Des de ben petita, sempre he estat interessada per la psicologia i per tots
els aspectes que aquesta mateixa comporta. M’ha semblat sempre misteriosa, però
no ha estat fins ara, en el segon curs del grau d’educació infantil, que m’he
adonat realment de la gran importància que té, especialment en el camp de l’educació.
En el primer curs, i gràcies a l’assignatura de Desenvolupament Cognitiu i
Lingüístic, vaig poder agafar consciència d’aquesta disciplina anomenada "psicologia educativa", però no ha set
fins ara, que l’he pogut començar a entendre millor.
No ha set fins fa poc, que m’he adonat de compte, que els meus propis
mestres ja aplicaven tècniques de la psicologia educativa, algunes ben
aplicades, i d’altres que fracassaven. Sempre me’n recordaré d’una mestra de
segon de primària, que premiava amb llaminadures els qui acabaven les seves tasques
més ràpidament, mentre que la resta de companys, es frustraven i ploraven per
no haver pogut arribar al ritme de la resta. En aquest cas, lamentablement, la
meva mestra no tenia en compte el ritme d’aprenentatge de cadascú.
Per a mi, la psicologia de l’educació és més que una simple ciència o una disciplina,
és un art, per tota una sèrie de motius. A més d’estudiar els processos
psicològics bàsics (les habilitats que es van desenvolupant al llarg de la
vida), els processos d’ensenyament-aprenentatge i el comportament en el camp de
l’educació, cerca solucions als diversos problemes que puguin sorgir, o sigui,
proporciona intervenció psicopedagògica sempre que sigui necessari i ajuda a
millorar les interaccions que es produeixen entre professors, alumnes i contingut.
En la meva opinió, tenir en compte els que van molt bé a l’escola i deixar de
costat, els qui porten un altre ritme d’aprenentatge inferior, no és ser bon
mestre. Per a mi, un bon mestre és aquell que ajuda als nens i nenes que tenen més dificultats en l'aprenenetatge.
Aquí podeu veure un vídeo de tot el que implica la psicologia educativa:
Aquí podeu veure un vídeo de tot el que implica la psicologia educativa:
En el meu cas, defenso que s’apliquin tècniques de la psicologia educativa, que
li donin importància al nivell d’evolució i de desenvolupament del nen (ja que cadascú té un procés de maduració distint), que
respectin el ritme individual de cada alumne i els seus propis coneixements i aptituds,
i que donin suport afectiu i emocional a l’infant. Un nen en el qual no se li tenen en compte tots aquests aspectes, és difícil que pugui aprendre de manera adequada. Es tracta de centrar-se amb
un model educatiu i d’intervenció adequat, tenint en compte sempre, que un
model d’aprenentatge pot funcionar per un nen i no per un altre. Stanley Hall, ja
ens deia que una psicologia o pedagogia mal aplicada, pot ser desastrosa pel
nen o nena. Això és així, ja que cada un dels infants presenten necessitats i objectius
distints, i tenen interessos i preferències distintes. D’això ja en parlava un
autor molt destacat de finals del segle XIX i principis del segle XX: John
Dewey.
El problema es troba, en saber, quines tècniques de la psicologia
educativa, poden resultar positives en algunes situacions i negatives en
altres. Després de reflexionar una estona, he arribat a la conclusió, que s’aprenen a través d’anar provant i fallant, de la mateixa forma que s'aprèn a tirar la pilota a porteria, de la mateixa forma que s’aprèn a ser bon
professor, segons José M. Esteve, el qual va escriure l'article "La aventura de ser maestro". Aquest autor mencionat ens diu que ningú
ensenya a ser professor, sinó que s’aprèn a ser-ho a partir dels errors
produïts. Els errors també són una gran font d’aprenentatge. Un autor belga molt destacat, amb el qual hi estic totalment d'acord, Maurice Maeterlinck, ens demostra que els errors també ens proporcionen coneixement:
"Cada vez que cometo un error me parece descubrir una verdad que no conocía".
"Cada vez que cometo un error me parece descubrir una verdad que no conocía".
En la meva opinió, si els principis de la psicologia no s’apliquessin al
camp de l’educació, els professors no serien capaços de prendre decisions correctes,
en relació a la selecció de continguts, metodologies, formes d’avaluació o
entorns d’aprenentatge. Per a mi, psicòlegs i educadors no tenen funcions independents, sinó que s’han de complementar i exercir els uns, funcions dels altres. Des del meu punt de vista, la psicologia de l’educació
és molt important, i per a tu?
La Psicologia Educativa
