Hem de parlar de família o famílies...

M’agradaria dedicar tota aquesta entrada a fer una reflexió sobre la temàtica de la família, o més bé, de les famílies, ja que sens dubte, cadascuna té les seves pròpies característiques, la seva pròpia manera d’actuar, i cadascuna representa un món de vivències i experiències plenes de misteri.

Encara molts de nosaltres, tendim a tenir en la nostra ment el típic esquema de família formada per pare-mare-fills (família nuclear), però sens dubte, ja comencem a poc a poc a ser conscients de la gran varietat que n’hi ha:  monoparental, divorciada, reconstituïda, adoptiva, homosexual,... Especialment, en el món de l’educació, s’ha de conèixer més bé que mai el tipus de família de la qual prové l’infant, ja que sens dubte, família i escola van o haurien d’anar unides. Com a educadora i/o possible mare de família n’haig de reflexionar molt. Família i escola són contextos diferents, però amb funcions molt similars.

Particularment, haig de dir que el fet de que aquests dies a l’assignatura d’educació emocional tractem aquesta temàtica, m’ha fet tornar a replantejar molts aspectes sobre aquesta, a construir i reconstruir nous esquemes, i a ajudar-me a tenir un tipus de mentalitat més adequat a la societat en la qual vivim. I a més a més, a cercar una nova definició de família, que no només tingui en compte un tipus en concret, sinó la multiplicitat que n’hi ha.

No és fàcil cercar una definició de família que englobi totes les famílies. L’any passat, gràcies a l’assignatura de sociologia, ja vaig poder reflexionar de primera mà sobre aquest aspecte, però encara ara em resulta bastant complex. Aquí podeu veure, la reflexió que vaig fer sobre un article que parlava de la família com agent de socialització:

Lectura Individual by eva_maria_ibz

A partir d’articles llegits com l’acabat de mostrar, i a través del que he après fins ara per mitjà d’altres medis i de la pròpia reflexió personal, en un primer moment defineix la família (a nivell individual) de la següent forma:

“La família és el primer agent socialitzador, format per un conjunt de membres que comparteixen llaços, rols i normes”

Tot seguit, comparo la meva definició amb dues companyes més (Carolina i Alicia), i la nova definició (fruit d’un acord mutu) queda així:

“La família és un agent socialitzador primari que té una gran influència sobre l’infant en el seu desenvolupament, i en la qual es creen vincles entre els seus membres, depenent dels tipus que n’hi ha”

Entre les tres decidim incloure que té una gran influència sobre l’infant, ja que creiem que la manera d’educar de la família repercutirà (positiva o negativament) en com serà i actuarà el nen o nena. Tot seguit, es pot visualitzar un vídeo que ens parla d’aquesta influència, i que depenent de si s’actua d’una manera o altra, quines són les possibles conseqüències que pot tenir en l’infant:

Un cop que les meves companyes i jo, tenim la definició de família, decidim comparar-la amb la resta del grup-classe, i encara ens adonem que hauríem pogut incloure més aspectes (alguns que no havíem ni pensat, i altres, que alguna de nosaltres l’havia inclòs en la seva definició individual, però que ara, a partir de la reflexió grupal, ens adonem que sí que era de vital importància). Alguns dels aspectes que hauríem pogut incloure en la nostra definició són:

-Es tracta d’un conjunt de persones vinculades per aspectes jurídics, afectius i/o biològics.

-És una institució educadora.

-En ella, s’assignen uns rols i s’estableixen unes normes comunes.

-S’encarrega de les funcions de socialització, desenvolupament i protecció/cura.

D’aquesta forma, sembla que la definició de família queda cada cop més completa i més ben definida. Això no obstant, a partir de la següent definició mostrada pel meu professor d’emocional, Iñaki: “Una família és aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa i es barallen, com a mínim, un cop al dia”, m’adono que se m’havia oblidat afegir en la definició de família un aspecte fonamental: una família ha de compartir espai, ja sigui físic o temporal. En un principi, em plantejo si són família aquells membres que es troben en una mateixa casa, o també, aquells, encara que estiguin en distint habitatge. Personalment, anomeno familiars meus, aquells que tant conviuen amb mi, com els que no. Per tant, en la meva opinió, si es compleixen tots els aspectes anteriorment mencionats fins ara, es tindrà la condició de família, tant si es conviu en un mateix habitatge, com si només es comparteix espai temporalment.

Això no obstant, des de la meva perspectiva, la influència serà més gran, si s’està vivint al voltant de les mateixes parets, que si no és així, però de totes formes, com diu Marta Rico Iñigo (en el seu article Cap a on va la família? Canvis en l’estructura familiar) la família “segueix tenint un paper primordial a les vides de les persones i és una peça clau que representa la base per a la sociabilitat i una font de recursos i suport per a satisfer les diferents necessitats dels seus membres en cada moment del cicle vital”.

A mesura d’anar recercant informació sobre el concepte de família, cada cop n’aprenc més sobre aquesta. Sembla mentida que d’una paraula que sembla tant aparentment simple, amagui tants d’aspectes ocults. Així, algunes de les aportacions que m’han ajudat a tenir idees més clares en relació al terme “família” o més bé, “famílies”, són els següents:

·“La familia es base de la sociedad y el lugar donde las personas aprenden por vez primera los valores que les guían durante toda su vida”. Juan Pablo II  (1920-2005)

Està clar, que sense famílies, la societat no existiria.

· “La familia es el grupo donde se nace y donde se asumen las necesidades fundamentales del niño. Es un grupo en el cual los miembros se cohesionan, se quieren, se vinculan y así se ayudan recíprocamente a crecer vitalmente, a vivir como personas en todas sus dimensiones: cognitiva, afectiva, relacional, etc.”. (Font, Perez Testor, Romagosa, 1995).

Amb aquesta definició no hi estic gens d’acord, però l’he trobada i m’ha semblat molt interessant per reflexionar tota una sèrie d’aspectes sobre ella: És realment la família el grup en el qual es neix? I què passa amb aquelles infants que han sigut abandonats o que els seus pares biològics no han pogut tenir cura d’ells, i estan en una família adoptiva? Només es considera família aquells membres que comparteixen trets sanguinis? Una família és un entorn sempre ple de pau, harmonia, tranquil·litat i ajuda recíproca entre els seus membres?

·         L’ARTICLE DE: “RETRATO DE DOS MODELOS DE FAMILIA” (GIORJO NARDONNE I MAURO BOLMIDA)

Aquest article m’ha fet reflexionar molt sobre la temàtica de la família, especialment sobre dos tipus de modalitats familiars que es presenten de forma extrema: el model hiperprotector i el model democràtic-permissiu.

Anem a veure en què consisteix cada model amb un exemple:

MODEL	HIPERPROTECTOR
FOTO http://www.flickr.com/photos/cotrino/2274722997/	Aquest és en Pere. Té 2 anys i està sotmès al model hiperprotector per part dels seus pares.
CARACTERÍSTIQUES	·         La seva autonomia es veu disminuïda i té massa dependència. Els pares d’en Pere impedeixen que pugui resoldre autònomament algun problema. Creuen que sense ells no és capaç de solucionar el que se li presenta. En la meva opinió, s’ha de deixar que els infants desenvolupin la seva autonomia, però tenint en compte la seva edat, així com també, dur a terme les intervencions adequades en les situacions que ho requereixen. http://www.flickr.com/photos/hacedoraweb/4147092447/# ·         Els seus pares es posen en el seu lloc i el sobreprotegeixen massa. Els pares d’en Pere sempre tendeixen a respondre les preguntes pel seu fill, no el deixen decidir, i pensen que com es tracta d’un ésser dèbil i encara indefens, cal protegir-lo molt. D’aquesta forma, acaben substituint el seu fill en moltes situacions, i el tracten com si es trobés dins d’una bombolla d’aigua. A més a més, no li imposen tasques ni responsabilitats, sinó que són els mateixos pares els que les realitzen perquè pensen que el seu fill no ho pot fer per ell mateix, i el pitjor de tot, és que aquest fill s’ho acaba creient. En la meva opinió, cadascú ocupa el seu propi lloc i posició, tothom té dret a aportar la seva opinió, i no fa falta una protecció excessiva perquè l’infant es senti completament segur. http://www.flickr.com/photos/spam_cl/3211770246/ ·         És un model que provoca que Pere vulgui cada cop més, sense fer res. Pere està acostumat a què els seus pares facin tot per ell, fins i tot, el que més li agrada, sense fer ell absolutament res. Està mal acostumat, i exigeix molt als seus pares, els quals a més a més, li donen una resposta. Això provoca que cada cop les seves demandes siguin més accentuades. Reflexionant sobre això, m’adono que moltes vegades ens queixem dels infants perquè les seves demandes són contínues, i pensem que tenen un caràcter difícil... però no som nosaltres (els adults), els que incidim en què ells actuïn d’aquesta forma? Aquests nens i nenes arriben a l’edat adulta i continuen depenent dels seus pares, però ells hi estan molt agust perquè els hi donen tot fet, i a més, no han de tornar res a canvi. No veuen preocupacions en la seva vida. Són els anomenats “hijos de papá” o “hijos de mamá”. Em costa de creure com es poden arribar a educar els fills d’aquesta manera. En aquest vídeo en podeu veure un exemple molt clar de “No te preocupes de nada, tus padres te lo resolveremos todo”:
CONSEQÜÈNCIES	Quines conseqüències pot tenir aquest model per a en Pere i per al seu desenvolupament futur, tenint en compte que ni els propis pares saben molt bé com intervenir amb el seu propi fill? L’excessiva dependència dels pares, així com també la sobreprotecció per part d’aquestos, genera que Pere vulgui cada cop més, sense fer res, és a dir, que demani ajuda constant, sense donar res a canvi. L’únic que s’aconsegueix és que sigui un infant que es desanimi a la primera frustració que rebi, que reaccioni agressivament quan els seus desitjos no són acceptats, que tingui cada cop menys responsabilitats i menys capacitats per assumir les seves pròpies accions, i que per tant, en comptes de madurar, sigui immadur. Els pares d’en Pere volen aconseguir la pau familiar, i l’únic que aconsegueixen és provocar conflictes, inseguretat i problemes emocionals, problemes de relació social, falta de comunicació, desconeixença de límits i normes,... Aquest exemple sembla un cas aïllat, però trobem molts d’infants dirigits per aquest model, només fa falta mirar al nostre voltant. En la meva opinió, realment aquesta situació és preocupant, ja que no hi hauria d’haver models educatius tant extrems que perjudiquin el futur d’un infant. Si ens posem en el lloc de l’infant, suplantant-lo, l’infant es converteix en un ésser passiu, depenent, insegur, que no sap com actuar en la vida, sobreprotegit, incapaç de ser i d’empatitzar.

MODEL	DEMOCRÀTIC-PERMISSIU
FOTO http://www.flickr.com/photos/62400283@N02/5679152823/	Aquesta és na Maria.   Té 3 anys i està sotmesa al model democràtic-permissiu per part dels seus pares.
CARACTERÍSTIQUES	·         Els pares de na Maria la tracten com si fos una amiga, perdent així l’autoritat, i convertint-se la filla amb una “tirana”. Als pares de na Maria no els hi agrada estar per damunt de la seva filla, sinó que intenten mantenir una relació amb ella en el mateix nivell jeràrquic. La consideren com una amiga, però a vegades perden la seva funció de pares, és a dir, la seva autoritat, i na Maria acaba aconseguint més poder en moltes de les circumstàncies. En la meva opinió, és important que hi hagi una comunicació de plena confiança entre pares i fills, i que es puguin contar tant les alegries com les desgràcies, però no per això, s’ha de deixar de ser pares, és a dir, no s’ha de deixar de tenir l’autoritat. Des de la meva perspectiva, els pares han de tenir la funció de més de guies que no d’amics. Com diu Helena Casas, orientadora del Centro de Orientación Familiar LAR: “es posible ser amigo de tu hijo pero no es aconsejable, sobre todo en edades menores en las que el pequeño podría mal interpretar el tema de la amistad y con ello perder el respeto hacia la autoridad” “Cuando no te comportas como padre pierdes una oportunidad crucial de llevar a cabo el esfuerzo a largo plazo de criar un adolecente sensato, bien educado e independiente, que, se convertirá en un adulto responsable”. ·         Na Maria i els seus pares acorden normes, però estan en contínua discussió, i finalment, els pares deixen que faci el que vulgui, sense exigir-li deures ni responsabilitats. Així, les normes acaben sent acordades pel més fort, na Maria. Quina és la causa de que s’intentin acordar normes i finalment els fills acabin fent el que vulguin? Podria ser la falta de límits? Per tal d’aconseguir la pau familiar, hem de ser inferior als fills? Aquesta problemàtica, no només l’hem de plantejar a nivell familiar, sinó a nivell escolar també hi està molt present. En la meva opinió, està molt relacionada amb la disciplina, amb la capacitat per regular el comportament, però no sabem molt bé com actuar. Com a futura mestra, em pregunto què fer per no perdre l’autoritat, o fins i tot, la dignitat, davant dels nens.
CONSEQÜÈNCIES	Quines són les possibles conseqüències del model democràtic-permissiu per al desenvolupament futur de l’infant, en aquest cas de Maria? En la meva opinió, es produiran 2 conseqüències fonamentals, encara que entre moltes altres que afecten a tots els nivells del desenvolupament: -Es conrearan fills sense coneixement de límits i normes. Si en aquest model acaba acordant les normes el més fort, els fills, no aprendran els límits del què està bé i del què està malament. El per què? Perquè se’ls imposen ells mateixos. Si no posem límits, és possible que ens els posin a nosaltres, que cerquin els límits a l’exterior, que hi hagi problemes de conducta i dificultats de socialització, i que a més, siguin incapaços d’acceptar la frustració (en un món, on precisament, la toleració de la frustració és fonamental). -Es conrearan fills amb problemes per adaptar-se a la societat. Particularment, Maria, serà una nena que farà el que vulgui, amb falta de límits i responsabilitats, i amb plena inseguretat.

Quina opinió tinc respecte aquests dos models? Des del meu punt de vista, són dos models molt extrems i perillosos per al desenvolupament de qualsevol infant, i s’ha de començar a cercar solucions, no només a nivell teòric, sinó també aplicant-les a la pràctica.

Són models d’educació familiar, que no només acaben repercutint a l’àmbit familiar, sinó a tots els àmbits, i destacant especialment la seva influència sobre l’escola, en aquests casos, negativa. La feina de l’escola representa una tasca molt dura, i a la qual se li exigeixen moltes responsabilitats. Una d’elles és la comunicació amb les famílies, la qual moltes vegades suposa molts de problemes i dificultats. Els problemes familiars s’acaben traslladant a l’escola, i arriba un moment, en què els mestres tampoc saben com actuar amb els infants. Aquests venen d’uns models en els quals no se’ls hi exigeix ninguna responsabilitat, i quan arriben a l’escola només es troben normes i deures per tot arreu, les quals han de complir.

Els nens i nenes acaben adquirint una indefensió adquirida, que provoca que no puguin ser competents per enfrontar-se a la societat. Depenen dels seus pares per poder fer el que volen i quan volen, imposant-se ells mateixos les normes, o bé, actuant sense límits.

·         Conclusió...

Crec que és molt important reflexionar molt sobre tots aquests aspectes, els quals ens porten tots a una mateixa arrel: com eduquem. Volem educar i no ens plantegem com, i quines repercussions podrà acabar tenint en l’infant. Hem de començar a actuar des d’aquest precís moment. 

Trabajando con el diseño... Diario de Representación Escénica 5

Cada semana que va pasando, nuestro proyecto de la asignatura de Representación Escénica de la compañía “3, 2, 1, acció!”, va cogiendo más forma. Los disfraces cada vez más, se van pareciendo a los insectos que conformarán nuestra obra; el guión de la historia y las canciones, así como las bases musicales correspondientes, ya han sido aceptadas por Toni, por lo que ahora falta ensayar y perfilar para mejorar al máximo; y además, ya hemos podido conocer el escenario del Diario de Ibiza en el cual vamos a representar nuestro musical. Por ahora, son todo buenas noticias, pero todavía nos queda mucho trabajo por hacer, un gran escenario que preparar y diseñar, y muchos los ensayos que nos quedan para realizar.

El pasado jueves día 18 de abril, nuestro grupo volvió a reunirse en la clase de representación escénica con Carmen. La verdad, que mi estado emocional no era tan bueno como el de las otras veces, ya que a mi parecer, mi disfraz de hormiga no estaba avanzando. Sentía que todavía no sabía muy bien cómo realizar el disfraz para parecerme a una hormiga. Tenía alguna idea, pero todavía la tenía que poner a la práctica, pero no sabía exactamente cómo hacerlo.

Por tal de no quedarme de brazos cruzados, decidí ayudar a mi compañera Alicia a terminar de pintar de color rosa fosforito sus alas de mariposa, las cuales tendrán que brillar en la oscuridad (de allí que sean de color fosforito). Carolina también se dispone a ayudarnos. A todas nos encanta pintar con tempera, por lo que nos motivamos mucho, provocando así que nos lleguen ideas más creativas y originales. Cuando estamos pintando, opto por contarles mi pequeño problema, diciéndoles que no sé muy bien qué dirección seguir para que el disfraz de hormiga quede lo más bonito posible y parecido a ella. Entre todas vamos sacando posibles ideas, las cuales me encantan. Mientras tanto, Ana sigue poniendo pelitos de lana azul a su brazo de oruga.

Una vez que tenemos las alas de mariposa bien pintadas, Alicia y yo empezamos a buscar material que llevemos para poder hacer mi disfraz de hormiga, mientras que Carolina termina de arreglar sus alas rojas de mariquita. Para ello, coge un trozo de media negra que le había sobrado de su máscara, y la corta en pequeños trocitos, y después los va pegando por distintos huecos de las alas con pegamentos superglu.

Mientras tanto, yo me vuelvo a probar mi máscara lila de hormiga, para lograr un mejor recorte de los agujeros de los ojos y de la boca. Después de esto, cojo dos coladores de tamaño pequeño que previamente había comprado, y empiezo a pensar cómo podría crear unos ojos de hormiga a partir de ellos. Juntándolos, veo que puedo crear una especie de gafas, por lo que pido lana azul que le sobra a Ana. Posteriormente, gracias a la ayuda de Alicia y Carolina, las cuales me ayudan a aguantar los coladores, voy atando y haciendo nudos. Una vez que tengo toda la lana puesta y los coladores ya se aguantan unidos por sí solos, los sujeto más fuerte poniendo celo. El resultado queda algo así:

La verdad que los ojos pueden quedar fantásticos, pero hay un pequeño problema. Los coladores tienen dos extremos de hierro hacia fuera, que me pueden molestar, ya veré en la siguiente sesión que puedo hacer con ellos…

Una vez que tengo los ojos de hormiga medio terminados, me dispongo a crear mis alitas de hormiga, las cuales deben ser más bien pequeñitas. Mi compañera Alicia me presta alambre, y con la ayuda de Carolina, le damos la forma de una gota de agua. Para juntar los dos extremos del alambre, Carolina tiene la idea de poner pegamento superglu y un trozo de papel para que se sujete mejor. Después, gracias a una sábana blanca que había traído, cortamos un trocito a medida del alambre, y con pegamento superglu lo unimos todo.

Terminamos una ala, después la otra, y… ¡alitas de hormiga terminadas! Mirad qué bonitas:

Cada vez estoy más motivada. Parece que mi disfraz va cogiendo forma consistente. Seguidamente, me pruebo un vestido lila que mi compañera Arancha había encontrado por su casa, y la verdad que me llegará a ser de gran utilidad:

La sesión de representación escénica va dando a su fin, pero todavía se nos ocurren más ideas para mi disfraz. El culo de una hormiga es bastante pronunciado. Carolina me da la idea de hacerlo con botellas de plástico unidas. La verdad que la idea me encanta, pero todavía voy a investigar un poquito más…

¡Hasta la próxima! 

Un naixement, un nou món d'emocions...

He iniciat la meva entrada amb el títol “Un naixement, un nou món d’emocions”, ja que considero que reflecteix molt bé de què tractarà aquesta, i també recull (en la meva opinió) la temàtica principal d’un vídeo vist en la classe d’educació socioemocional “The Baby Human”, del qual m’hi dedicaré a fer-ne una reflexió.

Baby Human Sentirr

Amb el títol “Un naixement, un nou món d’emocions” em vull referir a què cada infant que neix, ja gaudeix de certes emocions, però que per cadascun d’ells suposa una nova dimensió, ja que són sens dubte, éssers únics, amb maneres de ser i d’expressar-se diferents. Aquesta és una de les idees fonamentals que ens transmet el documental “The Baby Human”, fent-nos adonar al mateix temps, que durant els primers anys de vida trobem presents moltes emocions en diverses situacions que és molt important conèixer-les.

Haig de dir, que abans de veure aquest vídeo, no em parava a pensar en la gran importància que pot arribar a tenir l’àmbit emocional en els nadons, i no perquè no en sigui conscient, sinó perquè em limitava a associar-ho més entre la gent adulta o entre infants més majors. Ara, gràcies a aquest documental, he pogut conèixer de forma aproximada quin és l’origen de les emocions durant els primers anys de vida, i a tenir-ne una concepció molt més adaptada a la vertadera realitat. Per tant...

·         Quins aspectes del vídeo m’han resultat interessants i reforcen el que ja sabia?

-Un primer aspecte que em va resultar molt interessant i que reforça de certa forma els coneixements previs que ja tenia, és que si el nadó no estableix vincles afectius adequats des del seu naixement amb les persones de referència per a ell, tardarà més en somriure i en expressar les seves emocions pròpiament dites. Això em fa pensar en la importància de que hi hagi un clima ple d’afectivitat i de seguretat per als infants (ja des de dins del ventre matern), per a què pugui expressar les seves emocions més fàcilment, ja que en cas contrari, l’únic que s’aconseguirà és desenvolupar infants insegurs i ple d’incerteses, que veuran condicionada la seva pròpia història en el futur.

“Todo lo que percibimos a lo largo de la vida – la manera de enfocar cualquier realidad – está condicionado por nuestra historia y nuestras experiencias afectivas.” (Autor, Silveira)

En la meva opinió, és molt important la comunicació i el vincle afectiu del pare o la mare amb l’infant, per així aconseguir una bona i saludable expressió emocional en un futur, destacant a més a més, el tacte físic i els moments d’intimitat.

-Des de sempre he sigut conscient que els infants, des de ben petits, són capaços de reconèixer amb la cara, els gestos i el to de veu, si la seva mare o pare estan alegres o trists, però probablement, aquest documental del qual estic fent referència, també m’ha ajudat a reforçar la idea de que fins i tot són capaços d’interpretar les emocions en persones desconegudes.


http://www.flickr.com/photos/civilon/5117247599/

-Un aspecte de gran interès que he notat que el documental també ens intenta transmetre i reforçar, és la importància de que els adults coneguin en tot moment els diferents plors de l’infant, ja que per mitjà d’aquests, els més petits ens expressen quines són les seves necessitats i el què desitgen en cada situació. Moltes vegades, si ens hi parem a pensar, els adults, quan sentim a un infant a plorar, només tenim en compte els nostres beneficis, i poques vegades ens parem a reflexionar què és el que ens vol dir exactament. A nivell personal, puc dir que és un tema que em té bastant preocupada, ja que per a mi, entendre els distints plors de l’infant requereix un llarg procés de reconeixement. Ara per ara, com no tinc cap nadó proper, no som capaç d’identificar el plor de qualsevol nadó. Però per què és tant important identificar què ens diu el nadó quan plora?

-Un altre aspecte del documental que m’ha semblat interessant i que reforça el que ja sabia, és que cada infant té el seu propi caràcter individual, i com la seva cura en depèn en gran mesura, cal tenir-lo molt en compte en tot moment.

“La gran esperanza de la sociedad radica en el carácter del individuo”. William Ellery Channing

Aquest últim aspecte relacionat amb el propi caràcter de cadascú, també em fa reforçar la idea de que cada nen tindrà el seu propi estil de superar els seus sentiments. Si observem en el nostre voltant no trobem cap infant igual, tots són diferents, amb la seva pròpia manera de ser,  i amb reaccions distintes, però no per això millors ni pitjors. Tenim el dret de poder ser diferents. Cada nadó quan neix té el seu propi temperament, i d’ell, en depèn l’expressió de les emocions en un primer moment.

Això no obstant, l’expressió de les emocions no només depèn del caràcter i del temperament, sinó que també, agents socialitzadors tant importants com la família, hi juguen un paper essencial. Per altra banda, l’infant, a partir de l’observació i interactuació amb el medi,  també pot aconseguir un gran desenvolupament emocional.

·         Quins aspectes del vídeo m’han aportat nous coneixements?

He acabat d’explicar en l’apartat anterior aquells aspectes del documental que ja coneixia, però que aquest últim m’ha ajudat a reforçar, i ara m’agradaria especificar quins són els nous coneixements que m’ha ajudat a construir (els quals són diversos).

-En primer lloc, he pogut aprendre sobre el somriure social que té lloc en els nadons. Sempre me’n recordaré de la satisfacció que vaig tenir quan a l’acariciar lleugerament els llavis del nadó de la meva cosina (de només 15 dies de vida), aquest em somreia àmpliament, com si rigués, tot pensant que estava establint tota una interacció amb mi, però resulta que aquest fet no era més que un simple acte reflex del nadó. El fet de que l’acariciés provocava que somrigués, però encara no somreia per intentar donar-me una resposta. El somriure social no apareix “aproximadament” fins els 3 mesos de vida (moment en el qual l’infant comença a expressar de forma més clara les seves emocions). Aquest document que a continuació es pot veure ens explica molt bé això del somriure i del somriure com a fet social que té lloc en el nadó:

Spitz Sonrisa Social by May Martorelli

-En segon lloc, haig de dir que no estava del tot segura que el caràcter d’una persona realment es pogués modificar, però amb el documental he pogut aprendre que el caràcter d’un individu canvia, es transforma, a partir de la gent que ens envolta i dels diversos contextos que ens influeixen en el desenvolupament. Com diu Antifonte:

“El ambiente en el que se mueve la persona la mayor parte del día determina su caràcter”.

-Per altra banda, també he après que les emocions dels nens es poden regular a través de distraccions externes i certs estímuls o estratègies. M’ha quedat molt clar que la conducta, el caràcter, les emocions que tenim,... no han de ser sempre les mateixes, sinó que amb les eines i els recursos adequats es poden regular, per exemple.

-Sempre havia pensat que un infant s’autoreconeix, per exemple en un mirall, des del moment que neix. Però amb el vídeo he pogut adonar-me’n que un infant no aprèn a autoreconeixer-se fins que té aproximadament uns 2 anys d’edat. Abans d’aquesta època, va en busca de l’infant que observa a través del mirall (sense pensar que és ell mateix), o bé, pot arribar a tenir por d’allò que veu a través d’aquest últim. Haig de confessar que sempre m’ha semblat molt interessant el procés d’autoreconeixement com a ésser viu, però mai m’havia parat a pensar en quin moment un individu s’autoreconeix pròpiament dit.

http://www.flickr.com/photos/albumdematilde/237292176/

Però no només em sorprèn el fet de que l’infant s’autoreconeixi a través dels sentits, sinó que el fet de que sigui capaç de reconèixer els seus propis èxits i fracassos, dóna lloc que a què aparegui en ell: l’orgull i la vergonya. Em considero una persona bastant tímida i orgullosa, i em sembla molt curiós que apareguin en el moment en què un infant comença a reconèixer els seus propis èxits i fracassos. Vet aquí unes cites que defineixen molt bé què entenc per èxit i fracàs:

“El éxito es aprender a ir de fracaso en fracaso sin desesperarse”. Winston Churchill 

“Todo fracaso es condimento que da sabor al éxito”. Truman Capote

Això no obstant, el documental “The Baby Human” ens demostra que davant d’una situació d’èxit o fracàs, l’emoció que expressi el nen dependrà del seu propi temperament i caràcter. Però què és això de temperament i caràcter? És el mateix? Quina diferència hi ha? Sempre havia utilitzat aquests dos termes com a sinònims, i gràcies al documental he pogut entendre que cada infant neix amb un temperament propi, i aquest últim, s’expressa a través del caràcter. Per tant, són dos conceptes molt relacionats, però que no acaben de voler dir-nos el mateix. 

·         Quins aspectes del vídeo m’han semblat susceptibles de debat o discussió?

Com es pot observar al llarg de tota l’entrada, són molts els coneixements que he obtingut gràcies al documental del qual estic fent referència, però això no obstant, m’he trobat amb algun aspecte (que des del meu punt de vista) s’hauria de debatre o posar en dubte, ja que moltes vegades, del debat i de la discussió, sorgeix la vertadera reflexió.

-En primer lloc, m’agradaria posar en dubte el fet de que els infants comencin a identificar les expressions facials i de veu amb aquest ordre:

1) Les mares, per la raó de que són més expressives que els homes.

2) Un poc més tard els desconeguts.

3) Els pares.

Sí que és bastant lògic que els nadons comencin a identificar les expressions facials i de veu de la seva mare, ja que estan connectats amb ella des de que es troben en el ventre matern, i només al néixer, aquesta és qui els hi ha de donar el pit, però i si no pot? En la meva opinió, l’infant aprèn a identificar les expressions facials a partir del vincle afectiu que estableixi, ja que per exemple, pot estar més temps amb una altra persona que no amb la pròpia mare.  Per altra banda, no estic d’acord amb el fet de que els infants aprenguin a identificar primer les expressions facials de la mare perquè aquestes són més expressives que els homes. Moltes vegades, en el cas dels homosexuals (per exemple), trobem molts homes amb una gran expressivitat. Per altra banda, també m’agradaria posar en dubte si són més fàcils de reconèixer les emocions dels desconeguts que dels propis pares. Des del meu punt de vista, es reconeix millor amb els qui s’està més temps unit.

http://www.flickr.com/photos/fotorita/1401398423/

-En segon lloc, també és digne de debat o discussió, si els nens sempre disposen dels mateixos trets en el caràcter al llarg del temps (temperament innat), o bé, aquest va variant a través de les influències ambientals. El caràcter varia al llarg dels anys o continua sent sempre el mateix? Existeixen els anomenats caràcters fàcils o difícils? En la meva opinió, no hi ha caràcters fàcils ni difícils, sinó que tot dependrà de la manera amb la qual es tracti aquest caràcter i de les estratègies que es facin servir en cas de que es vulgui modificar.

-Un tercer aspecte que també pot entrar en debat, és si els infants tenen habilitats pròpies per regular les seves emocions o encara són massa petits. En la meva opinió, sí que disposen dels recursos adients des de que són ben petits, ja que per exemple, utilitzen moltes estratègies creatives per alliberar la seva frustració per qualsevol circumstància. Cada infant es frustra de manera diferent davant d’una circumstància que no ha acabat d’acomplir les seves expectatives, i el vídeo “The Baby Human” també ens ho demostra.

-Per acabar, una última idea que també es podria discutir, és l’edat aproximada que dóna el vídeo sobre els diversos avanços emocionals que es produeixen en l’infant al llarg dels seus primers anys de vida. En la meva opinió, les diverses edats que es van dient són molt relatives, ja que cada infant és un món i té un nivell maduratiu distint.

·         Aspectes a reflexionar sobre el vídeo:

No m’agradaria acabar aquesta entrada, sense abans destacar aquells aspectes dels quals m’ha fet reflexionar el vídeo.

-En primer lloc, m’ha fet reflexionar sobre les anomenades EMOCIONS MORALS. Mai havia sentit a parlar d’elles, i en una primer instància, si les hagués de definir, diria que són aquelles emocions que estan relacionades amb la moral, amb l’ètica, amb el que està bé i el que està malament en relació a la resta i el propi jo. Del vídeo se’n pot extreure que són aquelles emocions que sorgeixen quan l’infant aprèn a reconèixer el seu propi jo (al voltant dels 2 anys d’edat) i que es manifesten mostrant preocupació per la resta de persones. Així, les seves possibles funcions poden ser el desenvolupament emocional a nivell personal, i la millora de les relacions cap i amb els demés. Són per exemple, l’orgull i la vergonya. Aquí podeu veure per exemple, un document molt interessant sobre les emocions morals:

"Las Emociones Morales" by Chantal Escarlet Valenzuela Herrera

-En segon lloc, he pogut reflexionar a primera mà, d’aspectes com els següents:

o   De la importància de que els infants reconeguin les seves pròpies emocions i la dels demés, i que a més, hi hagi una interpretació mútua del que aquestes volen dir.

o   De la importància de l’establiment d’uns adequats vincles afectius per al desenvolupament emocional i d’un bon clima afectiu.

o   De la importància de conèixer l’infant com a individu únic, i amb necessitats concretes, a més d’amb un caràcter i temperament determinat.

o   Del rol que ha d’exercir l’adult i l’educador.

o   I de mols altres aspectes més.

Per concloure, és molt l’aprenentatge que he realitzat en torn al món de les emocions que té lloc en els infants des del seu naixement, però encara em queden molts esquemes per acabar de construir, modificar i reflexionar-ne. Com aconseguir-ho? Començant per identificar les meves pròpies emocions, posant-les nom, i creant un clima afectiu adequat per tal de reconèixer què ens vol dir l’infant quan expressa una emoció, i especialment, reflexionant.  

Seguimos manos a la obra... Diario de Representación Escénica 4

Nuestro grupo ¡3, 2, 1, acción! vuelve de Semana Santa con las pilas lo más cargadas posibles y con las ideas un poco más ajustadas. Durante las vacaciones nos habíamos reunido para hablar un poco del escenario y de los elementos decorativos que queremos incorporar en nuestra representación teatral, así como también de los disfraces y de los distintos materiales que necesitábamos llevar en las próximas sesiones, con el objetivo de ponernos manos a la obra lo antes posible.

Aunque empezamos a hablar del escenario, cabe decir que todavía no teníamos claro dónde sería nuestra representación teatral, por lo que no pudimos prever su posible distribución, pero sí que pudimos comentar aquellos elementos necesarios para el desarrollo de nuestra historia, y que son válidos en cualquier lugar, como pueden ser: el material necesario para diseñar flores, rocas, hierba, hojas,… Ahora, al fin, ya sabemos dónde será la representación, en el Diario de Ibiza, pero todavía nos queda una importante función: ir a visitar el escenario de nuestra obra para poder adaptarnos a él.  

El material que acordamos entre todas las componentes del grupo que sería importante traer para las próximas sesiones, es el siguiente: sábanas blancas, cajas de cartón de tamaño muy grande, papel celofán, cinta de cerrajero, pintura fluorescente, un casco para crear la cabeza de la hormiga,… entre muchos otros, destacando especialmente en mi caso, traer unas medias lilas que encontrase por casa, ya que las que había pintado con tempera lila no habían quedado del todo bien, y es necesario que el material que utilice sea el más adecuado posible para que pueda parecer una hormiga.

Gracias a esta pequeña reunión durante las vacaciones de Pascua, ayer día 11 de abril, cuando nos juntamos de nuevo, cada una ya sabía por dónde tenía que continuar y qué hacer. Eso no obstante, en mi opinión, Carolina, Alicia y yo, quizá estábamos algo más desorientadas, ya que justamente después de la clase de representación con nuestra profesora Carmen, teníamos un examen oral de inglés, y los nervios nos tenían un poco más descontroladas. Además, particularmente observaba que no podríamos estar todo el tiempo deseado, ya que nos teníamos que ir antes por el motivo del examen, y veía que no podríamos avanzar todo lo que hubiésemos querido.

A pesar de los nervios, me puse manos a la obra, y la sesión transcurrió así:

-En primer lugar, como faltaban algunos materiales para poder diseñar mi disfraz de hormiga, me puse a ayudar a mi compañera Carolina con su traje de mariquita. Ella estaba bastante entretenida diseñando sus alas con goma eva roja, pero yo propuse ayudarla. Así, marqué con un lápiz la forma de las alas encima de la goma eva, y después, entre las dos, las recortamos.

-Una vez que estuvimos satisfechas con las alas, me acordé que yo había traído unas medias lilas para poder diseñar mi máscara de hormiga de nuevo, ya que las medias que había pintado con tempera lila en las sesiones anteriores no me terminaban de convencer. Así, con la ayuda de Carolina, las corte acorde con el tamaño de mi cabeza, y después mi compañera, con unas tijeras, cortó los agujeros de alrededor de la boca, la nariz y los ojos. El resultado quedó así:

-Orgullosa con mi máscara, me dispuse a observar y a preguntar cómo iba el trabajo de mis compañeras. Alicia estaba concentrada pintando sus alas de mariposa con pintura de color rosa fosforito, mientras que Ana estaba diseñando las patas de la oruga y recubriéndolas con pelitos de lana. Mientras tanto, Arancha estaba creando sus patas de araña. Debo decir, que estamos realizando un buen trabajo, y aquí se puede ver por ejemplo, como están quedando las alas de mi compañera Alicia: 

-Como observé que mis compañeras estaban ocupadas y cada una ejercía su función y no necesitaban ayuda, y además, yo no podía continuar con mi disfraz de hormiga, me propuse a seguir ayudando a  Carolina, la cual sí necesitaba ayuda. Así, con pegamento superglu que yo había traído,  y con goma eva roja, creamos las antenas de la mariquita, y además, terminamos los ojos. El resultado quedó así:

La verdad que los ojos de mariquita de Carolina quedaron muy bien, y yo me empecé a preguntar cómo crear los míos. Entre todas decidimos que lo más ideal para crear mis ojos de hormiga, sería gracias a dos coladores. Eso no obstante, llegó el momento de poner fin a la sesión, era la hora de ir recogiendo para dar paso al examen de inglés.

Debo decir que la sesión de ayer fue muy útil, pero quizá no pude disfrutar todo lo que hubiese querido, ya que los nervios del examen empezaban a notarse, y además, me quede con la sensación de querer avanzar más, pero no podía, me debía ir. Sin embargo, a pesar de las posibles dificultades, en mi opinión, cada sesión de representación termina siendo una experiencia fascinante e inolvidable. 

¡Hasta la próxima!