Com un pastís ple d'emocions...

Com un pastís ple d'emocions... sí, aquest és el títol de la meva nova entrada, i no és una recepta de cuina. És una forma de sentir-me que m'ha esdevingut nova, i que espero que quedi clar al llarg d'aquesta entrada. He començat una nova assignatura i puc dir que em sento com un pastís no ple de maduixes, sinó d'emocions. 

http://www.flickr.com/photos/bloggyboulga/395276411/

Una nova assignatura comença a tenir lloc en el meu recorregut que em formarà com a docent, així com també, com a persona. S’anomena Educació Socioemocional, i li vull donar la benvinguda ja que simplement és la primera matèria, des dels inicis de la meva escolarització, que es dedica especialment (encara que entre molts altres aspectes) a parlar de les emocions. Amb això no vull dir que pensi que les emocions només siguin part de l’àmbit acadèmic, és clar, sinó tot el contrari. El que realment vull dir és que les emocions formen part de la nostra vida des de que naixem, i sembla que no està del tot ben vist mostrar-les a l’exterior, i fins i tot, parlar d’elles amb total naturalitat. Per això, al trobar-me per primera vegada amb una matèria que tracta d’elles em pareix fascinant, i fins i tot estrany, tot i que no m’hi hauria d’aparèixer, ja que sens dubte, les emocions són uns aspectes primordials que ens constitueixen com a humans i que formen part de nosaltres mateixos.

“No olvidemos que las pequeñas emociones son los capitanes de nuestras vidas y las obedecemos sin siquiera darnos cuenta”. Vincent Van Gogh.

Des del meu punt de vista, la societat en general (encara que ha evolucionat molt la seva forma de pensar), reprimeix massa les emocions, i encara es considera en molts de casos, per exemple, que plorar és cosa de persones sensibles i que no són fortes emocionalment. Això ja ho he pogut comprovar en l'assignatura de Psicologia Educativa cursada aquest any, i també, en la matèria de Desenvolupament Cognitiu i Lingüístic cursada l'any passat. D'aquesta última, especialment vull destacar una activitat que em va resultar molt agradable, satisfactòria i gratificant en relació a les emocions i als sentiments. Probablement, em va semblar tant fascinant, degut a què era la primera vegada en la meva vida que podia realitzar una activitat relacionada amb l'àmbit emocional. L'activitat consistia en teatralitzar una emoció que ens era assignada pel professor, per part de dues persones, mentre que una tercera s'encarregava d'observar i anotar les reaccions que provocava aquella emoció en la resta de persones del voltant. En el meu cas, a una companya i a mi, ens va tocar entrar a una botiga de collarets i pulseres, i teatralitzar l'exaltació i la bogeria. La reacció per part de les persones del voltant ho deia tot, estaven sorpreses per la nostra actuació (tant poc comuna, almenys per les persones que estaven comprant) dins d'una botiga. Què té de dolent en expressar les pròpies emocions, sensacions i sentiments? 

http://www.flickr.com/photos/graft/2108075169/

Això no obstant, haig de dir que a poc a poc la societat en general es va conscienciant de la importància de tenir en compte les emocions, i respecte dècades anteriors s’ha progressat molt. A nivell personal, puc dir que quan era més petita, creia que les emocions s’havien de mostrar el menys possible, i que quan més es portessin a l’interior d’un mateix, millor. Ara, a través d’anar reflexionant sobre les emocions des de fa un temps (ja que la trobo una temàtica molt interessant que sempre m’ha generat molta curiositat), puc dir que he canviat molt la meva concepció respecte aquestes, i encara el que em queda per aprendre d’elles, i que espero perfeccionar bastant a partir de l’assignatura que he mencionat anteriorment.

·         Quines emocions em desperta aquesta assignatura, anomenada Educació Socioemocional?

Per començar, m’agradaria explicar quines noves emocions i sensacions em desperta aquesta nova assignatura i que em fa sentir com un pastís ple d'emocions, però abans crec que seria més adequat reflexionar sobre el que jo entenc per emoció. M’he adonat de compte que moltes vegades creiem que tenim molt clar què vol dir el concepte d’emoció, però després alhora de definir-lo no està tant clar.

Precisament és el que m’ha passat a mi. Fins ara havia pensat que era un terme molt fàcil de definir, però no ha sigut així, i pel meu cap han passat diverses preguntes, com: quina diferència hi ha entre una emoció i un sentiment? Es senten emocions cada dia? Què es considera emoció i què no?

Per a mi, una emoció és un estat anímic que transcorre pel nostre cos davant una situació o esdeveniment en concret, i que segons aquesta mateixa situació, i depenent de l’experiència i caràcter de l’individu (a un nivell més subjectiu), es produirà un tipus d’emoció o una altra. Aquesta és la concepció que tinc d’emoció en aquests moments, però per altra banda, tinc certa confusió en relació al concepte de sentiment. Després de reflexionar una estona, he arribat a la idea de que un sentiment té un caire més cognitiu i més durador que una emoció, i ve a ser com una mena d’actitud que es dóna a partir d’una emoció, quan el cervell n’és conscient. 

Per exemple, una amiga ens dóna un regal. L’emoció que es produirà en uns primers instants serà d’alegria, mentre que després ens quedarà un sentiment d’estima cap a ella. 




 Així és com definiria sentiment i emoció en una primera instància, sense haver rebut cap tipus de formació, sinó a través de la meva pròpia reflexió i del bagatge de coneixements del qual disposo. 

http://www.flickr.com/photos/juliot/2122457291/

Després de reflexionar una mica sobre les emocions i sentiments, vaig a donar resposta a la pregunta de quines emocions em desperta aquesta nova assignatura anomenada Educació Socioemocional. Bé, haig de dir que en un primer moment, la primera paraula que em ve al cap és curiositat, molta curiositat. Des de fa un temps m’interessa molt tot el que està relacionat amb l’àmbit emocional, i no sé molt ben bé el perquè. Probablement degut a què en la nostra societat ha estat bastant reprimit, i per la necessitat que hi ha de poder expressar el que un sent sense cap tipus de prejudici. Això no obstant, la curiositat és realment una emoció? Del que sí n’estic més segura és de les següents emocions que em transmet l’assignatura:

-En primer lloc em transmet por, inseguretat. El perquè? És una assignatura nova, amb una temàtica encara poc tractada en la nostra societat, i que pot fer remoure el que cadascú porta en el seu interior. El mateix passa quan es realitza un pastís per primera vegada. Es poden tenir tots els ingredients i una explicació de com fer-lo, però la por i la inseguretat de no cuinar-lo bé estaran presents. 

http://www.flickr.com/photos/sologuess/373983106/

-En segon lloc em transmet alegria. El simple fet de començar aquesta assignatura, des del meu punt de vista tant interessant, em fa estar contenta i sentir una mena de pessigolleig a l’estómac, alhora que un sentiment de benestar. El mateix passa quan es cuina un pastís. 

http://www.flickr.com/photos/pikasteperotegustara/6427408551/

-En tercer lloc, vergonya. No sé molt ben bé el perquè, però el fet de trobar-me amb una assignatura amb la qual es dóna una gran oportunitat d’expressar les emocions, sentiments i sensacions, em causa vergonya, encara que no hauria de ser així. Quan es cuina un pastís i aquest no queda tal i com es volia, es tindrà vergonya de presentar-lo davant algun familiar o amic. 

http://www.flickr.com/photos/aracelota/5726482243/

-Per últim, sorpresa. És una assignatura que provoca que em trobi en una situació novadora i estranya, i que incentiva el meu interès. 

http://www.flickr.com/photos/nimmue/6449627025/

Aquestes són les emocions que em desperta aquesta assignatura, però cal saber que cada persona experimenta emocions de forma particular i concreta, ja que cada persona és única. Cadascú dissenya el seu propi pastís d'emocions. Amb això vull dir, que un altre individu pot sentir unes emocions totalment diferents a les meves en relació al començament d’aquesta nova matèria, o bé, veure una mateixa emoció en alguns casos de forma positiva, en altres negativa o en altres ambigua. Per a mi no hi ha emocions bones o dolentes, sinó que depèn molt de cada situació amb la qual un es trobi. D’entre les emocions esmentades abans, les classificaria de la següent manera:

EMOCIÓ POSITIVA	EMOCIÓ NEGATIVA	EMOCIÓ AMBIGUA
L’alegria	La por i la vergonya	La sorpresa

-L’alegria és per a mi una emoció positiva ja que em fa sentir bé amb mi mateixa, al mateix temps que motivada i amb un profund benestar.

-La por i la vergonya les considero emocions negatives perquè em fan perdre seguretat, no sentir-me bé amb mi mateixa ni amb les persones del voltant, i em fan trobar desequilibrada emocionalment, al mateix temps, que dificulten la consecució dels possibles objectius que pugui tenir.

-Per últim, la sorpresa la considero una emoció ambigua i neutral, ja que pot variar en positiva o negativa segons l’estímul que provingui de l’exterior.

·         Una conferència molt útil...

Són diverses les emocions que em desperta aquesta nova assignatura, però encara em queda un llarg camí per recórrer, molts d’aprenentatges per assolir, així com moltes emocions, sentiments i sensacions per sentir. A més a més, considero que es tracta d’una formació que no acaba en els estudis universitaris, sinó que m’haig d’anar formant cada dia. De la mateixa forma, no s'aprèn a ser cuiner en un dia, sinó que és a través d'anar cuinat al llarg del temps que s'aconsegueix ser un bon cuiner. 

Per aquest motiu, aprofitant que considero molt important la meva formació al llarg de la vida, no he dubtat dues vegades en assistir a una conferència molt interessant duta a terme al Palau de Congressos de Santa Eulària del Riu el passat divendres dia 22 de febrer, i impartida per la psicòloga Laura Cardona. 

La conferència, anomenada “La importancia de poner límites a los hijos, ¿por dónde empezamos?” m’ha resultat una experiència molt enriquidora, i m’ha fet sentir molt alegre i motivada. Trobo que està molt bé que es facin conferències d’aquesta mena, especialment dirigides a les famílies, ja que sens dubte aquestes moltes vegades es troben desorientades en relació a posar límits i a exercir la seva “autoritat”. Ens trobem davant una situació en la qual l’estructura familiar s’ha vist modificada, i per tant, també s’han vist modificades les funcions dels pares, els quals ara no saben com actuar davant els seus fills. A aquests ja no els hi serveix el rol autoritari, però per a què una família pugui subsistir hi ha d’haver certa autoritat. A més a més, aquests es volen mostrar afectius, i l’únic que aconsegueixen és eliminar aquells límits que haurien pogut resultar ser afectius per als seus infants. Per tant, sorgeixen molts de dubtes entre els pares, que després també són transmesos als docents dels seus fills. Aquesta temàtica i moltes més, com ara, la necessitat dels càstigs, la sobreprotecció, el perill de la violència física i psicològica, l’autonomia, un estil democràtic,... són les que es varen tractar en la conferència, i de les quals puc dir que tenen una profunda relació amb les emocions. En la meva opinió, les emocions són la base de tots aquests aspectes, i si aquestes no es tenen en compte, és el que provoca que després els pares no sàpiguen posar límits als seus fills.

·         Per concloure...

Des del meu punt de vista, les emocions encara estan massa reprimides en la nostra societat. Per això és molt important reflexionar sobre elles, i tenir en compte en tot moment les emocions que es desperten en cada situació. Les emocions poden ser de diversos tipus i presentar-se de manera diferent en cada persona, però són aspectes primordials que ens configuren com a humans, i que després juguen un paper molt important en la tasca docent i en l’establiment de límits per part dels pares als seus fills. 

Tot això "crec" que ho tinc clar, però encara em queda molt per assimilar i acomodar en relació a la temàtica de les emocions, així com molts d'esquemes per construir, tal i com ens deia el psicòleg Piaget. Estic disposada totalment a saber els ingredients que formen el pastís de les emocions que he mencionat anteriorment. Vull descobrir-ho, em crida l'atenció, vull reflexionar-ne. 

Un mundo de creatividad muy significativo...

Parándome a pensar durante unos instantes, me he dado cuenta que muchos de nosotros no le damos la importancia que especialmente se merece el mundo del arte, de la creatividad, de la pintura y el de dejar volar libremente la imaginación para expresar algo que proviene del propio interior.

http://www.flickr.com/photos/martius/5158431151/

Creo que muchas veces nos limitamos a crear, pero sin pensar que hay detrás de aquella creación. En otras, nuestra tendencia se basa en imitar unos modelos, ya que creemos que no servimos para dibujar, o que no tenemos imaginación ni espíritu creativo. Sin embargo, he podido llegar a la conclusión que hay que perder el miedo y que cada uno debe creer en sus propias capacidades. Esto ha sido posible, gracias a los distintos dibujos y creaciones que he ido haciendo a lo largo de la asignatura de plástica, y a medida de ir reflexionando sobre ellos. Gracias a éstos, he podido entrar en un mundo de creatividad muy significativo, y con una premisa muy clara:

"Para vivir una vida creativa debemos aprender a perder el miedo a equivocarnos" Joseph C. Pearce

Éste es uno de los aspectos principales que he aprendido a lo largo de la asignatura de plástica (entre muchos otros), y con el cual me he basado para hacer las distintas actividades artísticas, de las que especialmente me gustaría destacar dos. Las dos láminas que voy a explicar ahora me han resultado muy significativas para mi propio aprendizaje (además de interesantes y muy motivadoras), y son unas de las que especialmente me han hecho perder el miedo a equivocarme cuando dibujo. Antes tenía miedo de que no me saliera la creación artística (tal y como deseaba desde un primer momento), o pensaba que algunos dibujos no los podría realizar ya que no tenía las dotes artísticas necesarias para ello, pero esta perspectiva ha cambiado. ¿Por qué tener miedo a mostrar la creatividad que cada uno tiene en su interior?

LÁMINA: EXPERIMENTACIÓN CON TINTA CHINA

Una de las láminas que me ha gustado mucho ha consistido en lo siguiente: coger una lámina en blanco y dividirla en 16 cuadritos, para posteriormente, a través de empapar con tinta china distintos materiales con diferentes texturas, lograr múltiples estampados e imprentas, como si de huellas se tratasen, y sin repetir ninguna en cada cuadro.

Debo decir que en un primer momento, cuando la profesora nos pidió esta tarea, estaba bastante desorientada, aunque motivada a la vez. Sí que es verdad que había oído hablar de la tinta china, pero nunca la había utilizado, por lo que me encontraba bastante perdida, pero al mismo tiempo con mucho interés y curiosidad. Por lo tanto, era una lámina que me provocaba miedo por si no la realizaba bien, pero que a la vez me incitaba a aprender a perder el miedo a equivocarme, y a poner en marcha todas mis capacidades y dotes artísticas.

Para poder crear distintos estampados busqué por mi casa todo tipo de materiales: trocitos de tela de distinta textura, madejas de lana, cordones, algodón, esponjas, bayetas, hilo, papel higiénico, servilletas, cartón, estropajos,… cualquier material por muy simple que pareciese me era de gran utilidad, hasta con el mismo pincel de empapar con tinta china podía crear distintas “huellas”. Eso sí, tenía claro el material que quería, pero no sabía muy bien la cantidad, pero esto último tampoco me supuso ningún problema.

En cambio, lo que sí que me supuso un poco más de dificultad, fue entender cómo crear las huellas con tinta china a partir del material que había buscado. En un principio fue bastante caótico. Empapaba el pincel con tinta china, después el material escogido, y obtenía una y otra vez como resultado una gran mancha negra. No lo entendía. A algunas compañeras no les pasaba.

Voy a poner un ejemplo. Imaginemos que en el suelo se ha derramado chocolate caliente, no la vemos, la pisamos con la huella de los zapatos, y después vemos por toda la casa estampas que recrean la suela del zapato. La lámina que teníamos que realizar venía a ser esto, pero yo no entendía qué provocaba que me saliese una gran mancha negra, y no la textura del material.

http://www.flickr.com/photos/anarey/6980463907/

Después de reflexionar un rato me di cuenta que si había mucha tinta, lo mejor era coger otra hoja y exprimir y escurrir la cantidad de tinta, dando pequeños golpecitos con el material, hasta que quedase el nivel de tinta deseado para crear la huella. Por fin lo había logrado entender. La mejor opción se encontraba en poner la tinta justa y necesaria en cada material, para después, a través de ligeros toquecitos, plasmar su huella en la lámina.

Una vez entendido, el uso de la tinta china me pareció fascinante y maravilloso, una gran oportunidad para desarrollar mi capacidad creativa a partir de un nuevo material que nunca había utilizado. ¿El resultado? Una creación artística con unos resultados espectaculares, y fuente de un gran aprendizaje.

LÁMINA: EXPERIMENTACIÓN CON TEMPERAS

Otra lámina que también me ha gustado mucho, y que me ha parecido muy significativa y enriquecedora, además de hacerme sentir como si volviera a la infancia (pero una infancia que no tiene miedo a experimentar), ha consistido en lo siguiente: coger una lámina en blanco, dividirla en 25 espacios, y a partir de únicamente tres colores (amarillo, magenta y azul cyan), rellenar cada espacio con un color diferente, surgido de la combinación de los tres mencionados.

Debo decir que la idea de realizar esta lámina me pareció fascinante. Ya de pequeña me había gustado mucho pintar con temperas, pero no había sido capaz de crear más de 8 o 9 colores diferentes, a partir de combinarlos entre ellos. Por eso, hacer esta lámina ahora, me suponía un reto muy importante para mí.

Desde siempre, el simple hecho de coger un pincel y empaparlo con tinta de color me ha parecido maravilloso, y me hace transcurrir en mí una serie de sensaciones positivas que son difíciles de explicar. Pintar con temperas sobre una hoja me transmite bienestar, calma y mucha relajación, al igual que cuando escucho música (motivo por el cual he realizado esta lámina con compañía de ésta última). Me alivia el estrés. Creo que vivimos en un mundo demasiado acelerado, donde muchas veces el tiempo nos domina. Por ello, veo necesario dedicar pequeños espacios de tiempo a realizar actividades de este tipo, con las cuales, a través de la expresión artística, cada uno puede demostrar sus propios sentimientos más profundos. Además, des del punto de vista de maestra de educación infantil, también veo muy adecuado que los niños realicen actividades de este tipo. Muchas veces limitamos su creatividad, y si dejamos que jueguen y experimenten libremente con las temperas y sus distintas combinaciones de color, podemos lograr que aprendan, se relajen y disfruten.

http://www.flickr.com/photos/municipiopinas/4682120703/

Cuando empecé a realizar esta lámina de la que estoy haciendo mención, el primer pensamiento que me vino a la cabeza es: únicamente tengo tres colores, ¿cómo voy a lograr tantas tonalidades distintas? No voy a poder. Pero esta actividad me supuso de nuevo otra oportunidad para aprender a perder el miedo a equivocarme. Simplemente se trataba de ir mezclando colores, sin miedo: amarillo con azul para crear verde, azul con magenta para crear morado, magenta y amarillo para crear naranja, naranja con verde, morado con,… y así constantemente. A partir de aquí descubrí, que son muchas las combinaciones que se pueden hacer, y muchas las tonalidades que se pueden obtener (más de las que yo imaginaba).
¿El resultado? Una lámina llena de colores, y una gran oportunidad para el desarrollo de la creatividad y la imaginación.

Por lo tanto, estas dos láminas que he terminado de explicar me han supuesto una gran oportunidad para mi propio aprendizaje y para el desarrollo de mi espíritu creativo. Eso no obstante, ninguna de las otras láminas que he realizado a lo largo de la asignatura de plástica se ha quedado atrás. Todas y cada una de ellas me han supuesto un verdadero aprendizaje y una posibilidad más para la reflexión, ya que muchas veces creamos, pero no sabemos lo que creamos. Aquí podéis ver algunos ejemplos de otras láminas que he realizado:

Para finalizar, únicamente decir que la asignatura de plástica en general me ha supuesto una experiencia muy positiva, a la cual estoy muy agradecida, y sin la cual no me podría haber dado cuenta de esto:

“Sin el arte la vida sería un error"

 Friederich Nietzsche