Reflexió sobre el llibre "Quiet"...

El llibre Quiet, de Màrius Serra, és des del meu punt de vista un relat impressionant, que et deixa sense paraules, i sens dubte, en cap moment indiferent.

Es tracta d’un llibre que et fa reflexionar des de la primera pàgina que comença, fins la darrera; que et fa conscienciar sobre diversos pensaments estesos dins la societat (en relació a la discapacitat i a les necessitats especials) que són un gran error. A més a més, et fa posar a la pell d’uns pares que tenen un fill amb NEE dins d’un món encara incomprensiu.

Puc dir que ha set una de les narracions que més m’ha agradat de tota la meva vida, i que més emocions i sentiments m’ha fet sentir. Es notava que l’autor tenia la necessitat d’expressar el que sentia i de fer sentir el que sentia, i realment ho ha aconseguit, fet que n’estic molt agraïda. Màrius Serra, en només explicar els 7 primers anys de vida del seu fill Llullu, el qual pateix una greu encefalopatia, han set suficients per fer-me posar a flor de pell.



  http://www.flickr.com/photos/barloventomagico/8091788608/

Ara m’agradaria especificar tots i cadascun dels aspectes dels quals he reflexionat al llarg de la lectura, i que crec que són dignes de mencionar, sempre tenint en compte que em falten paraules per expressar el que aquest llibre m’ha fet sentir.

1)   En primer lloc, m’ha fet conscienciar de com es senten les famílies que tenen fills amb necessitats especials o discapacitat. M’ha fet adonar, que malgrat els murmuris i mirades estranyes per part de molta gent, aquestes lluiten i ho viuen amb total normalitat, ja que a més, no tenen motius per sentir-se diferents a la resta, només han d’ocupar-se de satisfer unes necessitats una mica més peculiars. En el cas d’aquest llibre del qual estic reflexionant, haig de dir que admiro l’enteresa i el benestar amb la qual fan front els pares la malaltia del seu fill. Com a mare o com a mestra em puc trobar en una situació similar, pel que s’ha d’aprendre a ser fort davant les circumstàncies que es presentin.

Molta gent considera que tenir un fill amb necessitats una mica especials, com les del Llullu, genera un gran estat de dolor i tristesa de per vida, que provoca que mai es pugui a tornar a viure de la mateixa forma. Aquest llibre, ens demostra que no és així, que és tot el contrari. Tenir un fill amb NEE o discapacitat, provoca tants de moments de felicitat o més, que sinó tingués certes demandes especials. A més a més, permet continuar amb la mateixa forma de vida, però simplement tenint més cura d’aquell infant. En el llibre del qual estic parlant, la família continua viatjant igual, en cap moment els hi resulta cap trava. Tot el contrari, saben que l’esperança de vida del seu fill és bastant reduïda, i volen que visqui el millor possible totes aquelles experiències que a ells els hi agraden. Encara que ell no se’n recordi de res, i que per això tampoc se n’oblidi (tal i com ens diu Màrius Serra). 

2)      En segon lloc, aquesta lectura m’ha fet adonar de la importància de ser resilent, és a dir, de ser capaç de fer front als diversos obstacles que es presenten, i a més a més, de sortir-ne enfortit. Encara que sembli que una cosa mai canviarà, que sempre serà així, i que mai es podrà veure d’una altra manera, ens diu que hi ha d’haver esperança i no ensorrar-se. Així, en Quiet, el pare del Llullu deia que mai podria veure córrer el seu fill, però al final del llibre, a través d’una sessió fotogràfica i una versió en flash per ordinador, ho podrà aconseguir. Per tant, té molta raó la dita “nunca se puede decir nunca”.

3)    En tercer lloc, m’ha fet adonar del gran valor que pot tenir la comunicació. L’autor del nostre llibre ens presenta un infant inexpressiu, que no somriu, que no parla, que no es mou,... però que això no implica que no es pugui intentar establir una mena de comunicació amb ell, com ara, a través de la pell.

A més a més, m’ha fet entendre que és molt important que es pugui mantenir contacte i compartir experiències amb altres pares que presentin situacions similars. Mai s’està tot sol, encara que la societat sembli que els ignora, basta només veure tot el personal que treballa amb persones com el Llullu (cuidadors, psicòlegs,...) i que intenten fer possible les adaptacions que siguin necessàries. En la meva opinió, tot això és molt important valorar-ho, tot i que encara queda un llarg camí per recórrer. 

4)   En quart lloc, la lectura m’ha fet veure que el fet de no rebre cap resultat positiu, pot resultar moltes vegades angoixant i minvar anímicament, però que tampoc tanca cap possibilitat optimista, ni cap esperança. En molts de casos, resulta totalment desesperançador no rebre un diagnòstic i un tractament concret sobre una malaltia, però el fet de que no es sàpiga, no tanca cap porta.

Gràcies a aquest llibre, he pogut entendre el gran valor que té, poder tenir un diagnòstic i un tractament concret per solucionar una malaltia. Com ens diu el pare del Llullu, s’hauria de poder organitzar una festa en cada situació així. Malgrat tot, la societat en general no ho sol tenir gaire en consideració.

5)    En quint lloc, la lectura ens demostra la profunda ràbia que genera a una família, veure com no es té en consideració la seva situació i les seves possibles dificultats davant de molts d’àmbits de la vida quotidiana (tot i que no en tots). Això em fa adonar, que la societat en general pensa molt amb les seves conveniències, i no té en compte la dels demés. Els hi dóna el mateix, si entorpeixen l’accés a qui el pugui necessitar. Clarament, això ens porta al concepte d’invisibilitat. Per què tendim a fer invisibles dins la societat, aquells que precisament haurien de ser més visibles per les seves necessitats tant peculiars?

Un clar exemple de que es volia fer invisible la família del Llullu, el podem trobar en una situació molt concreta de la lectura, que a mi, personalment, em genera una profunda ràbia i indignació. La família acudeix a un restaurant de luxe a menjar peix, i els amos, en veure el Llullu, canvien la cara i només posen pegues. Diuen que molestarà als clients, pensen que enlletgirà el seu local i intenten que no mengin allí, o bé, intenten col·locar-los en una zona molt discreta, per tal de que no se’ls vegi gaire, convertint-los així, en invisibles.

El relat ens mostra que els “Llullus” gairebé només són visibles per aquelles persones que comparteixen les mateixes experiències, o bé, per negocis i interessos econòmics. Aquest aspecte em pareix vergonyós en la societat d’avui en dia. En la meva opinió, hi ha d’haver un profund procés de conscienciació dins de la societat. M’he adonat, que el llibre ens fa una crida a tot això, a aconseguir més visibilitat i conscienciació entre totes les persones, a que ens posem en la pell de les famílies que tenen infants amb NEE o discapacitat. Hi ha més nens amb necessitats especials dels que pensem. La invisibilitat al món és molt acusada i l’hi hem de fer front.

Des del meu punt de vista, hi ha d’haver un canvi de mentalitat a tots els nivells. La gent (inclosa jo mateixa), davant de casos com el de Llullu, no saben com tractar-lo. Molts consideren els nens amb necessitats especials com sinònim de fracàs, però realment no és així, aquests també poden triomfar i aprendre, i el llibre del qual estic reflexionant ens en mostra diversos exemples.

6)    Per últim, haig de dir, que gràcies a aquest llibre, he après a tenir més en compte qualsevol detall, per insignificant que sigui o que sembli. Moltes vegades amarguem la nostra existència, i no tenim en compte els petits detalls, els que ens donen força i ens permeten seguir endavant.

M’agradaria acabar amb aquesta cita de Miguel Ángel Santos Guerra, que apareix en la seva entrada Apasionarse por la vida, i que crec que reflecteix molt bé, la idea principal que m’ha fet sentir aquest llibre:

“Nada hay más importante que saber reaccionar ante las adversidades. Porque éstas existen en la vida. Resulta decisivo saber afrontarlas sin que nos destruyan, sin que acaben con la felicidad

Los elementos clave de su recuperación, a mi juicio, son dos: optimismo y voluntad. Dos actitudes ante nosotros mismos y ante la vida que, siendo tan necesarias, hoy escasean”.

Aquí, una cançó que reflecteix una sèrie de sensacions, que en la meva opinió, també ens vol fer transmetre el llibre Quiet:

Espero que vos hagi agradat!

Els factors implicats en l'aprenentatge...

A l’entrada anterior, El procés d’aprenentatge, dequina forma?, ja vaig comentar tota una sèrie d’aspectes que des del meu punt de vista, creia que constituïen bones condicions o oportunitats per afavorir l’aprenentatge dels infants.

Alguns d’aquests aspectes, eren per exemple: la construcció d’una nova imatge d’infància (una infància amb un gran protagonisme i activisme en la creació del seu coneixement); una perspectiva diferent de tractar els diversos continguts (fomentant la investigació i el descobriment, i no el treball a través de fitxetes, alhora que afavorint la continuïtat entre el que s’aprèn dins i fora de l’escola); la importància de la motivació; i per últim, tota una sèrie de principis relacionats amb el conductisme i el cognitivisme, que m’havien cridat l’atenció i que em resultaven interessants dur a terme en un futur com a docent.

Tot el que havia dit en l’entrada anterior era totalment cert, però des del moment que la vaig escriure fins ara (que no fa molts de dies), haig de dir que après moltes més coses que abans no sabia sobre l’aprenentatge i els diversos processos que hi intervenen. És aquí, quan una persona s’adona que cada dia un aprèn coses noves, i mai un no se’n va a dormir sense saber alguna cosa més.

“Cada día se aprende algo nuevo, que beneficia el crecimiento intelectual del hombre y su habita.” (Raul Alejandro Tiburcio)

Tornant a rellegir la última entrada, m’he adonat que són molts els factors implicats en el procés d’aprenentatge, i molts els processos que hi influeixen (tant cognitius com afectius, entre altres), i jo m’havia deixat els més bàsics, i sinó els més bàsics, els principals eixos que fan possible l’aprenentatge (excepte un, la motivació).

Així, algun dels factors que m’havien quedat per comentar, són: l’atenció, la memòria, la intel·ligència, la personalitat, la importància de treballar les emocions a l’aula i la metacognició. En la meva opinió, aquests factors és primordial tenir-los en compte, i tractar-los amb més profunditat, almenys per ser-ne més conscients i canviar la nostra forma d’entendre’ls, ja que al llarg de la història n’hi ha hagut concepcions errònies, i cal saber que tenen un gran valor per al procés d’ensenyament-aprenentatge.

Per tant, ara dedicaré a fer una petita reflexió de cadascun dels factors psicològics implicats en l’aprenentatge, seguint el següent ordre:

Esquema d’elaboració pròpia

• ·         L’ATENCIÓ:

Què és això d’atenció? Sempre s’està atent? Segons els conductistes, “l’atenció és una disponibilitat sensorial que el nen posa de manifest a través de la mirada, la seva postura corporal i la seva expressió facial”· Segons un escriptor, Renny Yagosesky, l’atenció es pot definir de la següent forma: “Focalización u orientación de la energía hacia un lugar, espacio o situación determinada, con la intención consciente o inconsciente de lograr un objetivo”.

Per a mi, les dues definicions anteriors són les que expressen millor la idea que tinc d’atenció, ja que des del meu punt de vista, es tracta d’un procés que s’observa físicament a través de la disposició corporal, i que consisteix en focalitzar la mirada damunt un estímul, ja sigui de manera voluntària (conscientment) o involuntària (inconscientment), quan alguna cosa resulta interessant.

Això és així, ja que sempre s’està atent a alguna cosa, probablement no a la tasca a la que s’hauria de centrar l’atenció, però sí a allò que es correspon amb els propis interessos i motivacions dels infants. Sempre me’n recordaré d’un company meu de segon de primària alhora de plàstica. Aquest seia al meu costat, centrant tota la seva atenció amb la capsa de cartró que posteriorment es faria servir per fer una manualitat. La mestra el renyava per no prestar atenció, però en realitat sí que en prestava, però a allò que en aquell moment li resultava més interessant i curiós, la capsa de cartró. 

      http://www.flickr.com/photos/unascroquetas/2921341043/

Però per què és tant important el factor de l’atenció en el procés d’ensenyament-aprenentatge? En la meva opinió, l’atenció és primordial simplement pel fet que permet escoltar i aprendre. També, ja que activa la ment i incrementa el grau de selecció de la informació, posant-nos en alerta en tot moment. A més a més, sense aquesta atenció, la capacitat de memòria quedaria desvirtuada. Cal tenir en compte però, que l’atenció varia segons el nivell de desenvolupament de l’infant, ja que moltes vegades no se’n té cura, i es pretén que un nen petit, centri tota la seva atenció molta estona en una tasca determinada, i aquest encara no és capaç de fer-ho. Un gran error, ja que no es té en compte el nivell maduratiu de l’infant.

Des de ben petita, sempre m’he preguntat per què hi ha nens que són capaços d’estar més atents que els altres. Ara he pogut començar a entendre’n la raó. Alguns dels aspectes que hi influeixen són per exemple, la fatiga i els diferents estils d’aprenentatge de cada persona. Així, un nen que estigui fatigat (per una gran quantitat de tasques monòtones i poc motivadores, per una excessiva jornada lectiva, per la falta de descans, per una alimentació inadequada, per una mala organització familiar, per no  tenir en compte el seu estil d’aprenentatge més impulsiu o reflexiu,...), li repercutirà negativament sobre el seu nivell d’atenció. Em plantejo, per què continuem fatigant tant als infants si sabem que repercuteix en la seva capacitat d’atenció i en el seu aprenentatge? Per què fem predominar el Kronos sobre el Kairos? Per què continuem plantejant activitats ràpides i impulsives, que disminueixen l’atenció, i que no tenen en compte els vertaders subjectes de l’aprenentatge?

Aquí podeu veure un vídeo molt interessant que ens permet entendre millor l’atenció:

• ·         LA MEMÒRIA:

“Si hay una facultad de nuestra naturaleza que puede considerarse maravillosa, esa es la memoria”.
Jane Austen

  
                 http://www.flickr.com/photos/azuaje/8158735020/

Tradicionalment, hi ha hagut la idea, de que aquells que aconseguien retenir més informació, eren els que tenien millor memòria. Haig de confessar, que fins ara, havia cregut amb aquest principi. El per què? Des dels meus inicis escolars fins ara, m’han dit que tenia molt bona memòria, ja que aconseguia recordar-me de tots els continguts teòrics que donàvem per després plasmar en un examen. Però ara em pregunto, recordar-se d’una gran quantitat d’informació (probablement molta descontextualitzada i sense sentit) per després oblidar al cap d’un parell de dies després de l’examen, s’ha de considerar bona memòria?

Sens dubte, crec que s’ha de parlar de bona memòria, quan s’aconsegueix traslladar la informació apresa a llarg termini, podent-la aplicar i recuperar en diverses situacions de la vida quotidiana. Això significarà, que realment s’haurà fet un gran esforç mental i un gran procés de comprensió i d’enteniment de la informació, independentment de la quantitat que s’hagi memoritzat. Per a mi, té més valor aprendre significativament una petita porció d’informació, que no memoritzar grans quantitats de dades, que ràpidament fugen de la memòria i s’obliden, ja que s’han après de forma mecànica.

La memòria intervé en tot. Pensem a través de la memòria, creem a través de la memòria, parlem gràcies a la memòria,... Per tant, és un factor de primordial importància en el procés d’ensenyament-aprenentatge i en  el món en el qual vivim. La nostra vida és un conjunt de memòries d’allò que ens ha resultat significatiu i interessant.

Des de la meva perspectiva, però, la memòria és una capacitat que s’ha de treballar per tal de millorar-la.

“La memoria se acrecienta usando y aprovechándose de ella”.  Juan Luis Vives

Crec que és necessari que es duguin a terme diverses estratègies mnemotècniques per tal d’ajudar a facilitar l’emmagatzematge i la recuperació de la informació, però tenint especial alerta en què siguin estratègies que afavoreixin la memòria a llarg termini, ja que segons quines estratègies s’utilitzin per exercitar la memòria, poden ser eficaces per retindre informació per un curt període de temps, però no per aprendre significativament.

Així, algunes de les estratègies que puc dir que he utilitzat durant la meva infància i adolescència per emmagatzemar informació, però que després no m’han resultat útils, ja que l’únic que han aconseguit és que aprengui sense significat són: l’estratègia de repetició del que s’ha d’aprendre, i l’estratègia d’apòcrifes. Aquest última estratègia consisteix en inventar-se una paraula amb o sense sentit, a partir d’aquells principis o idees que un s’ha de recordar. Així per exemple, si una persona vol recordar-se dels principis per afavorir una bona autoestima, es pot inventar la paraula “calma”, però més endavant, al llarg d’un temps, difícilment se’n recordarà. Per tant, s’han de tenir molt en compte les estratègies mnemotècniques que s’empren per tal de millorar la memòria.

• ·        LA INTEL·LIGÈNCIA:

La intel·ligència, un concepte complex de definir des del meu punt de vista, i que té una gran importància en el procés d’aprenentatge d’un individu. Etimològicament, el seu origen es pot trobar en la paraula llatina “inteligere”, formada per “intus” (entre) i “legere” (elegir). D’aquí es pot arribar a la idea, per tant, que ser intel·ligent, vol dir poder ser capaç d’elegir la millor opció entre les diverses alternatives que es presenten, per tal de resoldre un problema de forma adequada. Fins aquí tot clar, però em sorgeixen tota una sèrie d’interrogants que vull exposar a continuació:

La intel·ligència és un procés estàtic des de naixement, o és un procés dinàmic que pot anar canviant al llarg de la vida? El seu origen és genètic o bé ambiental? La intel·ligència d’una persona es pot desenvolupar? S’ha de parlar de l’existència d’una única intel·ligència o bé de multiplicitat d’intel·ligències? És correcte parlar de persones més intel·ligents que altres? Es pot mesurar la intel·ligència?

Aquestes i moltes més, són les preguntes que em sorgeixen entorn al tema de la intel·ligència. Són dilemes que em sorgeixen de reflexionar, i que intento donar-los resposta. En la meva opinió, la intel·ligència no és un procés estàtic des de naixement, és  a dir, no crec que una persona neixi amb un tipus determinat d’intel·ligència invariable. Crec que és un procés que pot anar canviant al llarg de la vida, i que es pot anar desenvolupant a través de treballar-lo i fer-ne un bon ús. Segons la meva forma de pensar, la intel·ligència, o més ben dit els diferents tipus d’intel·ligències, es poden educar, ja que el seu origen és ambiental. De la mateixa forma que ho defensa Howard Gardner, no crec en la idea de que hi hagi una única intel·ligència, sinó que n’hi ha diverses, i el fet de que els infants tinguin unes intel·ligències més desenvolupades que altres, depèn del seu entorn i context social. Per tant, no crec que sigui correcte parlar de persones més intel·ligents que altres, ja que tothom té totes les intel·ligències, però alguns els hi anirà millor alguns àmbits, i altres, altres. Dependrà molt de la capacitat que es tingui per aplicar el que es coneix.

“La inteligencia consiste no sólo en el conocimiento, sino también en la destreza de aplicar los conocimientos en la práctica”. Aristóteles (384 AC-322 AC) Filósofo griego.

Per un altre costat, la pregunta de si realment es pot es mesurar la intel·ligència, haig de dir que també em genera bastanta confusió. Crec que els tests que mesuren la intel·ligència dels éssers humans, poden de certa manera orientar-nos sobre quines són les activitats que ens anirien millor segons el tipus d’intel·ligència, sobre quines capacitats hauríem de fomentar,... però no arriben a fer un estudi exhaustiu de totes les distintes intel·ligències que pot tenir l’ésser humà, ja que es solen centrar més amb les capacitats lingüístiques i lògica-matemàtiques. A més a més, solen ser tests que ens serveixen d’indicadors sobre el nivell de desenvolupament i de rendiment, però són molt estàtics.

                  http://www.flickr.com/photos/alidhaey/195625207/

Segons el meu punt de vista, és molt important que es treballin a les aules, concretament els 8 tipus d’intel·ligència de les quals ens parlava Gardner. Però com es poden treballar? Aquí teniu un vídeo que ens en dóna alguna idea:

• ·        LA METACOGNICIÓ:

A partir d’aquest vídeo tant interessant i tant ben explicatiu sobre la metacognició, es pot arribar a la conclusió de que aquesta és un procés fonamental per aconseguir un bon aprenentatge.

A partir del vídeo que hem observat, es pot descobrir que els millors processos d’aprenentatge que esdevenen, són aquells en els que els estudiants reflexionen sobre les seves pròpies pràctiques d’aprenentatge, i que es basen en tota una sèrie d’habilitats metacognitives. Així, aquells estudiants que acaben per tenir més èxit, són aquells que han reflexionat i reflexionen sobre les tasques que realitzen, que es fan preguntes abans, durant i després del seu procés d’aprenentatge per tal de regular-se, que utilitzen estratègies d’aprenentatge,... En cas contrari, només perden temps, i els seus esforços no es veuen recompensats.

 Ara, és quan entenc el que li passava a una amiga meva. Aquesta última dedicava molt de temps a l’estudi i era molt constant, però després, els resultats que obtenia eren molt  inferiors als meus. Sí que és veritat, que no s’han de tenir en compte només els resultats, sinó els processos, però fa uns anys era el que realment importava, els resultats finals. El problema està en què la meva amiga simplement es basava en memoritzar, i no duia a terme cap tipus d’habilitat o estratègia d’aprenentatge. A més a més, no controlava el seu procés d’aprenentatge ni l’autoavaluava. Només aprenia per aprendre, sense reflexionar. No prenia consciència del seu propi coneixement, ni tampoc dels processos que feia servir, demostrant-se així, l’absència d’un factor tant important com el de la metacognició, que encara avui, en els nostres dies, no ha set pressa en consideració del tot.

• ·        LA PERSONALITAT:

Per tal de reflexionar sobre la personalitat, m’agradaria partir de la mateixa idea de la qual va partir un psicòleg humanista molt important, W. Allport. És la idea de que la persona és única, i que no hi ha dos individus iguals. O sigui, que la característica principal de la humanitat és la individualitat.

Per tant, si hi ha diferents tipus de personalitat, s’haurà de tenir en compte en l’àmbit educatiu, que cada alumne es basarà en distintes formes d’aprendre, i que cadascun tindrà el seu propi ritme d’aprenentatge, que no hi haurà cap alumne igual, i que per tant, s’haurà de tenir en compte la forma distinta de ser de cadascú (aspecte que avui en dia encara falla en molts d’àmbits). Com diu Miguel Ángel Santos Guerra, en el seu bloc El Adarve, concretament en la seva entrada "El dromedario no es un camello defectuoso": 

“Un camello es un camello. Un dromedario es un dromedario. Una gallina es una gallina. Un águila es un águila. Estas afirmaciones que parecen obviedades cercanas al ridículo están frecuentemente negadas cuando, en la escuela por ejemplo, tratamos a los niños y a las niñas como si fuesen iguales, como si tuviesen que acomodarse a un prototipo. Quienes se alejan de ese modelo, de ese arquetipo, parece que tienen alguna deficiencia, alguna tara. Son, por consiguiente, niños defectuosos”.

                 http://www.flickr.com/photos/chausinho/4571988322/

• ·        LA IMPORTÀNCIA DE TREBALLAR LES EMOCIONS:

Des de l’escola, es pot treballar la personalitat que hem acabat de mencionar, a través de les emocions com la por, l’alegria, la tristesa,... És molt important treballar les emocions dins l’aula, ja que si es mentalitzen i passen a nivell cognitiu, permeten l’autoregulació de la conducta, una autoestima més alta, més seguretat, eviten possibles estats d’ansietat i estrès, i generen més ocasions d’aprenentatge, entre altres.

Des del meu punt de vista, en l’àmbit escolar i en la societat en general, no es tenen en compte les emocions, estan mal vistes. Són aspectes molt arrelats a la pròpia vida, que hi tenen a veure de manera molt profunda i significativa, però que es reprimeixen. Per què es tracten només continguts propis de l’àmbit mental i es deixen de costat les emocions i els sentiments? Per què aspectes com l’alegria, la por, la tristesa,... no és consideren fonts d’aprenentatge si són aspectes tant primordials dins de la humanitat? Què hi ha de dolent en expressar el que un sent? És en tot cas, signe d’inferioritat?

En la meva opinió, si es volen començar a treballar les emocions dins de l’aula, s’ha de començar per un canvi a nivell personal, consistent en reconèixer les pròpies emocions.  

• ·        Para Todos La 2 - Debate: Educar las emociones

• Para Todos La 2 - Debate: Educar las emociones

• LA MOTIVACIÓ:

En l’entrada anterior ja havia parlat de la importància de la motivació per a l’aprenentatge. Per tant, ara només afegiré algun aspecte que m’havia quedat per comentar i que he après en els últims dies.

Per tal d’afavorir un correcte procés d’aprenentatge, és necessari que la motivació sigui continuada, mantinguda en el temps. Això és així, ja que no tots els infants saben motivar-se per ells mateixos, sinó que necessiten uns incentius externs que ho facin.

És primordial que des de l’escola es motivi cap a l’aprenentatge, i que en la meva opinió, es proporcionin estratègies motivacionals, que provoquin que en un moment determinat els infants siguin capaços de motivar-se tots sols. Així, un infant podrà motivar-se a partir d’aspectes com ara els següents:

-Experimentant que s’és millor que els altres.

-Experimentant que no s’és pitjor que els demés.

En tot cas, s’haurà de procurar que els infants no experimentin que són els pitjors de tots, ja que la seva autoestima seria mínima i només es generaria frustració.

Per concloure, són molts els factors implicats en l’aprenentatge, i molts els processos que s’han de tenir en compte, però si realment es vol que els infants gaudeixin d’experiències espectaculars d’aprenentatge, s’haurà de tenir cura d’ells.

Espero que aquesta entrada vos hagi agradat, i només aprofitar per desitjar-vos un bon final d’any, i un feliç 2013! 

El procés d'aprenentatge, de quina forma?

Moltes vegades sentim a parlar dels processos d’ensenyament-aprenentatge, que és molt important que els nens aprenguin (especialment de forma significativa), que l’aprenentatge depèn de molts de factors,... I a més a més, també escoltem frases i expressions en la vida quotidiana com: “aprèn, que et donarà bons resultats al llarg de la vida”, o bé, “aquest nen no hi ha manera de que aprengui”. Però em pregunto: Què és realment això d’aprenentatge?

Si recerquem entre diversos autors, podem trobar diferents definicions d’aprenentatge, com ara:

·       Pérez Gómez (1988), defineix l’aprenentatge com el conjunt de “los procesos subjetivos de captación, incorporación, retención y utilización de la información que el individuo recibe en su intercambio continuo con el medio”.

·   Alonso y otros (1994), diu que l’aprenentatge “es el proceso de adquisición de una disposición, relativamente duradera, para cambiar la percepción o la conducta como resultado de una experiencia”.

En la meva opinió, l’aprenentatge es pot definir com l’adquisició de competències (conceptes, procediments i actituds) i la presa de consciència d’aspectes de l’entorn, que es produeix al llarg de tota la vida, des de que naixem. Per a mi, l’aprenentatge és el conjunt de canvis de conducta i de pensament, que es produeix com a resultat de l’assimilació, l’exploració, la interacció, la imitació, l’experiència,... per tal de convertir la informació present en l’ambient en coneixement.

En el meu cas, no defenso una concepció conductista de l’aprenentatge, ja que seria considerar que el subjecte que aprèn és passiu, i que aprèn gràcies al resultat directe de les influències de l’ambient. Per a mi, l’infant ha de ser el vertader protagonista del seu aprenentatge i el qui construeix el seu coneixement. No ha de ser una tabula rassa que aprengui tot allò que ha plantejat l’educador que aprengui. A més a més, en la meva opinió, si no es parteix d’allò que ja sap (que sap i molt) i no es tenen en compte les seves motivacions i interessos, no podrà aprendre, ja que simplement no podrà posar ordre i estructura al seu coneixement.  

Malgrat tot, encara que no defengui la concepció d’aprenentatge del conductisme, això no vol dir que el rebutgi totalment, ja que en totes les teories educatives que hi ha, hi pot haver tècniques ben aplicades i altres que no. Vegeu un vídeo sobre el conductisme: 

Així per exemple, en el conductisme (el més clàssic), trobem una tècnica que pot arribar a generar un gran xoc emocional i un gran sentiment d’angoixa, i que és l’anomenada exposició en viu. Aquesta tècnica, la qual no es correspon amb els meus ideals, consisteix a incorporar directament el nen sobre aquell estímul que li provoca la resposta de por.  Mai hauria pensat que aquesta era la tècnica que aplicaven els monitors d’una piscina a la qual assistia amb una amiga quan era petita. La meva amiga tenia por d’entrar dins la piscina, de tirar-se a l’aigua, i els monitors, per tal d’aconseguir que afrontés el seu problema, la llançaven a l’aigua mentre que aquesta plorava i cridava. L’únic que aconseguiren fou que la nena tingués més por i que agafés una mena de “trauma”.


http://www.flickr.com/photos/23903805@N07/2333526846/

Això no obstant, en el conductisme també trobem tècniques més adequades, com ara la de la desensibilització sistemàtica, que va aproximant al nen de forma gradual al seu problema i aplica diferents tipus de relaxació. Probablement, en el cas anterior, si els monitors de la piscina haguessin aplicat aquesta tècnica, no li haurien provocat a la nena un xoc emocional tant gran. A poc a poc, i amb paciència, haurien aconseguit que li fugís la por.

Amb tot l’anterior esmentat, podem arribar a la conclusió, que l’aprenentatge que s’aconsegueixi, depèn molt del tipus de teoria educativa que es defensi, de la forma en què s’apliquin les diverses tècniques, dels principis que es tinguin en compte en relació a l’aprenentatge. Així doncs, quins són els aspectes necessaris per aconseguir un bon aprenentatge? Quina és la millor forma d’aprendre?

En la meva opinió, no hi ha un millor mètode que altres alhora d’educar, ja que cada nen té unes necessitats i peculiaritats distintes. A alguns infants els hi pot funcionar un mètode i unes tècniques determinades, i a altres no. A més a més, s’ha d’oblidar la idea de que els infants només aprenen a l’escola, ja que aprenen des del primer minut en què neixen. Els adults no són els qui han de decidir el moment i el lloc en què els infants han de començar a aprendre, però sí que els hi poden ajudar a proporcionar les condicions d’aprenentatge més adequades i a millorar les seves pròpies expectatives. Albert Bandura, el qual ens parlava de l’aprenentatge social o vicari, ja ens deia que l’expectativa que té un mateix és molt important per a l’aprenentatge.

Com a futura docent, m’agradaria especificar tots aquells aspectes, que considero que serien adequats per beneficiar l’aprenentatge dels infants, tot i que finalment són ells els qui tenen la última paraula:

·        Una nova mirada d’infància


http://www.flickr.com/photos/maxen_ar/2145610350/

Si realment es volen millorar les condicions d’aprenentatge dels infants, s’haurà de  començar per focalitzar la mirada sobre ells mateixos, i partir del que ells ens demanen. Des del meu punt de vista, s’ha de deixar d’entendre l’infant com un ésser passiu, que tot se li ha d’ensenyar, per centrar la mirada cap a un ésser constructor del seu coneixement, actiu, capaç d’investigar i construir les seves pròpies teories com un vertader científic, tal i com ens deia Francesco Tonucci en el seu article “El niño y la ciencia”: 

“S’ha de deixar que els nens investiguin, no se’ls ha de donar les respostes”.

·        El tractament del contingut

En la meva opinió, per aconseguir beneficiar l’aprenentatge dels infants, s’hauria de començar per observar quin és el contingut que interessa tractar. Per anar bé, haurà de ser un contingut que estigui contextualitzat a la vida quotidiana dels infants, que es basi amb activitats relacionades amb la vida real i les pròpies experiències dels nens i nenes, i que no només es basi en coneixements teòrics, sinó que també li doni prioritat als procediments i actituds. D’aquesta forma, es podrà aconseguir que els infants puguin donar continuïtat entre el que aprenen dins i fora de l’escola, un aspecte fonamental des del meu punt de vista, ja que aprenen des de que neixen fins que moren.

En la meva opinió, si tot el contingut es basa en la realització de fitxes, es pot arribar a aprendre alguna cosa, però de manera desestructurada, desordenada i descontextualitzada. Segons les meves expectatives, les fitxes no són gens motivadores, sinó que són més bé avorrides i sense gràcia. Situen la persona adulta com aquella que controla i decideix allò que els nens i nenes han d’aprendre i com ho han d’aprendre. A més a més, tots els nens fan el mateix i limita la seva creativitat. Es tracta d’un aprenentatge mecànic, que impedeix que el nen pugui autoregular el que aprèn.

En la meva opinió, i d’acord amb un autor molt destacat, Zinmmerman, l’autoregulació de l’aprenentatge per part del nen és fonamental, ja que li permet esdevenir més autònom i actiu, li permet conèixer allò que sap i ha après, implica que s’observi i s’avaluï a sí mateix,...

·        La importància de la motivació

Per aconseguir aprendre, des del meu punt de vista, hi ha d’haver motivació. Si no s’està motivat, no es pot aprendre, encara que el contingut sigui molt interessant i les activitats molt divertides. La nostra funció com a docents ha ser la de proporcionar condicions que permetin que l’alumne estigui motivat en tot moment. Com es pot saber quines són les motivacions que té l’infant? ESCOLTANT-LO. Com es pot motivar l'infant perquè senti interés per aprendre? 

·        Aspectes interessants del condicionament operant

El condicionament operant m’ha fet reflexionar sobre una sèrie d’aspectes en relació a l’aprenentatge, que crec que són importants a tenir en compte quan sigui docent. M’ha fet adonar que el càstig no és un mètode eficaç per aconseguir l’aprenentatge, ja que moltes vegades es castiga als nens perquè aprenguin, i l’únic que s’aconsegueix és que continuïn fent el mateix, probablement ja que no n’entenen els motius o tenen una forma de pensar diferent a la dels adults.  D’aquesta forma, m’ha fet reforçar la idea de que aprendre ha de ser una activitat agradable, gratificant, que parteixi dels errors produïts com a font d’aprenentatge, però no com a dificultats a menysprear.

“Y ese aprendizaje, es mi opinión, no se construye sólo sobre éxitos o fracasos ajenos, ni sobre grandes frases o teorías de salón, sino con los propios intentos, sean éxitos o fracasos”. [Pedro Villarubia]

http://discentia.blogspot.com.es/2012/01/impotencia.html

Una de les tècniques del condicionament operant que també em sembla molt interessant per aplicar com a futura docent i millorar les condicions d’aprenentatge dels alumnes, és el sistema de direcció de conducta mitjançant contracte. Em pareix una tècnica molt adequada per a l’aprenentatge, ja que es realitza com una mena de negoci entre el mestre i l’alumne, de tal forma que no només és l’educador qui decideix els objectius d’aprenentatge, sinó que compta amb el que es compromet dur  a terme l’alumne, partint així dels interessos de tots dos.

Una altra tècnica de la qual ens parla el condicionament operant i que pot resultar beneficiosa per a l’aprenentatge per basar-se en la cooperació, és la de la tutoria d’un company, que permet que cada nen pugui ajudar i ser ajudat, produint-se així un aprenentatge mutu.

·        Aspectes interessants del cognitivisme

Aquí teniu un vídeo que parla de tot el que proporciona el cognitivisme, per part d'una mestra que el defensa profundament, en contraposició al conductisme: 




El cognitivisme és el que realment m’ha fet reflexionar sobre la importància de que el nen sigui el vertader protagonista del seu aprenentatge, que sigui el constructor del seu coneixement. Per tal d’ajudar a aconseguir-ho, serà necessari que el docent tracti continguts interessants i amb sentit per a l’infant, que es puguin aplicar a la vida real, i que es puguin relacionar amb allò que ja sap el nen.

D’una sèrie d’autors cognitivistes, he pogut extraure aquells aspectes que ajuden a l’infant a aconseguir un millor aprenentatge. De Piaget, he pogut arribar a la idea de la importància que té tenir en compte el nivell de desenvolupament de l’infant i els seus coneixements previs, per tal de poder dur a terme una correcta estructuració del coneixement i produir-se adequadament els processos d’assimilació, acomodació, equilibració i organització. S’ha de partir del que el nen ja sap, dels seus propis esquemes, per tal d’integrar-ne de nous, però no per memoritzar-los.

De Vigotsky, m’he adonat de la importància que té que l’aprenentatge es produeixi a partir de la interacció social, no en solitari. Això és així, ja que treballant de forma conjunta distints individus amb diferents nivells de competència, es poden ajudar els uns amb els altres i aprendre mútuament. A més a més, és molt important l’ús de la ZDP (Zona de Desenvolupament Proper), que és la distància que hi ha entre el que l’alumne sap fer autònomament i el que pot arribar a saber fer amb ajuda.

D’Ausubel, he après la importància de que l’aprenentatge sigui significatiu, amb sentit per als infants. En la meva opinió, si els nens i nenes no troben una certa lògica o coherència al que estan fent, no es pot produir de cap de les maneres un aprenentatge que els hi sigui d’utilitat.

Per últim, de Bruner, he après consciència de l’aprenentatge que s’obté per descobriment, a partir d’investigar i experimentar. Des de  les meves pròpies expectatives, per tal de que es produeixi aprenentatge, no es tracta de que el mestre proporcioni tot el material, sinó que sigui l’alumne qui el  construeixi. Com a futura docent, aquest aprenentatge per descobriment el podria fomentar per exemple, a través de projectes de treball o centres d’interès.

Per concloure, són distints aspectes els que generen millors condicions d’aprenentatge per als infants. Això no obstant, perquè sigui aprenentatge el nen ha de sentir que li aporta alguna cosa. No només s’han de cercar canvis per part del professor i dels continguts, sinó també es demana un canvi per part de l’alumne. És així, quan de forma conjunta, es produirà el vertader aprenentatge.