVITAT:

Aquesta activitat sobre les emocions es pot realitzar en diferents nivells d’escolarització (tot i que va dirigida a nens i nenes d’uns 6 anys d’edat aproximadament), i es pot fer amb diferents agrupaments, per parelles, o bé, individualment. Adaptant-la al que crec que seria més adequat, fomentaré el treball individual de cadascun dels alumnes, el treball per parelles, i per últim, el treball en gran grup. Això és així, ja que crec que el treball o aprenentatge cooperatiu entre iguals és molt important. A més, com diu un refrany: “pensen més dos caps junts, que no un de sol”.

L’activitat (adaptada per mi) consistirà amb el següent:

1)      La mestra, després d’haver fet tot un recull d’aquelles frases més significatives dites pels infants del grup-classe durant un cert temps, les utilitzarà per treballar les emocions, tot dient-los als infants que els ha extret d’ells mateixos. En la meva opinió, és molt important que els continguts que es treballen a classe no siguin sense sentit, sinó que han de tenir un significat coherent per als infants. D’aquesta forma, s’aconseguirà un aprenentatge significatiu (tal i com ens deia Ausubel), el qual és essencial des del punt de vista constructivista:

2)    Prèviament, la mestra haurà elaborat un dau de les emocions de tamany bastant gran, en el qual hi apareixeran emocions com: l’alegria, la tristesa, la por, la vergonya, la ira i la sorpresa.

3)      Per tal de dur a terme l’activitat, la mestra agruparà els infants en forma d’assemblea, asseguts en cercle. A l’atzar es triaran 2 infants, els quals començaran el joc, però s’aniran fent diversos torns fins que hagin pogut participar tots. Cada parella d’infants haurà de tirar el dau, i amb l’emoció que els hi toqui, un d’ells haurà d’anomenar la frase que diu la mestra (tot expressant verbalment l’emoció), mentre que l’altre nen l’haurà d’expressar, però amb gestos. La funció de la resta d’infants del grup, serà identificar quina és l’emoció que estan representant els seus dos companys. Un cop que hagin endevinat quina és l’emoció que intenten expressar, es farà un petit debat sobre si aquella frase es sol expressar amb aquell estat emocional o no, i a més, es parlarà d’aquelles situacions que han viscut que han sentit l’emoció que ha sortit en el dau. Posaré un exemple:

La mestra llegeix la frase: “avui fa bon dia”, i als dos nens seleccionats els hi surt en el dau l’emoció de la por. Un d’ells torna a repetir la frase com si tingués por, mentre que l’altre nen ho fa a través de gests. La resta d’infants han d’endevinar de quina emoció es tracta (ja que és secret de la mestra i de la parella d’infants que juga), i un cop que ja s’ha encertat, es debat si “avui fa bon dia” generalment s’expressa en forma de por o d’acord alguna altra emoció. Tot això, tenint en compte en tot moment, les pròpies vivències dels protagonistes, els infants.

·         MATERIAL NECESSARI PER DUR A TERME L’ACTIVITAT:

El material que es requereix per fer l’activitat “Tira i emociona’t” és el següent:

-Un dau de les emocions.

-Una llista amb frases dites pels infants.

-Rúbriques d’avaluació, tant per la mestra com pels infants.

·         OBJECTIUS DE L’ACTIVITAT:

Des del meu punt de vista, amb aquesta activitat que estic plantejant, es poden complir tota una sèrie d’objectius, els quals són molt importants a nivell emocional:

-Aprendre a expressar i a representar algunes emocions. En la meva opinió, les emocions no s’han d’ocultar, sinó que s’han de treure a l’exterior. Crec que és molt interessant que des de que els infants neixen, se’ls hi faci veure aquesta perspectiva. Això no obstant, quan parlo d’expressar les emocions, no vull dir tampoc expressar-les de qualsevol manera, sinó saber expressar-les de manera assertiva, “amb assertivitat”, o sigui, saber expressar el que es sent sense ferir als demés. 

-Aprendre a reconèixer i a interpretar emocions pròpies i dels altres (empatia).  Crec que tenir empatia i saber-se posar a la pell dels demés és essencial, ja que és una de les millors formes de comprendre’s a un mateix i entendre com es senten els altres davant una situació determinada.

http://www.flickr.com/photos/anaisrg/6640695987/

-Crear un bon clima afectiu. En la meva opinió, no es poden treballar les emocions, sinó es parteix d’un clima de benestar emocional adequat.

-Fomentar els vincles afectius i de relació.

-Aprendre a relacionar les emocions amb les pròpies experiències viscudes. Voler parlar de les emocions, posar-les un nom, i entendre-les, no es pot aconseguir sinó es relaciona amb el propi jo.

·         CONTINGUTS A TREBALLAR:

Quins continguts curriculars es podrien treballar amb l’activitat proposada? Només es treballarien les emocions, o també s’inclourien altres àmbits? Per començar, amb aquesta activitat es podrien treballar tota una sèrie de competències bàsiques, com ara les següents: la competència comunicativa, la competència d’iniciativa i autonomia, la competència d’aprendre a aprendre, la competència social i ciutadana,... A més a més, els continguts curriculars bàsics girarien entorn d’eixos tant fonamentals com: la comunicació; el saber expressar, reconèixer i interpretar emocions; i l’empatia. Per altra banda, personalment crec que les emocions no s’han de treballar de manera aïllada, sinó que també es poden vincular amb altres àrees curriculars, com puguin ser: llengua, l’educació corporal, l’educació per a la ciutadania, l’educació visual, etc.

·         AVALUACIÓ DE L’ACTIVITAT:

Per tal de dur a terme l’avaluació de l’activitat, crec que l’observació directa en l’àmbit de l’educació infantil és una de les més importants, ja que a través d’aquesta, es pot aprendre molt de la forma de ser i d’actuar dels nens. Això no obstant, també es podria fer servir de l’ajuda d’una rúbrica, que en el cas de la mestra (en relació a aquesta activitat) podria ser la següent:

Nom de l’alumne:	SEMPRE	A VEGADES	MAI
PARTICIPACIÓ I INTERÉS
RELACIÓ  AMB  ELS   DEMÉS
ÚS LLENGUA ORAL
IDENTIFICACIÓ DE LES EMOCIONS

Per últim, crec que seria molt adient, fomentar l’autoavaluació individual per part de cadascun dels nens (per exemple, també a través de l’ús d’una rúbrica), així com també, la coavaluació. Una forma d’aconseguir la coavaluació, podria ser fent ús de la empatització.

·         PER QUÈ HE TRIAT AQUESTA ACTIVITAT?

Per últim, m’agradaria especificar per quins motius he triat aquesta activitat i no una altra:

-Es poden treballar les diverses emocions bàsiques.

-Es pot treballar l’empatia i les relacions socials.

-És lúdica.

-Es pot reflexionar a través d’ella.

-És concreta i precisa.

-És significativa per als infants.

-Es poden treballar diverses àrees curriculars.

-És molt adequada des del punt de vista constructivista, i no exclou a ningú.

Per concloure, ja és el moment de començar a pensar sobre com treballar les emocions en l’àmbit de l’escola. Està molt clar que aquestes no han de ser reprimides, i per això, cal cercar formes per poder gaudir-les i sentir-les, i aquest és un dels meus reptes.