Com un pastís ple d'emocions...

Com un pastís ple d'emocions... sí, aquest és el títol de la meva nova entrada, i no és una recepta de cuina. És una forma de sentir-me que m'ha esdevingut nova, i que espero que quedi clar al llarg d'aquesta entrada. He començat una nova assignatura i puc dir que em sento com un pastís no ple de maduixes, sinó d'emocions. 

http://www.flickr.com/photos/bloggyboulga/395276411/

Una nova assignatura comença a tenir lloc en el meu recorregut que em formarà com a docent, així com també, com a persona. S’anomena Educació Socioemocional, i li vull donar la benvinguda ja que simplement és la primera matèria, des dels inicis de la meva escolarització, que es dedica especialment (encara que entre molts altres aspectes) a parlar de les emocions. Amb això no vull dir que pensi que les emocions només siguin part de l’àmbit acadèmic, és clar, sinó tot el contrari. El que realment vull dir és que les emocions formen part de la nostra vida des de que naixem, i sembla que no està del tot ben vist mostrar-les a l’exterior, i fins i tot, parlar d’elles amb total naturalitat. Per això, al trobar-me per primera vegada amb una matèria que tracta d’elles em pareix fascinant, i fins i tot estrany, tot i que no m’hi hauria d’aparèixer, ja que sens dubte, les emocions són uns aspectes primordials que ens constitueixen com a humans i que formen part de nosaltres mateixos.

“No olvidemos que las pequeñas emociones son los capitanes de nuestras vidas y las obedecemos sin siquiera darnos cuenta”. Vincent Van Gogh.

Des del meu punt de vista, la societat en general (encara que ha evolucionat molt la seva forma de pensar), reprimeix massa les emocions, i encara es considera en molts de casos, per exemple, que plorar és cosa de persones sensibles i que no són fortes emocionalment. Això ja ho he pogut comprovar en l'assignatura de Psicologia Educativa cursada aquest any, i també, en la matèria de Desenvolupament Cognitiu i Lingüístic cursada l'any passat. D'aquesta última, especialment vull destacar una activitat que em va resultar molt agradable, satisfactòria i gratificant en relació a les emocions i als sentiments. Probablement, em va semblar tant fascinant, degut a què era la primera vegada en la meva vida que podia realitzar una activitat relacionada amb l'àmbit emocional. L'activitat consistia en teatralitzar una emoció que ens era assignada pel professor, per part de dues persones, mentre que una tercera s'encarregava d'observar i anotar les reaccions que provocava aquella emoció en la resta de persones del voltant. En el meu cas, a una companya i a mi, ens va tocar entrar a una botiga de collarets i pulseres, i teatralitzar l'exaltació i la bogeria. La reacció per part de les persones del voltant ho deia tot, estaven sorpreses per la nostra actuació (tant poc comuna, almenys per les persones que estaven comprant) dins d'una botiga. Què té de dolent en expressar les pròpies emocions, sensacions i sentiments? 

http://www.flickr.com/photos/graft/2108075169/

Això no obstant, haig de dir que a poc a poc la societat en general es va conscienciant de la importància de tenir en compte les emocions, i respecte dècades anteriors s’ha progressat molt. A nivell personal, puc dir que quan era més petita, creia que les emocions s’havien de mostrar el menys possible, i que quan més es portessin a l’interior d’un mateix, millor. Ara, a través d’anar reflexionant sobre les emocions des de fa un temps (ja que la trobo una temàtica molt interessant que sempre m’ha generat molta curiositat), puc dir que he canviat molt la meva concepció respecte aquestes, i encara el que em queda per aprendre d’elles, i que espero perfeccionar bastant a partir de l’assignatura que he mencionat anteriorment.

·         Quines emocions em desperta aquesta assignatura, anomenada Educació Socioemocional?

Per començar, m’agradaria explicar quines noves emocions i sensacions em desperta aquesta nova assignatura i que em fa sentir com un pastís ple d'emocions, però abans crec que seria més adequat reflexionar sobre el que jo entenc per emoció. M’he adonat de compte que moltes vegades creiem que tenim molt clar què vol dir el concepte d’emoció, però després alhora de definir-lo no està tant clar.

Precisament és el que m’ha passat a mi. Fins ara havia pensat que era un terme molt fàcil de definir, però no ha sigut així, i pel meu cap han passat diverses preguntes, com: quina diferència hi ha entre una emoció i un sentiment? Es senten emocions cada dia? Què es considera emoció i què no?

Per a mi, una emoció és un estat anímic que transcorre pel nostre cos davant una situació o esdeveniment en concret, i que segons aquesta mateixa situació, i depenent de l’experiència i caràcter de l’individu (a un nivell més subjectiu), es produirà un tipus d’emoció o una altra. Aquesta és la concepció que tinc d’emoció en aquests moments, però per altra banda, tinc certa confusió en relació al concepte de sentiment. Després de reflexionar una estona, he arribat a la idea de que un sentiment té un caire més cognitiu i més durador que una emoció, i ve a ser com una mena d’actitud que es dóna a partir d’una emoció, quan el cervell n’és conscient. 

Per exemple, una amiga ens dóna un regal. L’emoció que es produirà en uns primers instants serà d’alegria, mentre que després ens quedarà un sentiment d’estima cap a ella. 




 Així és com definiria sentiment i emoció en una primera instància, sense haver rebut cap tipus de formació, sinó a través de la meva pròpia reflexió i del bagatge de coneixements del qual disposo. 

http://www.flickr.com/photos/juliot/2122457291/

Després de reflexionar una mica sobre les emocions i sentiments, vaig a donar resposta a la pregunta de quines emocions em desperta aquesta nova assignatura anomenada Educació Socioemocional. Bé, haig de dir que en un primer moment, la primera paraula que em ve al cap és curiositat, molta curiositat. Des de fa un temps m’interessa molt tot el que està relacionat amb l’àmbit emocional, i no sé molt ben bé el perquè. Probablement degut a què en la nostra societat ha estat bastant reprimit, i per la necessitat que hi ha de poder expressar el que un sent sense cap tipus de prejudici. Això no obstant, la curiositat és realment una emoció? Del que sí n’estic més segura és de les següents emocions que em transmet l’assignatura:

-En primer lloc em transmet por, inseguretat. El perquè? És una assignatura nova, amb una temàtica encara poc tractada en la nostra societat, i que pot fer remoure el que cadascú porta en el seu interior. El mateix passa quan es realitza un pastís per primera vegada. Es poden tenir tots els ingredients i una explicació de com fer-lo, però la por i la inseguretat de no cuinar-lo bé estaran presents. 

http://www.flickr.com/photos/sologuess/373983106/

-En segon lloc em transmet alegria. El simple fet de començar aquesta assignatura, des del meu punt de vista tant interessant, em fa estar contenta i sentir una mena de pessigolleig a l’estómac, alhora que un sentiment de benestar. El mateix passa quan es cuina un pastís. 

http://www.flickr.com/photos/pikasteperotegustara/6427408551/

-En tercer lloc, vergonya. No sé molt ben bé el perquè, però el fet de trobar-me amb una assignatura amb la qual es dóna una gran oportunitat d’expressar les emocions, sentiments i sensacions, em causa vergonya, encara que no hauria de ser així. Quan es cuina un pastís i aquest no queda tal i com es volia, es tindrà vergonya de presentar-lo davant algun familiar o amic. 

http://www.flickr.com/photos/aracelota/5726482243/

-Per últim, sorpresa. És una assignatura que provoca que em trobi en una situació novadora i estranya, i que incentiva el meu interès. 

http://www.flickr.com/photos/nimmue/6449627025/

Aquestes són les emocions que em desperta aquesta assignatura, però cal saber que cada persona experimenta emocions de forma particular i concreta, ja que cada persona és única. Cadascú dissenya el seu propi pastís d'emocions. Amb això vull dir, que un altre individu pot sentir unes emocions totalment diferents a les meves en relació al començament d’aquesta nova matèria, o bé, veure una mateixa emoció en alguns casos de forma positiva, en altres negativa o en altres ambigua. Per a mi no hi ha emocions bones o dolentes, sinó que depèn molt de cada situació amb la qual un es trobi. D’entre les emocions esmentades abans, les classificaria de la següent manera:

EMOCIÓ POSITIVA	EMOCIÓ NEGATIVA	EMOCIÓ AMBIGUA
L’alegria	La por i la vergonya	La sorpresa

-L’alegria és per a mi una emoció positiva ja que em fa sentir bé amb mi mateixa, al mateix temps que motivada i amb un profund benestar.

-La por i la vergonya les considero emocions negatives perquè em fan perdre seguretat, no sentir-me bé amb mi mateixa ni amb les persones del voltant, i em fan trobar desequilibrada emocionalment, al mateix temps, que dificulten la consecució dels possibles objectius que pugui tenir.

-Per últim, la sorpresa la considero una emoció ambigua i neutral, ja que pot variar en positiva o negativa segons l’estímul que provingui de l’exterior.

·         Una conferència molt útil...

Són diverses les emocions que em desperta aquesta nova assignatura, però encara em queda un llarg camí per recórrer, molts d’aprenentatges per assolir, així com moltes emocions, sentiments i sensacions per sentir. A més a més, considero que es tracta d’una formació que no acaba en els estudis universitaris, sinó que m’haig d’anar formant cada dia. De la mateixa forma, no s'aprèn a ser cuiner en un dia, sinó que és a través d'anar cuinat al llarg del temps que s'aconsegueix ser un bon cuiner. 

Per aquest motiu, aprofitant que considero molt important la meva formació al llarg de la vida, no he dubtat dues vegades en assistir a una conferència molt interessant duta a terme al Palau de Congressos de Santa Eulària del Riu el passat divendres dia 22 de febrer, i impartida per la psicòloga Laura Cardona. 

La conferència, anomenada “La importancia de poner límites a los hijos, ¿por dónde empezamos?” m’ha resultat una experiència molt enriquidora, i m’ha fet sentir molt alegre i motivada. Trobo que està molt bé que es facin conferències d’aquesta mena, especialment dirigides a les famílies, ja que sens dubte aquestes moltes vegades es troben desorientades en relació a posar límits i a exercir la seva “autoritat”. Ens trobem davant una situació en la qual l’estructura familiar s’ha vist modificada, i per tant, també s’han vist modificades les funcions dels pares, els quals ara no saben com actuar davant els seus fills. A aquests ja no els hi serveix el rol autoritari, però per a què una família pugui subsistir hi ha d’haver certa autoritat. A més a més, aquests es volen mostrar afectius, i l’únic que aconsegueixen és eliminar aquells límits que haurien pogut resultar ser afectius per als seus infants. Per tant, sorgeixen molts de dubtes entre els pares, que després també són transmesos als docents dels seus fills. Aquesta temàtica i moltes més, com ara, la necessitat dels càstigs, la sobreprotecció, el perill de la violència física i psicològica, l’autonomia, un estil democràtic,... són les que es varen tractar en la conferència, i de les quals puc dir que tenen una profunda relació amb les emocions. En la meva opinió, les emocions són la base de tots aquests aspectes, i si aquestes no es tenen en compte, és el que provoca que després els pares no sàpiguen posar límits als seus fills.

·         Per concloure...

Des del meu punt de vista, les emocions encara estan massa reprimides en la nostra societat. Per això és molt important reflexionar sobre elles, i tenir en compte en tot moment les emocions que es desperten en cada situació. Les emocions poden ser de diversos tipus i presentar-se de manera diferent en cada persona, però són aspectes primordials que ens configuren com a humans, i que després juguen un paper molt important en la tasca docent i en l’establiment de límits per part dels pares als seus fills. 

Tot això "crec" que ho tinc clar, però encara em queda molt per assimilar i acomodar en relació a la temàtica de les emocions, així com molts d'esquemes per construir, tal i com ens deia el psicòleg Piaget. Estic disposada totalment a saber els ingredients que formen el pastís de les emocions que he mencionat anteriorment. Vull descobrir-ho, em crida l'atenció, vull reflexionar-ne. 

Un mundo de creatividad muy significativo...

Parándome a pensar durante unos instantes, me he dado cuenta que muchos de nosotros no le damos la importancia que especialmente se merece el mundo del arte, de la creatividad, de la pintura y el de dejar volar libremente la imaginación para expresar algo que proviene del propio interior.

http://www.flickr.com/photos/martius/5158431151/

Creo que muchas veces nos limitamos a crear, pero sin pensar que hay detrás de aquella creación. En otras, nuestra tendencia se basa en imitar unos modelos, ya que creemos que no servimos para dibujar, o que no tenemos imaginación ni espíritu creativo. Sin embargo, he podido llegar a la conclusión que hay que perder el miedo y que cada uno debe creer en sus propias capacidades. Esto ha sido posible, gracias a los distintos dibujos y creaciones que he ido haciendo a lo largo de la asignatura de plástica, y a medida de ir reflexionando sobre ellos. Gracias a éstos, he podido entrar en un mundo de creatividad muy significativo, y con una premisa muy clara:

"Para vivir una vida creativa debemos aprender a perder el miedo a equivocarnos" Joseph C. Pearce

Éste es uno de los aspectos principales que he aprendido a lo largo de la asignatura de plástica (entre muchos otros), y con el cual me he basado para hacer las distintas actividades artísticas, de las que especialmente me gustaría destacar dos. Las dos láminas que voy a explicar ahora me han resultado muy significativas para mi propio aprendizaje (además de interesantes y muy motivadoras), y son unas de las que especialmente me han hecho perder el miedo a equivocarme cuando dibujo. Antes tenía miedo de que no me saliera la creación artística (tal y como deseaba desde un primer momento), o pensaba que algunos dibujos no los podría realizar ya que no tenía las dotes artísticas necesarias para ello, pero esta perspectiva ha cambiado. ¿Por qué tener miedo a mostrar la creatividad que cada uno tiene en su interior?

LÁMINA: EXPERIMENTACIÓN CON TINTA CHINA

Una de las láminas que me ha gustado mucho ha consistido en lo siguiente: coger una lámina en blanco y dividirla en 16 cuadritos, para posteriormente, a través de empapar con tinta china distintos materiales con diferentes texturas, lograr múltiples estampados e imprentas, como si de huellas se tratasen, y sin repetir ninguna en cada cuadro.

Debo decir que en un primer momento, cuando la profesora nos pidió esta tarea, estaba bastante desorientada, aunque motivada a la vez. Sí que es verdad que había oído hablar de la tinta china, pero nunca la había utilizado, por lo que me encontraba bastante perdida, pero al mismo tiempo con mucho interés y curiosidad. Por lo tanto, era una lámina que me provocaba miedo por si no la realizaba bien, pero que a la vez me incitaba a aprender a perder el miedo a equivocarme, y a poner en marcha todas mis capacidades y dotes artísticas.

Para poder crear distintos estampados busqué por mi casa todo tipo de materiales: trocitos de tela de distinta textura, madejas de lana, cordones, algodón, esponjas, bayetas, hilo, papel higiénico, servilletas, cartón, estropajos,… cualquier material por muy simple que pareciese me era de gran utilidad, hasta con el mismo pincel de empapar con tinta china podía crear distintas “huellas”. Eso sí, tenía claro el material que quería, pero no sabía muy bien la cantidad, pero esto último tampoco me supuso ningún problema.

En cambio, lo que sí que me supuso un poco más de dificultad, fue entender cómo crear las huellas con tinta china a partir del material que había buscado. En un principio fue bastante caótico. Empapaba el pincel con tinta china, después el material escogido, y obtenía una y otra vez como resultado una gran mancha negra. No lo entendía. A algunas compañeras no les pasaba.

Voy a poner un ejemplo. Imaginemos que en el suelo se ha derramado chocolate caliente, no la vemos, la pisamos con la huella de los zapatos, y después vemos por toda la casa estampas que recrean la suela del zapato. La lámina que teníamos que realizar venía a ser esto, pero yo no entendía qué provocaba que me saliese una gran mancha negra, y no la textura del material.

http://www.flickr.com/photos/anarey/6980463907/

Después de reflexionar un rato me di cuenta que si había mucha tinta, lo mejor era coger otra hoja y exprimir y escurrir la cantidad de tinta, dando pequeños golpecitos con el material, hasta que quedase el nivel de tinta deseado para crear la huella. Por fin lo había logrado entender. La mejor opción se encontraba en poner la tinta justa y necesaria en cada material, para después, a través de ligeros toquecitos, plasmar su huella en la lámina.

Una vez entendido, el uso de la tinta china me pareció fascinante y maravilloso, una gran oportunidad para desarrollar mi capacidad creativa a partir de un nuevo material que nunca había utilizado. ¿El resultado? Una creación artística con unos resultados espectaculares, y fuente de un gran aprendizaje.

LÁMINA: EXPERIMENTACIÓN CON TEMPERAS

Otra lámina que también me ha gustado mucho, y que me ha parecido muy significativa y enriquecedora, además de hacerme sentir como si volviera a la infancia (pero una infancia que no tiene miedo a experimentar), ha consistido en lo siguiente: coger una lámina en blanco, dividirla en 25 espacios, y a partir de únicamente tres colores (amarillo, magenta y azul cyan), rellenar cada espacio con un color diferente, surgido de la combinación de los tres mencionados.

Debo decir que la idea de realizar esta lámina me pareció fascinante. Ya de pequeña me había gustado mucho pintar con temperas, pero no había sido capaz de crear más de 8 o 9 colores diferentes, a partir de combinarlos entre ellos. Por eso, hacer esta lámina ahora, me suponía un reto muy importante para mí.

Desde siempre, el simple hecho de coger un pincel y empaparlo con tinta de color me ha parecido maravilloso, y me hace transcurrir en mí una serie de sensaciones positivas que son difíciles de explicar. Pintar con temperas sobre una hoja me transmite bienestar, calma y mucha relajación, al igual que cuando escucho música (motivo por el cual he realizado esta lámina con compañía de ésta última). Me alivia el estrés. Creo que vivimos en un mundo demasiado acelerado, donde muchas veces el tiempo nos domina. Por ello, veo necesario dedicar pequeños espacios de tiempo a realizar actividades de este tipo, con las cuales, a través de la expresión artística, cada uno puede demostrar sus propios sentimientos más profundos. Además, des del punto de vista de maestra de educación infantil, también veo muy adecuado que los niños realicen actividades de este tipo. Muchas veces limitamos su creatividad, y si dejamos que jueguen y experimenten libremente con las temperas y sus distintas combinaciones de color, podemos lograr que aprendan, se relajen y disfruten.

http://www.flickr.com/photos/municipiopinas/4682120703/

Cuando empecé a realizar esta lámina de la que estoy haciendo mención, el primer pensamiento que me vino a la cabeza es: únicamente tengo tres colores, ¿cómo voy a lograr tantas tonalidades distintas? No voy a poder. Pero esta actividad me supuso de nuevo otra oportunidad para aprender a perder el miedo a equivocarme. Simplemente se trataba de ir mezclando colores, sin miedo: amarillo con azul para crear verde, azul con magenta para crear morado, magenta y amarillo para crear naranja, naranja con verde, morado con,… y así constantemente. A partir de aquí descubrí, que son muchas las combinaciones que se pueden hacer, y muchas las tonalidades que se pueden obtener (más de las que yo imaginaba).
¿El resultado? Una lámina llena de colores, y una gran oportunidad para el desarrollo de la creatividad y la imaginación.

Por lo tanto, estas dos láminas que he terminado de explicar me han supuesto una gran oportunidad para mi propio aprendizaje y para el desarrollo de mi espíritu creativo. Eso no obstante, ninguna de las otras láminas que he realizado a lo largo de la asignatura de plástica se ha quedado atrás. Todas y cada una de ellas me han supuesto un verdadero aprendizaje y una posibilidad más para la reflexión, ya que muchas veces creamos, pero no sabemos lo que creamos. Aquí podéis ver algunos ejemplos de otras láminas que he realizado:

Para finalizar, únicamente decir que la asignatura de plástica en general me ha supuesto una experiencia muy positiva, a la cual estoy muy agradecida, y sin la cual no me podría haber dado cuenta de esto:

“Sin el arte la vida sería un error"

 Friederich Nietzsche

La família i l'escola en el procés d'ensenyament-aprenentatge...

Des de que he iniciat els meus estudis per convertir-me en mestre d’educació infantil, i especialment gràcies a les aportacions obtingudes de la psicologia, he pogut prendre constància de que els primers anys de vida de l’infant són fonamentals per al seu aprenentatge, i que com a conseqüència d’això, és necessari dur a terme una bona educació, on hi jugarà un paper essencial, la família i l’escola.

“Ante todo lo demás está la infancia. La huella de los primeros años, los que deciden para siempre lo que vamos a ser”. Josefina Aldecoa (escriptora)

Aquí teniu un vídeo que ens parla de la importància de l’educació en els primers anys:

Per tant, en aquesta nova entrada m’agradaria tractar aquells àmbits que més influència i repercussió tenen sobre l’aprenentatge dels infants en les primeres edats, que són la família i l’escola, i que especialment depèn d’una bona interacció entre elles (tot i que lamentablement, encara avui en dia, des del meu punt de vista i de molts d’investigadors, aquesta relació encara deixa molt per desitjar). Concretament, intentaré reflexionar sobre aquells factors interpersonals implicats en el procés d’ensenyament-aprenentatge, i sobre la interrelació entre família i escola, i les seves corresponents variables.

Quins són els factors que envolten i que influeixen en el nivell de desenvolupament de l’infant, i que organitzats d’una manera o una altra, poden repercutir positiva o negativament sobre ell? Com ha d’actuar la família per facilitar el procés d’aprenentatge de l’infant des del seu naixement? Com han d’intervenir els docents per aconseguir que les famílies s’impliquin en el centre escolar i en la pròpia educació dels seus fills? Aquestes i moltes preguntes més, són les que em passen pel cap per intentar reflexionar sobre aquesta temàtica, tant simple però complexa, que estic intentant tractar.

·        LA FAMÍLIA:

“La familia es base de la sociedad y el lugar donde las personas aprenden por vez primera los valores que les guían durante toda su vida”.   Juan Pablo II

Sempre he set conscient de que la família és el primer context socialitzador de l’infant, i l’eix fonamental d’una bona educació. Això és així, ja que és el model que m’ha transmès la meva pròpia família, des de que vaig començar a fer les meves primeres passes.

Això no obstant, avui en dia és molt difícil parlar del concepte de família, ja que no es fa referència a un únic tipus de família, sinó que es parla de multiplicitat de famílies, i cadascuna amb unes necessitats determinades. Per això, probablement deu ser tant difícil la relació d’aquestes amb l’escola, ja que aquestes realitzen unes comandes, i no els hi són correspostes. Però també cal preguntar-se: i la responsabilitat que ha d'exercir la pròpia família? Així, les famílies demanen la millor educació per als seus fills, i sembla que només acudeix a les seves orelles l’expressió de fracàs escolar; demanen un espai segur, càlid i de confiança, però la informació que els hi arriba és més be incerta; demanen ser escoltades pels mestres, i simplement obtenen justificacions que no els hi resulten interessants. A més a més, no es poden implicar del tot a l’escola, ja que tampoc el seu horari laboral es pot combinar bé amb l’escolar. Tots aquests aspectes mencionats, a trets generals, és clar, però avui en dia encara no és gens estrany trobar-los.

Moltes de les famílies es troben descontentes amb els mestres dels seus fills, ja que comparen l’educació que tenien elles amb la que ara es proposa, i tot i que hi veuen avantatges, no acaben de veure els principis necessaris per aconseguir la millor educació per als seus fills, i a més a més, pensen que es sol desvalorar la disciplina. Així per exemple, encara es pot escoltar algú dient: “En el meu temps s’aprenia més que ara, almenys, disciplina”.

http://www.flickr.com/photos/vanya_fotos/5003259847/

En la meva opinió, és per tots aquests motius, que provoquen que la família no vulgui agrair la feina del professor, o que desconfiï d’aquesta, o bé, que no vulgui implicar-se ni participar en l’escola (i que si ho fa, sigui pel simple fet de participar, però no per generar canvis).

Per tal d’entendre-ho millor, m’agradaria explicar el cas d’un nen que conec. Aquest té 10 anys, i els seus pares desconfien totalment dels seus mestres. El per què? El seu fill pateix molt de fracàs escolar, i els pares pensen que els mestres no intenten fer res per intentar satisfer les seves necessitats i demandes, o per tal de solucionar la seva problemàtica.  Davant d’aquesta situació, no ens podem posar a defensar únicament un dels dos bàndols, família o escola, ja que es tracta d’un treball conjunt, d’implicar-se mútuament, i de confiar l’un amb l’altre. Des de la meva perspectiva, la família hauria de valorar més la funció docent (que sens dubte és primordial) i començar per confiar amb l’escola, ja que si aquesta no es mostra segura en la responsabilitat que té l’àmbit escolar en l’educació del seu fill, com pot voler millorar la situació? Per altra banda, els docents també haurien de complir una sèrie de requisits, com ara: transmetre confiança a les famílies, no voler canviar-les, i explicar-les en tot moment el procés d’aprenentatge del seu infant. Moltes vegades em dóna la sensació que hi ha docents que “amaguen” informació a les famílies, probablement per por de reprimir-los que han fet poc, i que no s’han adaptat a les seves exigències.

Aquí podem observar un vídeo que parla de la importància d'establir un vincle entre família i escola: 

·        L’ESCOLA:

De l’escola, m’agradaria destacar aquelles variables que poden afectar (de manera directa o indirecta) en el procés d’aprenentatge de l’infant, i que provenen concretament, del mestre d’aquest últim. En la meva opinió, és molt important tenir en compte que cada mestre té una forma de ser i d’actuar determinada, i que es basa amb una metodologia i un estil educatiu diferent, que pot repercutir en el seu alumne sense donar-se’n de compte. Per tal d’entendre-ho millor, n’explicaré 2 casos diferents, en els quals es pot observar, que a vegades la persona de referència pot influir en el camí de l’aprenentatge de l’alumne.

1)      Aquí tenim en Pep:

http://www.flickr.com/photos/gladius_solaris/2785061917/

En Pep és un mestre que es basa amb una metodologia tradicional, consistent en explicar la teoria del llibre de text, mentre que els seus alumnes van copiant i reproduint el que va dient. Un cop explicada la teoria, els hi encomana fitxetes per fer. Cal dir, que no treballa en cap moment les emocions, pel que els seus alumnes els hi resulta molt dificultós poder resoldre algun conflicte entre ells. A més a més, això genera que es sentin insegurs dins l’aula. En Pep segueix un paper autoritari i dirigent, i es limita a elogiar molt als qui fan les coses bé, mentre que renya i fa atacs personals als qui tenen problemes. Davant d’aquesta situació, els alumnes es senten etiquetats i no senten gaire interès per aprendre.

Per tant, en Pep està molt influenciat per les seves pròpies expectatives, que inconscientment, poden limitar el procés d’aprenentatge d’algun dels seus alumnes i reduir la seva autoestima. Així, sol donar més prioritat a aquells alumnes que van més ben vestits i que estan més atents, mentre que mostra una actitud de rebuig, cap aquells infants que rendeixen poc, li exigeixen massa, i presenten problemes de conducta.

Posem-nos en la pell d'un alumne de'n Pep per un moment, què sentiríem? Si sabem que té bones expectatives de nosaltres, treballarem i ens esforçarem més, ens mostrarem més atents, i estarem més motivats. En canvi, si sabem que té males expectatives de nosaltres, no ens esforçarem, no escoltarem, i creurem que no servim per aprendre o estudiar. Aquest últim aspecte, si no li posem solució, podria esdevenir aviat en fracàs escolar.

2)      Aquí tenim na Margalida:

http://www.flickr.com/photos/bichuas/3539480480/

Na Margalida és una mestra que es basa amb una metodologia constructivista. Fa ús del treball per projectes i del treball de les emocions. A partir d’actuar d’aquesta forma, aconsegueix que els alumnes estiguin motivats per aprendre (ja que parteix dels seus coneixements previs i preferències). Cal dir a més a més, que li dóna molta importància a la part afectiva, intenta crear vincles amb els seus alumnes, es mostra empàtica, sempre està predisposada a ajudar, i té molt en compte el desenvolupament emocional dels infants.

Per altra banda, cal afegir que es basa amb un estil educatiu democràtic, ja que valora totes les tasques que realitzen els infants, els hi ajuda a cercar les seves estratègies, i fa la funció de guia i de suport sempre que sigui necessari.

Na Margalida sap que tothom es fa les seves pròpies expectatives, però intenta estar alerta en tot moment amb aquestes, ja que és conscient que poden afectar-li inconscientment en la seva tasca docent, perjudicant el procés d’aprenentatge dels infants. Lamentablement, molts de nens han vist paral·litzat el seu procés d'aprenentatge, per culpa de les expectatives del professor. Sense anar més lluny, a una cosina meva li varen dir quan anava a quart de primària, que mai li anirien bé les matemàtiques, i que no servia per això. I tot, per culpa d'unes expectatives mal utilitzades. 

Si tornem al cas, i ens posem en la pell d’un alumne de na Margalida, podem observar que el nostre aprenentatge no es veurà tant perjudicat com en el cas anterior. Això és així, ja que es parteix en tot moment de les nostres necessitats i preferències, i perquè a més a més, ens valora tal i com som, sense sentir-nos etiquetats en cap moment. Per tant, si hagués d'elegir un tipus de mestre, elegiria seguir el camí de na Margalida, però sempre tenint en compte, que cadascú té la seva pròpia personalitat i la seva pròpia forma d'actuar, encara que amb un objectiu fonamental: la felicitat dels infants. 

Per concloure, tant la família com l’escola tenen papers fonamentals en el procés d’aprenentatge de l’infant. Això no obstant, cal tenir en compte que els nens i nenes aprenen en qualsevol moment de la vida quotidiana, però que és gràcies a aquests dos contextos fonamentals, que poden tenir una educació millor.

Fins aquí, la meva última entrada de l’assignatura de Psicologia Educativa. Espero que vos hagi agradat! 

Educar les emocions en una escola inclusiva...

Avui en dia, comença a posar-se de moda parlar de la importància d’educar les emocions a les escoles. Aquestes, són aspectes primordials que tenim com a humans, però que tendim a deixar-los de costat i a restringir-los. Per què prioritzem continguts de nivell cognitiu i no tractem les emocions? Tenim por de demostrar el que porta cada un en el seu interior, ja que probablement cadascú mostrarà emocions i sentiments diferents? Pensem que si expressem el que sentim, es demostrarà la diversitat humana i la multiplicitat de necessitats que tenim? Per què excloem les emocions? Ja que encara lamentablement tendim a excloure a algunes persones per les seves característiques individuals?

M’ha cridat l’atenció que pot tenir treballar les emocions dins d’una aula inclusiva, ja que en la meva opinió, educar les emocions és afavorir la inclusió de tots els alumnes.  Això és així, ja que a través d’expressar les pròpies emocions als altres, es promou l’empatia, la comprensió i l’escolta activa, valors mutus, l’estar reunit,... És per això i molt més, que m’agradaria parlar d’aquesta temàtica tant meravellosa i fascinant en aquesta nova entrada.

             http://www.flickr.com/photos/eventosuc3m/6868629505/

“No olvidemos que las pequeñas emociones son los capitanes de nuestras vidas y las obedecemos sin siquiera darnos cuenta”. - Vincent Van Gogh.

En una escola inclusiva, tots els alumnes són (o haurien de ser) beneficiaris d’una ensenyança adaptada a les seves pròpies necessitats. Això no obstant, aquests poden tenir moltes vegades la necessitat d’expressar les seves emocions i sentiments, però se’ls hi restringeix, com si d’un aspecte dolent es tractés, i sense tenir en compte que pot ser de vital importància especialment per als nens que tenen necessitats educatives especials (nee). Què té de dolent expressar les emocions i sentiments que es tenen, si es sap a més a més, que fomenten la inclusió dins d’una aula?

 http://www.flickr.com/photos/martius/6170202741/

Els alumnes amb nee solen presentar dificultats d’aprenentatge, problemes en el llenguatge, trastorns del comportament, inadaptació i aïllament social,... pel que solen tenir importants problemes emocionals que els hi causa inseguretat, angoixa, por o una baixa autoestima, entre altres. Per tant, en la meva opinió, si s’aconsegueix donar prioritat a les seves emocions, es poden evitar molts de bloquejos emocionals, i que ells mateixos puguin ajudar-se a resoldre els seus propis problemes. El fet de que puguin contar com es senten i que a més a més, se’ls escolti activament, els allibera emocionalment i en tots els sentits, augmenta la seva seguretat, incrementa la seva autoestima, afavoreix les seves relacions socials, fa que no es sentin exclosos,...

Per què, des del meu punt de vista, és important treballar les emocions, especialment en una escola que defensa la inclusió? Hi ha tota una sèrie d’aspectes que ho expliquen, i que des de la meva perspectiva, alguns d’ells són els següents:

-Treballar les emocions implica conèixer les pròpies emocions i sentiments, descobrir el propi autoconcepte, entendre el per què un es sent d’una forma i no d’una altra quan existeix un problema o dificultat. D’aquesta forma, tal i com ens diu el filòsof Nietzsche: “quien tiene un porqué para vivir puede enfrentarse a todos los cómos”. Així, si els nens es comprenen a sí mateixos, no es sentiran aïllats. A més a més, podran regular el seu comportament i la seva forma d’actuar davant els demés.

-Treballar les emocions implica conèixer les emocions i els sentiments dels demés, ser empàtics, posar-se en la seva pell. Així, els infants podran comprendre com es senten aquells companys que per les seves característiques i condicions personals són favorables a l’exclusió. D’aquesta forma, en la meva opinió, s’aconseguirà que es posin a la seva situació, i que no tendeixin a discriminar-los i a mantenir-los aïllats.

-Treballar les emocions permet també, adoptar una actitud més positiva davant la vida, i eliminar les influències negatives.

            http://www.flickr.com/photos/phoenixdiaz/1453478168/

“Las emociones san tan intensas que algunas veces trabajo sin enterarme”. Vincent Van Gogh

-Per últim, dir que aprendre a expressar les emocions ens permet dir com ens sentim mental i físicament. Si no estem contents amb el nostre entorn ho podem expressar. Una gran meravella. 

A través de l’educació emocional, podem aconseguir que els diversos individus de la societat resolguin els seus problemes i les seves dificultats juntament amb altres persones, i amb el total respecte. A més a més, es podrà aconseguir la plena convivència entre uns i altres. Educar les emocions  depèn de nosaltres mateixos, i si realment volem apostar per una educació inclusiva, en la meva opinió s'ha de començar per les emocions. Per tant, s'ha de lluitar per una educació emocional en l'àmbit de l'educació inclusiva, encara que el camí sigui dificultós. 

Aquí teniu un vídeo, on apareix un exemple d’escola que treballa els continguts emocionals, i que m’ha semblat molt interessant. Espero que vos agradi!

Reflexió sobre el llibre "Quiet"...

El llibre Quiet, de Màrius Serra, és des del meu punt de vista un relat impressionant, que et deixa sense paraules, i sens dubte, en cap moment indiferent.

Es tracta d’un llibre que et fa reflexionar des de la primera pàgina que comença, fins la darrera; que et fa conscienciar sobre diversos pensaments estesos dins la societat (en relació a la discapacitat i a les necessitats especials) que són un gran error. A més a més, et fa posar a la pell d’uns pares que tenen un fill amb NEE dins d’un món encara incomprensiu.

Puc dir que ha set una de les narracions que més m’ha agradat de tota la meva vida, i que més emocions i sentiments m’ha fet sentir. Es notava que l’autor tenia la necessitat d’expressar el que sentia i de fer sentir el que sentia, i realment ho ha aconseguit, fet que n’estic molt agraïda. Màrius Serra, en només explicar els 7 primers anys de vida del seu fill Llullu, el qual pateix una greu encefalopatia, han set suficients per fer-me posar a flor de pell.



  http://www.flickr.com/photos/barloventomagico/8091788608/

Ara m’agradaria especificar tots i cadascun dels aspectes dels quals he reflexionat al llarg de la lectura, i que crec que són dignes de mencionar, sempre tenint en compte que em falten paraules per expressar el que aquest llibre m’ha fet sentir.

1)   En primer lloc, m’ha fet conscienciar de com es senten les famílies que tenen fills amb necessitats especials o discapacitat. M’ha fet adonar, que malgrat els murmuris i mirades estranyes per part de molta gent, aquestes lluiten i ho viuen amb total normalitat, ja que a més, no tenen motius per sentir-se diferents a la resta, només han d’ocupar-se de satisfer unes necessitats una mica més peculiars. En el cas d’aquest llibre del qual estic reflexionant, haig de dir que admiro l’enteresa i el benestar amb la qual fan front els pares la malaltia del seu fill. Com a mare o com a mestra em puc trobar en una situació similar, pel que s’ha d’aprendre a ser fort davant les circumstàncies que es presentin.

Molta gent considera que tenir un fill amb necessitats una mica especials, com les del Llullu, genera un gran estat de dolor i tristesa de per vida, que provoca que mai es pugui a tornar a viure de la mateixa forma. Aquest llibre, ens demostra que no és així, que és tot el contrari. Tenir un fill amb NEE o discapacitat, provoca tants de moments de felicitat o més, que sinó tingués certes demandes especials. A més a més, permet continuar amb la mateixa forma de vida, però simplement tenint més cura d’aquell infant. En el llibre del qual estic parlant, la família continua viatjant igual, en cap moment els hi resulta cap trava. Tot el contrari, saben que l’esperança de vida del seu fill és bastant reduïda, i volen que visqui el millor possible totes aquelles experiències que a ells els hi agraden. Encara que ell no se’n recordi de res, i que per això tampoc se n’oblidi (tal i com ens diu Màrius Serra). 

2)      En segon lloc, aquesta lectura m’ha fet adonar de la importància de ser resilent, és a dir, de ser capaç de fer front als diversos obstacles que es presenten, i a més a més, de sortir-ne enfortit. Encara que sembli que una cosa mai canviarà, que sempre serà així, i que mai es podrà veure d’una altra manera, ens diu que hi ha d’haver esperança i no ensorrar-se. Així, en Quiet, el pare del Llullu deia que mai podria veure córrer el seu fill, però al final del llibre, a través d’una sessió fotogràfica i una versió en flash per ordinador, ho podrà aconseguir. Per tant, té molta raó la dita “nunca se puede decir nunca”.

3)    En tercer lloc, m’ha fet adonar del gran valor que pot tenir la comunicació. L’autor del nostre llibre ens presenta un infant inexpressiu, que no somriu, que no parla, que no es mou,... però que això no implica que no es pugui intentar establir una mena de comunicació amb ell, com ara, a través de la pell.

A més a més, m’ha fet entendre que és molt important que es pugui mantenir contacte i compartir experiències amb altres pares que presentin situacions similars. Mai s’està tot sol, encara que la societat sembli que els ignora, basta només veure tot el personal que treballa amb persones com el Llullu (cuidadors, psicòlegs,...) i que intenten fer possible les adaptacions que siguin necessàries. En la meva opinió, tot això és molt important valorar-ho, tot i que encara queda un llarg camí per recórrer. 

4)   En quart lloc, la lectura m’ha fet veure que el fet de no rebre cap resultat positiu, pot resultar moltes vegades angoixant i minvar anímicament, però que tampoc tanca cap possibilitat optimista, ni cap esperança. En molts de casos, resulta totalment desesperançador no rebre un diagnòstic i un tractament concret sobre una malaltia, però el fet de que no es sàpiga, no tanca cap porta.

Gràcies a aquest llibre, he pogut entendre el gran valor que té, poder tenir un diagnòstic i un tractament concret per solucionar una malaltia. Com ens diu el pare del Llullu, s’hauria de poder organitzar una festa en cada situació així. Malgrat tot, la societat en general no ho sol tenir gaire en consideració.

5)    En quint lloc, la lectura ens demostra la profunda ràbia que genera a una família, veure com no es té en consideració la seva situació i les seves possibles dificultats davant de molts d’àmbits de la vida quotidiana (tot i que no en tots). Això em fa adonar, que la societat en general pensa molt amb les seves conveniències, i no té en compte la dels demés. Els hi dóna el mateix, si entorpeixen l’accés a qui el pugui necessitar. Clarament, això ens porta al concepte d’invisibilitat. Per què tendim a fer invisibles dins la societat, aquells que precisament haurien de ser més visibles per les seves necessitats tant peculiars?

Un clar exemple de que es volia fer invisible la família del Llullu, el podem trobar en una situació molt concreta de la lectura, que a mi, personalment, em genera una profunda ràbia i indignació. La família acudeix a un restaurant de luxe a menjar peix, i els amos, en veure el Llullu, canvien la cara i només posen pegues. Diuen que molestarà als clients, pensen que enlletgirà el seu local i intenten que no mengin allí, o bé, intenten col·locar-los en una zona molt discreta, per tal de que no se’ls vegi gaire, convertint-los així, en invisibles.

El relat ens mostra que els “Llullus” gairebé només són visibles per aquelles persones que comparteixen les mateixes experiències, o bé, per negocis i interessos econòmics. Aquest aspecte em pareix vergonyós en la societat d’avui en dia. En la meva opinió, hi ha d’haver un profund procés de conscienciació dins de la societat. M’he adonat, que el llibre ens fa una crida a tot això, a aconseguir més visibilitat i conscienciació entre totes les persones, a que ens posem en la pell de les famílies que tenen infants amb NEE o discapacitat. Hi ha més nens amb necessitats especials dels que pensem. La invisibilitat al món és molt acusada i l’hi hem de fer front.

Des del meu punt de vista, hi ha d’haver un canvi de mentalitat a tots els nivells. La gent (inclosa jo mateixa), davant de casos com el de Llullu, no saben com tractar-lo. Molts consideren els nens amb necessitats especials com sinònim de fracàs, però realment no és així, aquests també poden triomfar i aprendre, i el llibre del qual estic reflexionant ens en mostra diversos exemples.

6)    Per últim, haig de dir, que gràcies a aquest llibre, he après a tenir més en compte qualsevol detall, per insignificant que sigui o que sembli. Moltes vegades amarguem la nostra existència, i no tenim en compte els petits detalls, els que ens donen força i ens permeten seguir endavant.

M’agradaria acabar amb aquesta cita de Miguel Ángel Santos Guerra, que apareix en la seva entrada Apasionarse por la vida, i que crec que reflecteix molt bé, la idea principal que m’ha fet sentir aquest llibre:

“Nada hay más importante que saber reaccionar ante las adversidades. Porque éstas existen en la vida. Resulta decisivo saber afrontarlas sin que nos destruyan, sin que acaben con la felicidad

Los elementos clave de su recuperación, a mi juicio, son dos: optimismo y voluntad. Dos actitudes ante nosotros mismos y ante la vida que, siendo tan necesarias, hoy escasean”.

Aquí, una cançó que reflecteix una sèrie de sensacions, que en la meva opinió, també ens vol fer transmetre el llibre Quiet:

Espero que vos hagi agradat!